Conca del llac Eyre
La conca del llac Eyre és una conca hidrogràfica que cobrix poc menys d'una sexta part de tota Austràlia. Es tracta de la conca endorreica més gran d'Austràlia i una de les més extenses del món, en una superfície d'aproximadament 1 200 000 km2, que comprén gran part de l'interior de Queensland, àmplies zones d'Austràlia Meridional i del Territori del Nort, aixina com una part de l'oest de Nova Gals del Sur. Es tracta també d'una de les conques àrides més grans i menys desenrollades en un alt grau de variabilitat en qualsevol lloc. Solament sustenta a unes 60 000 persones i carix de grans sistemes de rec, desviacions o desenrolls en planures aluvials. L'us principal del sol és el pastoreig de baixa densitat, que sustenta una gran cantitat de fauna selvada i ocupa el 82 % de la superfície total de la conca. La conca del llac Eyre, que rep precipitacions (aigua de pluja), se superpon en gran mida a la Gran Conca Artesiana, que es troba davall
La conca va escomençar sent una massa continental afonada, coberta en la seua major part per boscs i en molts més llac que en l'actualitat. El clima ha canviat d'humit a àrit en els últims 60 millons d'anys. La majoria dels rius de la conca del llac Eyre són ara de fluix llent i completament secs durant llarcs periodos. Quan s'inunda la zona nort de la conca, les aigües de la riuada es drenan a través dels principals rius —el riu Cooper, el riu Georgina i el riu Diamantina— cap al sur, fins a Kati Thanda-Lake Eyre, el punt més baix del país, a 16 metros per baix del nivell del mar. L'aigua desborda les riberes dels rius, travessa les planures aluvials, ompli els abrevaderos i els chapulls, i excava nous canals, d'ahí el nom de Channel Country (país dels canals). La major part de la pluja que cau en el nort mai aplega al llac, situat a 1000 km de distància, i que solament s'ompli ocasionalment.
La gestió de la zona ha segut problemàtica degut a que està dividida entre les jurisdiccions de quatre estats diferents. A mida que s'ha anat coneixent l'importància ecològica de la conca i s'ha posat de manifest la mala gestió de la conca Murray-Darling durant varis cicles de sequia, ha quedat clar que era necessari resoldre els problemes de gestió existents. En 2001 es va firmar l'Acort Intergovernamental de la Conca del Llac Eyre, creat per a garantisar la sostenibilitat dels sistemes fluvials de dita conca.
En 2014, el Govern de Queensland va modificar les lleis que protegixen els rius i les planures aluvials. A data de 2022 Es tem que l'extracció de gas de carbó puga ser molt perjudicial per al fràgil mig ambient de les planures aluvials. [1] [2]
Geologia
La conca va escomençar a formar-se al principi del Paleógeno, fa uns 60 millons d'anys, quan el surest d'Austràlia Meridional va escomençar a afonar-se i els rius varen escomençar a depositar sediment en la gran conca poc profunda. En l'actualitat, una placa oceànica antiga s'està afonant en el mant baix la conca. És provable que l'efecte de succió provocat per este afonament haja donat lloc a la formació de la conca del llac Eyre i de la conca Murray-Darling.[3] La conca seguix afonant-se gradualment i acumulant sediment de forma paulatina.[4] Durant molts millons d'anys, la conca del llac Eyre va estar ben abastida d'aigua i gran part d'ella estava coberta per boscs. Fa uns 20 millons d'anys, es varen formar grans llac poc profunts que varen cobrir gran part de la zona durant uns 10 millons d'anys. A partir d'eixe moment, a mida que Austràlia es desplaçava cap al nort i el clima es tornava gradualment més àrit, els llac i les planures aluvials varen escomençar a secar-se. Solament en els últims 2,6 millons d'anys, l'inici de les glaciacions va provocar el règim climàtic actual i la consegüent desertificació de la zona.
La conca cobrix poc menys d'una sexta part de tota Austràlia[5] i és la conca endorreica més gran d'Austràlia i una de les més grans del món, cobrint aproximadament 1 200 000 km2, incloent gran part de l'interior de Queensland, grans porcions d'Austràlia del Sur i el Territori del Nort, i una part de l'oest de Nova Gals del Sur .
