Complex industrial de la mina de carbó de Zollverein
El Complex industrial de la mina de carbó de Zollverein en Essen és un antic lloc industrial en la ciutat alemana d'Essen, en l'estat federal de Renania del Nort-Westfalia. Ha segut inscrit per l'Unesco en la llista de llocs Patrimoni de la Humanitat des del 14 de decembre de 2001[1] i és un dels punts més importants de la Ruta europea de l'Herència Industrial.
La primera mina de carbó en el lloc va ser fundada en 1847, la seua vida extractiva va des de 1851 fins al 23 de decembre de 1986. Durant décades escomençant a finals dels anys cinquanta, les dos parts del lloc, la Mina de carbó Zollverein i la Fàbrica de coque Zollverein (construïda entre 1957 i 1961, tancada el 30 de juny de 1993), varen estar entre les més grans de la seua classe en Europa.
El pou 12, construït en estil Bauhaus, va ser obert en 1932 i està considerat una obra mestra arquitectònica i tècnica, la reputació guanyada com: La mina de carbó més bella del món.[2]
Història
[editar | editar còdic]1847-1890
[editar | editar còdic]La mina de carbó Zollverein va ser fundada per l'industrial natiu de Duisburgo Franz Haniel (1779-1868), que necessitava coque per a la producció d'acer. Perforació de prova en la regió de Katernberg (actualment un suburbi d'Essen) havia descobert una capa molt rica de carbó, que llavors va ser cridada per l'unió aduanero alemana (Zollverein) fundada en 1834. En 1847, Haniel va fundar el bergrechtliche Gewerkschaft Zollverein (una classe especial de corporació prusiana per a l'explotació dels recursos naturals) i va distribuir les participacions en la nova companyia entre els membres de la seua família i el propietari de lo que seria territori Zollverein.
La perforació en el pou 1 va començar el 18 de febrer de 1847, trobant-se en la primera capa de carbó mineral a 130 metros baix la superfície. El pou 2 (excavat simultàneament en el pou 1) va ser reobert en 1852. Abdós pous presentaven visualment idèntiques torres de pedra i compartien una sala de màquines. Este concepte s'adaptaria més tart per posteriors mines de carbó en pous bessons.
A partir de 1857, les piles de carbó s'usaven per a produir coque. En 1866, les piles varen ser reemplaçades per un modern sistema de producció de coque i forns.
En 1880, la perforació d'un atre pou, el 3 va començar en la veïna Schonnebeck. Va rebre un marc d'acer com a torre i va ser inaugurat en 1883. Per a 1890, els tres pous tenien una producció anual d'un milló de tonellades, situant a la Zollverein en el cim de totes les mines alemanes.
1890-1918
[editar | editar còdic]ya que les industrial del carbó, el ferro i l'acer varen florir per tota la conca del Ruhr a finals de el XIX i principis de el XX, la mina va ser ampliada considerablement. Entre 1891 i 1896, els pous bessons 4/5 varen ser construïts en el llímit en Heßler (hui un suburbi de Gelsenkirchen). Varen ser especials per a l'extracció de carbó, transport dels kumpels (miners) i ventilació, aixina com una nova coquería. Un atre pou, el 6, es va obrir en 1897. Per a llavors, Zollverein havia estat patint durant anys accidentes miners per incendis produïts pel Grisú causats per problemes de ventilació. Per a resoldre estos problemes, es varen obrir pous exclusivament per a ventilació prop dels que ya existien: en 1898 el pou 7 es va obrir prop del 3, el 8 prop dels pous bessons 1/2 (1900), i el 9 prop del 6 (1905).
Lo que va seguir varen ser anys de contínua renovació i ulterior expansió. Despuix de la construcció dels pous 7, 8 i 9, els antics pous 1 i 2, incloent la coquería, varen ser renovats, inclús una de les torres bessones va ser demolida i reemplaçada per una obra d'acer moderna. En 1914, es varen obrir el pou 10 i una nova coquería, com el pou 9, que fins a llavors solament havia segut pou de ventilació. Al començ de la Primera Guerra Mundial, la producció de la Zollverein havia alcançat aproximadament els 2,5 millons de tonellades.
1918 - 1932
[editar | editar còdic]En 1920, la família Haniel, que havien segut fins a llavors propietària de la Zollverein, va començar a colaborar en Phönix AG, una companyia minera que posteriorment es va fer càrrec de la direcció del lloc. Baixe la direcció de Phönix, es varen modernisar novament varis pous i es va obrir un atre, l'11, fins a 1927. Quan Phönix es va fusionar per a crear Vereinigte Stahlwerke en 1926, Zollverein va passar a control de Gelsenkirchener Berkwerks-AG (GBAG) els qui varen escomençar a tancar les envellides plantes de producció de coque.
Pou 12
[editar | editar còdic]
En 1928, el GBAG va votar per la construcció d'un pou, el 12, totalment nou, dissenyat com una edificació central minera. Quan va obrir en 1932, tenia una producció diària de fins a 12.000 tonellades, combinant la producció de les atres edificacions existents en 11 pous.
