Components del ser humà en l'Antic Egipte
Per als antics egipcíacs, el ser humà estava compost per varis elements, tant tangibles com a intangibles. Actualment la naturalea de la majoria d'estos elements és difícil d'entendre, ya que diferix de la nostra concepció espiritual, per lo que no tenim paraules exactes per a designar-los.
Els egipcíacs pensaven que l'esperit humà es componia de varis elements dels quals, els més importants són: ib, ka, ba, aj, ren, i sheut. Ademés d'estos components estava el cos físic, cridat ja o jat (jau en plural), significant el conjunt d'elements corporals. També era possible adquirir, per mig d'un procés d'iniciació, l'Aj (Akh) i el Sejem (Sekhem).
En els texts egipcíacs se suponia que el home posseïa un cos jat, un cos espiritual sahu, "esperit" ba, un "doble" ka, inteligència ju, la seua ombra jaibit, una forma sejem, un cor o ment ib, i un nom ren. El cos, lliberat de la majoria de les parts fàcilment corruptibles, per a ser preservat, era netejat en natrón, reblit d'espècies i plantes aromàtiques, envolt en benes de lli, i protegit per amulets i texts religiosos, aguardant en la seua tomba la visita de la seua ba. Potser preservat fins que succeïra la seua resurrecció.[1]
Cos
El cos "físic", denominat dyet pels egipcíacs, o jat, chat o khat[3] si es fa referència a un cos momificado, és l'element més tangible dels que componen el home.
És inerte, un simple tros de matèria. Servix de soport físic per als demés elements, per lo que devia ser momificado per a assegurar el seu incorruptibilitat, i d'eixa manera garantisar que continuara existint, inclús despuix del decés.
- Vore: Cos humà
Sahu
El sahu, sashu, sah, atmu, o cos espiritual, el que va obtindre un grau de coneiximent, poder i glòria, tornant-se durador i incorruptible, podent-se associar al ànima i conversar en ella. És el Màxim Misteri, la causa espiritual del home mateix. Aixina, podrà ascendir al Cel i morar en el sahu dels justs i deus.[4]
Esta essència espiritual es lliberava del cos material durant els processos de momificació i rituals funeraris. Es potenciava per mig d'oracions i lletanies.[5]
Si tots els ritos, cerimònies i rituals de preservació del ẖt s'observaven correctament, i el difunt era considerat digne (per Osiris i els deus de l'inframón) de passar al més allà, es formava el sꜥḥ (sah; representació espiritual del cos físic). Este cos espiritual era llavors capaç d'interactuar en les numeroses entitats existents en el més allà. Com a part d'una construcció més àmplia, el ꜣḫ, el sꜥḥ es considerava a voltes un esperit vengativo que retornava de l'inframón per a venjar-se d'aquells que li havien fet mal en vida. Un eixemple molt conegut es va trobar en una tomba del Imperi Mig en la que un home deixa una carta a la seua difunta esposa, que, segons se supon, li perseguix:
Ib
El ib, ab, o hati [7] simbolisat pel kama-manes, va ser considerat la sèu dels pensaments i les emocions segons les creències egipcíaques. Era un dels elements espirituals més importants. Açò s'evidencia per moltes expressions quotidianes en la llengua egipcíaca que incorporen la paraula ib, com aut-ib "alegria" (ampli cor). Va ser representat com l'element que es contrapesava en el símbol de Maat en el Juí de Osiris.
- Artícul principal → Ib (mitologia).
Ka
Ka (kȝ en egipcíac) era un bri del principi universal i immortal de la vida. Ka és un concepte semblant al de la "força vital", lo que diferencia a una persona viva d'una atra morta, mort que ocorria quan ka abandonava el cos. Es pensava que el Ka era creat per Jnum, en la seua roda de alfarero, per a ser depositat en els fills en el moment de la seua concepció.
Els egipcíacs també varen creure que el Ka se sostenia per mig de l'aliment i la beguda. Per esta raó eren presentades als morts ofrenes d'aliment i beguda, encara que era el Ka (kȝ) de les ofrenes lo que este consumia, no la part física de l'aliment.