Geografia
Durant els anys de precipitacions especialment intenses, tots els caixers dels rius d'esta vasta zona, majoritàriament plana, àrida i semiárida es dirigixen cap a l'interior (no cap a la mar) en direcció al llac Eyre, en el centre d'Austràlia del Sur.
El llac Eyre es troba a uns 16 metros per baix del nivell de la mar i normalment solament conté sal. Durant els anys d'inundacions, s'ompli i, durant un breu periodo de temps, experimenta un ràpit creiximent i fertilitat: les criatures marines que duyen molt temps inactives es multipliquen i apleguen grans bandades d'aus aquàtiques per a alimentar-se i criar a les seues cries ans que l'aigua s'evapore de nou. La escorrentía mija anual de la conca del llac Eyre és la més baixa de totes les conques hidrogràfiques importants del món.[6]
Cap de les rieres i rius de la conca del llac Eyre és permanent; solament fluïxen despuix de pluges intenses, un fenomen poc freqüent en l'àrit interior d'Austràlia. La precipitació mija anual en la zona que rodeja el llac Eyre és de 125 milímetros i la taxa d'evaporament en la conca és de 3,5 metros. Les sifres miges anualisades són enganyoses: des de 1885, les precipitacions anuals en els 1 100 000 km² de la conca del llac Eyre han oscilat entre 45 mm en 1928 i més de 760 mm en 1974. La major part de l'aigua que aplega al llac Eyre prové dels sistemes fluvials de l'interior semiárido de Queensland, situat a uns 1000 quilómetros al nort.
Per a fer-se una idea del seu tamany, la conca del llac Eyre és aproximadament del tamany de França, Alemània i Itàlia juntes. És llaugerament més gran que la conca Murray-Darling, que drena l'interior est d'Austràlia i és responsable de gran part de la productivitat agrícola del continent, pero té molta menys aigua. De fet, tot el cabal del Murray-Darling seria insuficient per a omplir el llac Eyre, ya que solament cobriria l'evaporament. En canvi, el cabal del Mississipi podria omplir el llac Eyre en 22 dies i el del Amazones, en sol tres.
Atres llac en la conca inclouen el llac Frome, el llac Yamma Yamma i el llac Hart .
Es tracta d'una de les conques àrides més grans i menys desenrollades, en un alt grau de variabilitat en qualsevol lloc. Dona sustente a unes 60 000 persones i a una gran cantitat de fauna selvada, i no conta en grans sistemes de rec, desviacions ni desenrolls en planures aluvials. [7]
Rius
El riera Cooper, el riu Finke, el riu Georgina i el riu Diamantina són els quatre rius principals de la conca. Atres rius del desert són el riu Hale, el riu Plenty i el riu Todd, que fluïxen des del surest del Territori del Nort cap al sur. En la part occidental de la conca, els rius Neals i Macumba desemboquen en el llac Eyre.
Els rius de la conca presenten una pendent baixa, un cabal llent i aigües térboles per naturalea.[8] Varis dels principals sistemes fluvials de la conca del llac Eyre són ben coneguts. Per la seua naturalea casi plana, els rius fluïxen llentament i en freqüència es dividixen en planures aluvials o canals entrellaçats . L'aigua es pert per evaporament, filtració i en els numerosos chapulls efímers, lo que resulta que els cabals aigües avall solen ser menors que aigües dalt. Solament en anys excepcionals hi ha suficient pluja aigües dalt per a que l'aigua fluïxca cap al propi llac Eyre.
El riu Finke, que naix aproximadament a l'oest d'Alice Springs, es considera el llit fluvial més antic del món. Encara que solament fluïx durant uns pocs dies a l'any (en molts anys no fluïx en absolut), alberga sèt espècies de peixos, dos de les quals solament es troben allí. Les aigües del Finke desapareixen en les arenes del desert de Simpson i es desconeix si apleguen fins al llac Eyre, encara que es diu que va ocórrer una volta a principis del XX. En casos extrems, l'aigua del riu Finke fluïx cap al riu Macumba, que desemboca en el llac Eyre. La distància total des de les rieres de capçalera és d'uns 750 km. Entre els seus principals afluents es troben els rius Ellery Creek, Palmer i Hugh.