Schacht Albert Vögler, com va ser cridat el modern pou va rebre el seu nom del director general de la GBAG, va estar dissenyat pels arquitectes Fritz Schupp i Martin Kremmer i ràpidament va cridar l'atenció pel seu disseny funcional i simple, estil Bauhaus, en els seus edificis en la seua majoria cúbics fets de formigó armat i celosías d'acer. El característic castillete del pou en els anys següents no solament es va convertir en l'arquetip de posteriors edificacions mineres sino que ademés es va convertir en el símbol de l'indústria pesada alemana. Encara que este símbol va poder haver-se oblidat poc a poc conforme l'indústria pesada alemana va començar a disminuir en la segona mitat de el XX, va anar este pou i especialment el seu característic castillete lo que es varen convertir en símbol del canvi estructural en la conca del Ruhr.
1932 - 1968
[editar | editar còdic]
En 1937, Zollverein amprava a 6.900 persones i tenia una producció de 3,6 millons de tonellades, la majoria de les quals eren del pou 12. Els atres pous no es varen tancar completament i inclús varen rebre nous castilletes, encara que per supost per comparació inferiors al del 12, com va ocórrer en el pou 6. En els terrenys de l'antiga planta de coque dels pous 1-2-8, una chicoteta edificació de 54 forns nous es va inaugurar en una producció anual de 200.000 tonellades de coque.
Zollverein va sobreviure a la Segona Guerra Mundial en sol danys menors i per a l'any 1953 de nou estava en la part alta de totes les mines d'Alemània en una producció de 2,4 millons de tonellades. En 1958, el pou 1 va ser reemplaçat per un edifici totalment nou; la completa reconstrucció de les instalacions dels pous 2-8-11 des de 1960 fins a 1964 va ser de nou planejada per Fritz Schupp. Estes renovacions, no obstant, solament durarien fins a 1967, quan es varen tancar onze pous, deixant únicament obert el 12.
El pou 12 llavors es va convertir en la principal font de la nova planta de coque des de 1961 en les seues 192 forns, que de nou era disseny de.[3] Despuix d'una expansió a principis dels setanta, Zollverein estava entre les plantes de coque més productives del món en al voltant de 1000 treballadors i una producció de fins a 8.600 tonellades de coque al dia en l'aixina cridat costat obscur. El costat blanc de la planta elaborava productes com amoníac, benceno i asfalt.
En 1968, Zollverein va passar a mans de Ruhrkohle AG (RAG), la major companyia minera d'Alemània.
1968 - 1993
[editar | editar còdic]
RAG va començar una major mecanisació i consolidació de les activitats mineres. En 1974, Zollverein va passar a formar part d'un Verbundberkwerk (mines unides) en les propenques mines de carbó Bonifacius i Holland en Kray i Gelsenkirchen, respectivament. En 1982, la mina Nordstern de Gelsenkirchen també es va unir el Verbund.
La capa de carbó Flöz Sonnenschein en la part septentrional del territori Zollverein va ser l'última capa en la que es varen desenrollar activitats mineres en el territori de Zollverein, a partir de 1980. La producció de Verbundbergwerk Nordstern-Zollverein era d'aproximadament 3,2 millons de tonellades, que no obstant no era suficientment beneficiosa de manera que es va decidir el complet tancament d'este lloc en l'any 1983.
Quan va tancar, Zollverein era l'última mina en activitat en Essen. Mentres que la planta de coque va seguir oberta fins al 30 de juny de 1993, les activitats mineres en el pou 12 es varen detindre el 23 de decembre de 1986. Encara que és el pou central del lloc del Patrimoni Cultural, el pou 12 no pot visitar-se puix seguix usant-se com a drenage d'aigua per a la conca del Ruhr central junt en el pou 2.
Monument
[editar | editar còdic]Com en la major parts dels llocs d'indústries pesades que han segut tancats, Zollverein tenia previst un periodo de decadència. Sorprenentment, l'estat de Renania del Nort-Westfalia (NRW) va comprar el territori de la mina de carbó a la RAG immediatament en acabant de que tancara a finals de 1986, i va declarar que el Pou 12 era un monument. Açò comporta l'obligació de conservar el lloc en el seu estat original i minimisar els efectes de la meteorologia. En 1989, la ciutat de Essen i NRW varen fundar la Bauhütte Zollverein Schacht XII que devia encarregar-se del conte del lloc i que va ser reemplaçada per la Stiftung Zollverein (Fundació Zollverein) en 1998.
Despuix de tancar en 1993, estava planejat vendre la planta de coque a China. Les negociacions varen fracassar i posteriorment es va amenaçar en demolir-les. No obstant, un atre proyecte de l'estat de NRW va establir la mina de carbó en una llista de futurs llocs d'exposició com a resultat de lo que primer varen ser remodelacions suaus i la coquería també es va convertir en monument oficial en l'any 2000.
En el seu XXV sessió en decembre de 2001, l'Unesco va declarar que abdós llocs dels pous 12 i 1-2 i la coquería eren un lloc Patrimoni de la Humanitat.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Zollverein Coal Mine Industrial Complex in Essen». UNESCO Culture Sector. Consultat el 8 de giner de 2013.
- ↑ Ruta europea de l'Herència Industrial [1] archivat en Wayback Machine., en anglés
- ↑ «Industriedenkmal-Stiftung | Denkmale | Kokerei Zollverein | Geschichte». Archivat des d'el original, el 7 d'abril de 2018. Consultat el 10 de giner de 2009.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Complejo industrial de la mina de carbón de Zollverein» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.