Conca de Pilotes
La conca de Pilotes és una conca sedimentaria principalment en alta mar d'aproximadament Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. en l'Atlàntic Sur, administrativamente part dels estats meridionals Santa Catarina i Rio Gran do Sul de Brasil i els departaments Cerro Llarc, Rocha i Trentatrés d'Uruguay.
La conca de Pilotes és una de les conques que es varen formar en els màrgens actuals de l'Atlàntic Sur de Sudamérica i Àfrica per la ruptura de Gondwana en el Cretácico inferior. La successió sedimentaria va començar com les atres conques marginals brasileres en una série de basalt, més jóvens que les traps de Paraná i Etendeka expostes en la conca del Paraná a l'oest, seguits de sediment clásticos i carbonatados marins someros a més profunts. A banda dels veïns del nort, les conques de Sants i de Campos, la conca de Pilotes carix d'una grossa capa d'ix i la capa de presal aguaita just en el nort de l'estratigrafia de la conca de Pilotes.
Dins del marge atlàntic brasiler, la conca de Pilotes està relativament poc explorada. S'han perforat vint pous d'exploració en la porció brasilera de la conca en un pou d'exploració en aigües ultraprofundas perforat en el costat uruguayà en 2016. Fins al moment no s'han provat acumulacions d'hidrocarburs en la conca.
Etimologia
[editar | editar còdic]La conca du el nom de la ciutat de Pilotes, ciutat natal de Rodi Àvila Medeiros, el geólogo que va estudiar la zona.[1]
Descripció
[editar | editar còdic]
La conca de Pilotes té un tamany aproximat Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist., conca sedimentaria en la seua majoria costa fòra, ubicada en l'Atlàntic Sur front a les costes de Brasil i Uruguay. Comprén els estats de Santa Catarina i Rio Gran do Sul, en el sur de Brasil, i els departaments uruguayans de Cerro Llarc, Rocha i Trentatrés. Uns Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. de la conca està en terra ferma.[2] La part terrestre de la conca en Uruguai es denomina localment conca de l'estany Merín.[3]
La conca està delimitada per l'Alt de Florianópolis, separant-la de la conca de Sants pel nort i de l'Alt de Polônio pel sur, formant el llímit en la conca de Punta de l'Est.[4] Les cadenes montanyoses costeres Serras de Surest en Brasil i Cuchilla Gran en Uruguai formen el llímit occidental, sustentat per la zona de cisalla de Serra Ballena. La part terrestre de la conca és travessada de nort a sur pels rius Urussanga, Araranguá, Mampituba, Yacuí, Guaíba, Camacuá, Yaguarón i Cebollatí.[5]
Història tectónica
[editar | editar còdic]
S'han identificat cinc etapes tectónicas en les conques brasileres:[6]
- Etapa prèvia al rift: Jurásico a Valanginiense
- Etapa durant el rift: Hauteriviense a Barremiense tardà
- Etapa d'afonament: Barremiense tardà a Aptiense tardà
- Etapa posterior al rift - Albiense enjorn a
mig # Etapa de deriva: finals del Albiense al Holoceno
Mentres que les conques al nort de la conca de Pilotes, les conques de Sants, de Campos i Espírito Sant, es caracterisen per una seqüència espessa d'ix i una capa de presal acompanyant, les evaporitas estan casi absents en la conca de Pilotes.[7]
Estratigrafia
[editar | editar còdic]La successió sedimentaria de la conca de Pilotes està sustentada per una corfa continental extremadament deformada (molt estirada, aprimada i fallada), coberta per fosses que poden alcançar gruixa de més de Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist..[8] La naturalea de la corfa inferior baix de la conca de Pilotes seguix sent incerta, pero per analogia en el marge conjugat de Namíbia, pot correspondre a un interfaç de mant de corfa ígnea d'alta densitat invadida per la ploma de Tristan de Falca.[6] El llímit terrestre central de la conca està format pel batolito Pilotes del Neoproterozoico.[2][9] L'estratigrafia de la conca de Pilotes i de la conca de Punta de l'Est al sur varen tindre una història diferent pel paleoalto del Polônio fins al Maastrichtiense superior.[10]