- Artícul principal → Ka (mitologia).
Ba
El Ba (bȝ en egipcíac) és el concepte més propenc a la noció occidental d'ànima. És la part transcendent que permaneixeria en el cos despuix de la mort de l'individu. També era lo que fa únic a un ser, similar a la noció de "personalitat". Com l'ànima, el Ba és la part d'una persona que vivia despuix de la mort del cos, i ho solien representar com un au en cap humà, que volaria des de la tomba per a unir-se en ka en la vida futura
- Artícul principal → Ba (mitologia).
Ren
Ren o Re és el nom que la persona rep en nàixer, encara que podria canviar a mida que la persona anava evolucionant. El ren viuria mentres el nom anara pronunciat, lo que explica els grans esforços realisats per a protegir-ho, escrivint-ho profúsament en papirs i monuments, o destruint-ho en casos de manifesta enemistat.
- Artícul principal → Ren (mitologia).
Sheut
Sheut (šwt), Shuit o Jaibit: "l'ombra". L'ombra d'una persona estava sempre present. Una persona no podria existir sense una ombra, ni l'ombra sense la persona, per lo tant els egipcíacs conjeturaron que l'ombra contenia a una miqueta de la persona que representa. Per esta raó les estàtues dels sers humans i deus varen ser referits a voltes com les seues ombres. El Sheut va ser representat com una chicoteta figura humana pintada totalment de negre, símbol de la mort, o com un sacerdot de Anubis.
- Artícul principal → Sheut.
El Aj o Akh' és el cos lluminós o de glòria que pertany al cel.[8] un element vinculat en la "llum", és un concepte netament funerari lligat a les estreles, i en elles, a la resurrecció i immortalitat. És representat en el jeroglífic del ibis eremita o cresteado, encara que la seua relació en este animal és provablement només fonètica.
Si be en un principi solament els faraons i deus tenien Aj, este concepte es va ser modificant, podent-ho obtindre algunes persones per mig d'iniciació i treball. És la màxima expressió del ser humà "realisat" que pot alcançar la vida futura entre les estreles. La seua aparició sorgix de l'unió del Ka i el Ba, encara que atres autors opinen que sorgia de l'unió del Ba en el Dyet.
- Artícul principal → Aj (mitologia).
Sejemcita requerida
El Sejem (Sekhem) era la manifestació de la força i voluntat divines; podia conseguir-se per mig d'iniciació i ardu treball i conferia al que ho obtenia el poder dels deus en este món. Els sacerdots, o macs, que ho posseïen es convertien en portadors de la força i voluntat divines i la seua manifestació en este món.
La seua representació simbòlica és un ceptre sagrat, el sejem, que generalment era portat pel faraó, o el sum sacerdot, en les cerimònies d'inauguració, per a consagrar i beneir.
Vore també
Notes
- ↑ E. A. Wallis Budge: The Nile. Notes for Travellers in Egypt (El Nilo: apunts per als viagers en Egipte), pág. 145.
- ↑ E. A. Wallis Budge El llibre egipcíac dels morts. pág. 61.
- ↑ Livraga, Jorge Ángel: Tebas" capítul: El misteri de la constitució interna de la naturalea i del home, pp. 89-108.
- ↑ E. A. Wallis Budge. El llibre egipcíac dels morts. p. 60.
- ↑ Margaret R. Bunson (2002). Encyclopedia of Ancient Egypt (en en), Nova York: Facts on File. ISBN 0-8160-4563-1.
- ↑ Living in Ancient Egypt, Thomson/Gale.
- ↑ Schwarz: Egipte revelat, capítul 4: «El home egipcíac, image de Deu», pp. 49-53.
- ↑ Revista Esfinge: "Reencarnació en l'antic Egipte", per Fernando Schwarz, Esfinge nº 48 - Juliol-Agost de 2004, consultat el 20 d'abril de 2013.
Bibliografia
- E. A. Wallis Budge: El llibre egipcíac dels morts. Traducció: Hector V. Morel. Edit. Kier. (1994) ISBN 950-17-0326-6.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Componentes del ser humano en el Antiguo Egipto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.