Clarinet contrabaix

El clarinet contrabaix és el més llarc de la família dels clarinets que haja segut produït regularment i l'ús de la qual s'haja estés significativament. Els clarinets contrabaixs moderns són afinados en SiPlantilla:Música (bemol), aplegant dos octaves més baix que el clarinet soprano en Si♭ i una octava descendent del clarinet baix. Alguns dels models de clarinets contrabaixs tenen una tessitura que s'estén a lo greu fins a un el meu♭, mentres que uns atres poden aplegar a un re i inclús a un do. Alguns d'estos instruments, en el passat estaven afinados en Do; la peça d'Arnold Schoenberg, Fünf Orchesterstücke especifica l'ús d'un clarinet contrabaix afinado en la, pero no existix evidència de que dit instrument haja existit.
A diferència d'atres clarinets, el clarinet contrabaix és construït usualment en una sola clau de trinat per a la mà dreta en lloc de les acostumades quatre claus. Esta clau té mateixa funció que la més baixa de les claus de trinat en atres clarinets.
En ocasions és conegut pel nom Clarinet pedal, terme que es referix no a cap mecanisme de l'instrument sino a una analogia entre els seus tons baixos en els tons pedals del trombó, o la secció pedal de l'orgue.
El clarinet contralto en el meu♭és cridat en ocasions el "clarinet contrabaix en el meu♭".
Història
El clarinet contrabaix més antic conegut és el contre-basse guerrière inventat en 1808 per un constructor francés cridat Dumas de Sommières. El batífono (o batyphone en anglés, bathyphone en alemà, i batyphon en francés) era un clarinet contrabaix resultat de la busca de W. F. Wieprecht per a obtindre un contrabaix per als instruments de canya. El batífono estava fet per a alcançar el doble del tamany del clarinet en do, i tenint la divisió de l'escala cromàtica arreglada per a estar d'acort en les regles acústiques. Per a la conveniència de no tindre que cobrir en els dits orificis molt separats entre sí, eren utilisades claus pivot o manivela. Este instrument estava construït d'arce, tenia una filtre de clarinet de tamany normal, conectada per mig d'un colze cilíndric de metal a la part superior del tubo i a una campana de metal. L'afinació es trobava dos octaves per baix del clarinet en do, afinació que correspondria a la moderna tuba. El to era plaenter i redó, pero no lo suficientment poderós per al registre contrabaix en una banda militar. El batífono tenia ademés una séria desventaja: podia ser tocat en facilitat solament en les tonalitats propenques, com a sol i fa major. El batífono va ser inventat i patentat en 1839 per F.W. Wieprecht, director general de les bandes militars de Prússia, i per E. Skorra, constructor d'instruments per a la cort de Berlín. En la pràctica este instrument va resultar tindre poca utilitat, i va ser superat per la tuba baixa.
Un batífono que du el nom dels seus inventors va formar part de la colecció Snoeck, que va ser adquirida per la colecció de Berlín d'instruments musicals antics en la Technische Hochschule für Musik.[1]
Poc despuix de l'invent de Wieprecht, Adolphe Sax va crear el seu clarinette-bourdon en si ♭.
Composicions que utilisen el clarinet contrabaix
Existixen pocs solo per a l'instrument, entre ells:
- Scherzo Fantastique d'Alfred Reed
- Ombra de Franco Donatoni
- Anubis, Nout de Gérard Grisey
- Interference de Richard Barrett - també ampra la veu del ejecutante i un tambor baix de pedal.
Algunes de les composicions més importants que inclouen un clarinet contrabaix són:
- Triple Concerto per a clarinet, clarinet baix i clarinet contrabaix de Donald Martino
- Éclairs Sur l'Au-Delà d'Olivier Messiaen
- Simfonia No. 1 ("Of Rage and Remembrance") de John Corigliano
- Variacions Fantasia sobre un tema de Niccolò Paganini de James Barnes
- El diluvi d'Igor Stravinsky
- Simfonia No. 7 d'Hans Werner Henze
- Requiem de György Ligeti
- Quatre chants pour franchir li seuil de Gérard Grisey
- Elogi del trànsit, concert per a clarinet contrabaix, auraphón i orquesta del compositor espanyol José María Sánchez-Verdú.
- Josephslegende de Richard Strauss
Referències
- ↑ Esta descripció del batífono és la traducció d'una cita en revisions menors de l'artícul "batífono" pertanyent a l'Undècima edició de l'Encyclopædia Britannica, que resulta ser en gran partix un derivat d'un tractat en manuscrit sobre instrumentació, escrit per Wieprecht en 1909, i que es troba en poder de Herr Otto Lessmann en Berlín, ademés de que reproduïda per C.R. Day en Descriptive Catalogue of the Musical Instruments of the Royal Military Exhibition, London, 1890 (Londres, 1891) p. 124; l'artícul de l'enciclopèdia Britannica té la firma:(K.S.)
Bibliografia
- F. Geoffrey Rendall. The Clarinet. Second Revised Edition. London: Ernest Benn Limited, 1957.
- Encyclopædia Britannica.