La seqüència de la conca comença en la formació Imbituba, una unitat formada per roques volcàniques basálticas. Parts d'estes roques s'han datat en edats entre 125 ± 0,7 Ma i 118 ± 1,9 Ma, més recents que la formació basáltica d'inundació Serra Geral de les traps de Paraná i Etendeka a l'oest en la conca del Paraná.[2] Els basalt estan exposts en el parc nacional de la Serra Geral com un penya-segat d'uns 700 m d'altura.[11] Els conglomerats, limolitas i diamictitas de la formació Cassino representen la part superior de la discordança de ruptura de Gondwana, data del Aptiense mig.[6] l'ambient depositacional ha segut interpretat com fluvio-deltaico a llacustre. A la formació li seguixen les roques volcàniques de la formació Curumim, datats en 113 ± 0,1 Ma, i chicotetes incursions en la zona nort de la conca de Pilotes de la formació Ariri, les evaporitas que formen la capa de sal en la conca de Sants al nort.[2]
El ràpit afonament del Albiense al Turoniense va crear una àmplia plataforma marina en àrees elevades en el nort per l'domo de la formació Curumim. En esta plataforma es varen depositar les calcàrees marines i siliciclásticas de la formació Porte Belo. Les lutitas comprenen la deposición marina exterior d'esta unitat estratigráfica, considerada com una potencial roca generadora.[2] Sobre la formació Porte Belo es troben les formacions Tramandaí proximal i Atlántida distal, compostes de clásticos fluvials a aluvials de gra gros, intercalados en limolitas i lutitas.[6] Esta fase és característica d'una transgressió prolongada a gran escala que va durar fins al Oligoceno. Com en atres àrees del marge continental brasiler, el Turoniense superior està marcat per una discordança regional.[2]
La seqüència del Cretácico Tardà a recent es subdivide en la formació Cidreira proximal, relacionada en la progradación fluvial del Riu Gran, i una part distal coneguda com a formació Imbé, constituïda per lutitas, intercaladas en limolitas esporàdiques i areniscas de gra fi.[6] La série transgresiva es veu interrompuda per la presència de varis hiats del Paleógeno, que apareixen també en el Mioceno regresivo a llits recents.[2] Les discordances s'han analisat en detalle utilisant relaciones 87Sr/86Sr.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «[1]», GaúchaZH. Consultat el 2019-03-15 (en pt).
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Arnemann Batista, Carlos Mikael. «Bacia de Pilotes - Sumário Geològic i Setores em Oferix» (en pt). Agência Nacional do Petròleu, Gás Natural i Biocombustíveis. Archivat des d'el original, el 12 de setembre de 2017. Consultat el 16 de març de 2022.
- ↑ 3,0 3,1 Veroslavsky, Gerardo; Ubilla, Martín.; Martínez, {{{nom3}}}; Santa Ana, {{{nom4}}} (2003). Conques sedimentàries d'Uruguay : geologia, paleontologia i recursos naturals : Mesozoico, D.I.R.A.C. OCLC 52163303. ISBN 9974-0-0201-X.
- ↑ Marine and Petroleum Geology.83
- 1–25.doi:10.1016/j.marpetgeo.2017.02.022.Consultat el 2022-03-16.
- ↑ Brazilian Journal of Geology.47(2)
- 183–207.ISSN 2317-4889.doi:10.1590/2317-4889201720160138.Consultat el 2022-03-16.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 doi:10.13140/RG.2.2.11974.40000.Consultat el 2022-03-16.
- ↑ Geological Society, London, Special Publications.369(1)
- 249–266.ISSN 0305-8719.doi:10.1144/SP369.18.Consultat el 2022-03-16.
- ↑ «Where Should We Drill in the Deep Waters of the Pilotes Basin, Southern Brazil and Uruguay?». Search and Discovery. Consultat el 16 de març de 2022.
- ↑ Brazilian Journal of Geology.46(suppl 1)
- 83–104.ISSN 2317-4889.doi:10.1590/2317-4889201620150016.Consultat el 2022-03-16.
- ↑ Marine and Petroleum Geology.28(9)
- 1676–1689.doi:10.1016/j.marpetgeo.2011.07.001.Consultat el 2022-03-16.
- ↑ Oilfield Review.(22)
- 28–37.Consultat el 16 de març de 2022.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuenca de Pelotas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.