El coeficient de restitució (també cridat cocient) és una mida del grau de conservació de l'energia cinètica en un choc entre partícules clàssiques.[1] S'expressa com el cocient de la velocitat relativa final entre la velocitat relativa inicial entre dos objectes somesos a colisió, a on final significa despuix de la colisió, i inicial abans de la mateixa. El coeficient CR presenta valors en l'interval de número real que va de 0 a 1 és dir, satisfà la desigualtat 0≤CR<1. Sent el seu valor una mida de la naturalea de la colisió: si el seu valor és zero se supon un choc perfectament inelástico, mentres que si CR=1 és considerat un choc elàstic. En la gran majoria dels chocs reals el coeficient de restitució és inferior a l'unitat, lo que supon en una major o menor medida una deformació inelástica dels cossos somesos a colisió.

Fotografies d'una pilota que rebota presa en una llum estroboscópica a 25 imàgens per segon. Si es desprecia la resistència de l'aire, la raïl quadrada de la relació de l'altura d'un rebot sobre l'altura del rebot previ és el coeficient de restitució de l'impacte pilota-superfície del sol.

Introducció

Les lleis generals de la colisió entre cossos s'expressen en la mecànica clàssica, la determinació de les velocitats dels cossos colisionantes constituïx un dels temes recurrents des dels seus inicis, sent els primers autors en abordar el problema Newton i Poisson ya en el XVII. Newton definix el coeficient normal de restitució en la proporció entre les velocitats relatives dels cossos abans i despuix de la colisió. De la forma:

Coeficiente de RestituciónCR=Velocidad Relativa tras la ColisiónVelocidad Relativa antes de la Colisión

En contrast en esta definició cinemàtica donada per Newton, la definició abordada per Poisson se centra en els canvis detectats d'energia cinètica fonamentada en el coeficient de la magnitut dels impulsos normals corresponents als periodos de restitució i compressió. En absència de fricció els resultats de Poisson són equivalents als proporcionats per Newton.[2] No obstant, en presència de fricció, abdós definicions no són equivalents.[3] Els resultats experimentals expressats en certs cossos com a pilotes de gòlf s'han obtingut per mig d'experimentació realisada en 1929 per la U.S. Gòlf Association,[4] De la mateixa forma alguns investigadors han profundisat en l'efecte del choc de sòlits.[5]

Choc en una dimensió

La deducció de la fòrmula passa per la consideració d'un choc de dos partícules de masses m1, m2 respectivament en una dimensió, és dir movent-se en una llínea recta abans i despuix del choc. Sean u1 i u2 les velocitats inicials de l'objecte 1 i objecte 2 respectivament. De la mateixa forma siga v1 i v2 la velocitat final d'estos mateixos objectes despuix d'haver-se produït la colisió. Totes les velocitats es medixen respecte al mateix sistema de referència inercial. Si apliquem les lleis de conservació d'energia i moment llineal es tenen les següents igualtats:

{12m1u12+12m2u22=12m1v12+12m2v22m1u1+m2u2=m1v1+m2v2

Realisant algunes modificacions algebraiques en l'igualtat corresponent a la conservació d'energia (primera equació), es té que:

m1(u12−v12)=m2(v22−u22)

Lo que equival a:

m1(u1+v1)(u1−v1)=m2(v2+u2)(v2−u2)

Per una atra part, de la segona equació de conservació de moments es té:

m1(u1−v1)=m2(v2−u2)

Realisant el cocient entre abdós expressions reduïdes, s'aplega a la següent igualtat:

u1+v1=v2+u2

Indicant que, en un choc unidimensional perfectament elàstic la suma de les velocitats de cada u dels cossos, abans i despuix de la colisió, es manté constant. Si es reordenan els sumants de tal forma que queden en cada membre les velocitats abans i despuix, s'obté:

u1−u2=−(v1−v2)

Finalment, d'esta última expressió, s'obté equivalentemente que:

−v1−v2u1−u2=1

Com l'hipòtesis de partida va ser una colisió perfectament elàstica se supon que el valor 1 és indicador d'este tipo de choc. cal resaltar que un valor inferior a un permet descriure que el balanç de velocitats s'ha modificat per canvis en l'equació d'energies (choc sense fricció). D'esta forma les velocitats del choc, permeten definir el coeficient de restitució com:


A on cada una de les velocitats s'han definit com:

v1 és la velocitat final del primer objecte despuix de la colisió
v2 és la velocitat final del segon objecte despuix de la colisió
u1 és la velocitat inicial del primer objecte abans de la colisió
u2 és la velocitat inicial del segon objecte abans de la colisió

I per lo tant, CR és precisament el coeficient de restitució, que pren valors entre 0 i 1. El valor 1 es dona en un choc perfectament elàstic, a on es conserva tant el moment llineal com l'energia cinètica del sistema. El valor 0≤CR<1 es dona en un choc inelástico (o plàstic central) a on només es conserva el moment llineal, una porció de l'energia cinètica inicial de les partícules es "consumix" durant el choc, convertint-se en energia de deformació plàstica, energia sonora, calor, etcétera.