El sistema fluvial del riu Georgina naix en la Replanell Barkly, prop de la frontera entre el Territori del Nort i Queensland, al noroest de Mount Isa i no molt al sur del golf de Carpentaria. En esta zona nort, relativament humida, les precipitacions poden alcançar els 500 mm per any i un evaporament tan baix com 2,4 m. El Georgina fluïx a través d'innumerables canals que es dirigixen cap al sur per mig de l'extrem occidental de Queensland durant més de 1000 quilómetros, fins a aplegar finalment a l'estany Goyder, en l'extrem noreste d'Austràlia Meridional.
Els primers poetes australians de la naturalea varen immortalisar el riu Diamantina, convertint-ho en un símbol del remot interior del país. Naix en el nort de Queensland, aproximadament entre Mount Isa i Winton, i fluïx 800 quilómetros cap al sur i l'oest, per mig de Birdsville i Channel Country, fins a unir-se al riu Georgina en l'estany Goyder (i, si hi ha suficient cabal, continua cap al llac Eyre per Warburton Creek).
No obstant, de tots els sistemes fluvials de la conca del llac Eyre, el riu Cooper és, en diferència, el més famós, sobretot perque els exploradors Burke i Wills varen trobar la mort a lo llarc del seu curs. Naix en forma de dos rius en el centre de Queensland: el Thomson, entre Longreach i Charters Towers, i el Barcoo, en la zona de Barcaldine, a uns 500 quilómetros terra adins des de Rockhampton. El Cooper Creek s'estén per una vasta zona de canals efímers i serpenteantes en direcció sur fins al suroest de Queensland, per a despuix girar cap a l'oest cap a Austràlia Meridional, en direcció al llac Eyre. L'aigua tarda casi un any en aplegar al llac Eyre des de la seua capçalera. La majoria dels anys no aplega cap: s'absorbix per la terra, es destina a omplir canals i els numerosos abrevaderos permanents o s'evapora. L'aigua del Cooper Creek va aplegar al llac Eyre en 1990 i no va tornar a fer-ho fins a 2010.[9]
Deserts
Els deserts que s'han format en la conca, inclosos el desert pedregoso de Sturt, el desert de Tirari i el desert de Strzelecki, són provablement la major font de pols en suspensió en l'aire de l'hemisferi sur. [10]
Vore també
Referències
- ↑ Davey (2022-10-03). «Unconventional gas in the Lake Eyre Basin». Lock the Gate Alliance. Archivat des de l'original, el 9 giner 2023. Consultat el 9 giner 2023.
- ↑ Lowe (2022-02-06). «Emissions from potential gas development, Queensland Lake Eyre Basin». Lock the Gate Alliance. Archivat des de l'original, el 9 giner 2023. Consultat el 9 giner 2023.
- ↑ Schellart, W. P.; Spakman, W.(2015).«Australian plate motion and topography linked to fossil New Guinea slab below Lake Eyre».Earth and Planetary Science Letters.421: 107–116.doi:epsl.2015.03.036 10.1016/j. epsl.2015.03.036.
- ↑ Sprigg, R. C. (1991): Geological Summary in: A natural history of the Lake Eyre Region.
- ↑ Chrissy Arthur (2009-06-02). «Lake Eyre Basin needs more support: study». ABC News. Australian Broadcasting Corporation. Archivat des de l'original, el 31 decembre 2012. Consultat el 2009-07-01.
- ↑ Laity, Julie J. (2009). Deserts and Desert Environments, John Wiley & Sons, pp. 114. ISBN 1444300741. Consultat el 20 decembre 2012.
- ↑ Schwartz, Dominique. «Wild Abandon», Australian Broadcasting Corporation, 9 May 2019. Consultat el 9 May 2019.
- ↑ «Australian Catchment, River and Estuary Assessment 2002 - Integrated findings: Lake Eyre Drainage Division». Australian Natural Resources Atles. Department of the Environment, Water, Heritage and the Arts. Archivat des de l'original, el 2009-10-22. Consultat el 2009-07-03.
- ↑ Lockyer, Paul. «Lake Eyre brims with life», ABC News Online, Australian Broadcasting Corporation, 2010-06-15. Consultat el 29 Setembre 2010.
- ↑ «Ghostly Face In South Australian Desert». NASA Earth Observatory. Archivat des de l'original, el 2006-11-02. Consultat el 2008-06-23.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuenca del lago Eyre» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.