Rebot en una dimensió

Un cas especial d'interés resulta quan el choc es realisa contra un cos fix (una paret, per eixemple). En este cas particular la velocitat del segon cos és nula abans i despuix del choc per estar en repòs, lo que permet simplificar l'expressió del cocient CR com:


Casos especials d'aplicació d'esta última expressió es troben en cossos que reboten contra parets, sols, etc. En el cas particular d'un cos que es deixa caure des d'una altura ho, despuix de chocar contra un sol sense fricció, es pot estimar el valor de CR coneixent l'altura màxima h1 despuix del primer rebot. És de supondre que ho ha de ser major que h1 per la pèrdua d'energia durant el procés de rebot. Resulta possible conéixer v1 abans del rebot per ser un fenomen de caiguda lliure, de tal forma que:

 v1=2gho 

A on g és la constant d'acceleració terrestre. Per una atra part la velocitat despuix del rebot es pot deduir de l'altura màxima alcançada h1 (considerant despreciable el roçament en l'aire), de tal forma que

 u1=−2gh1 


Que permet agrupar abdós expressions de velocitat en la definició anterior, de tal forma que permeta expressar el cocient CR com a funció d'altures entre dos rebots successius:


Esta fòrmula s'ha amprat en la determinació experimental del coeficient de restitució.

Expressions analítiques

El coeficient de restitució pot determinar-se experimentalment, en alguns pocs casos baix certes hipòtesis analítiques també pot calcular-se teòricament. Els càlculs teòrics proven que el coeficient depén de fet de la velocitat de deformació (encara que freqüentment este efecte s'ignore), ademés del material del que estiguen fet els cossos. L'hipòtesis més comuna consistix en supondre un material viscoelàstic llineal. Per al cas de dos esferes del mateix material viscoelàstic el coeficient de restitució pot expressar-se en potències de la velocitat d'aproximació:[6]

A on:

A=13(3η2−η1)23η2+2η1[(1−2ν)(1−ν2)Eν2]
η1,η2, constants viscoses del material.
E,ν, constants elàstiques del material: mòdul de Young i coeficient de Poisson.
ρ=2E3(1−ν2)Reff
meff=m1m2/(m1+m2), Reff=R1R2/(R1+R2),
Ri,mi, ràdio i massa de l'esfera i-ésima.
vr=(𝐯1−𝐯2)⋅(𝐫1−𝐫2)‖𝐫1−𝐫2‖, velocitat relativa d'aproximació.
C1=π501/5Γ(3/5)Γ(21/10)=1,15344, C2=0,79826 constants calculades a partir de l'equació de moviment:

a on:

ξ=R1+R2−‖𝐫1−𝐫2‖, és la deformació per aplastamiento sofrida per la distància entre centres de les dos esferes.


Referències

  1. ↑ Burbano de Ercilla, Santiago (2003). Editorial Tebar (ed.). Física general (en espanyol), Madrit. ISBN 8495447827.
  2. ↑ Beer, F. P., Johnston, E. R., Jr., and Clausen, W. E., 2007, Vector Mechanics for Engineers-Dynamics, 8th ed., McGrawHill, New York
  3. ↑ Lubarda, V.A.(2010).«The Bounds on the Coefficients of Restitution for the Frictional Impact of Rigid Pendulum Against a Fixed Surface».Journal of Applied Mechanics.77Consultat el 5 d'abril de 2018.
  4. ↑ J. Briggs, Lyman«METHODS FOR MEASURING THE COEFFICIENT OF RESTITUTION AND THE SPIN OF A BALL».Journal of Research of the National Bureau of Standards:Consultat el 5 d'abril de 2018.
  5. ↑ B. F. Bayman, (1976), Model of the behaviour of solid objects during collision Am. J. Phys. 44, 671–676
  6. ↑ Rosa Ramírez et al., 1999, p. 4467