Cinesis craneal
La cinesis craneal (en alguns texts "quinesis" o "kinesis". Del grec kinesis, moviment) fa referència a la movilitat interna del cràneu d'alguns vertebrats que permet dissipar les tensions produïdes durant l'alimentació. S'utilisa per a descriure el moviment dels ossos del cràneu entre sí, ademés del moviment en l'articulació entre la mandíbula superior i inferior. Per lo general, es considera un moviment relatiu entre la mandíbula superior i el neurocràneu. La majoria dels vertebrats tenen algun tipo de cinesis craneal. Alcança la seua expressió màxima en les serps.[1][2]
Un cràneu cinètic o és un cràneu caracterisat per la seua movilitat. Mentres els cràneus sense movilitat són cridats cràneus acinéticos. La cinesis craneal, o la falta d'ella, generalment està relacionada en l'alimentació. Els animals que deuen eixercir poderoses forces de mossegada, com els cocodrils, a sovint tenen cràneus rígits en poca o cap cinesis, per a obtindre la màxima força. Els animals que s'engolen assuts sancers (serps), que agarren aliments en formes estranyes (loros que mengen anous) o, en major freqüència, que s'alimenten en l'aigua per succió, a sovint tenen cràneus molt cinètics, en freqüència en numeroses articulacions mòvils. Les aus tenen diversos graus de cinesis craneal, i els loros exhibixen el major grau. Entre els reptils, els cocodrils i les tortugues carixen de cinesis craneal, mentres que els fardachos posseïxen alguns graus de movilitat, a sovint menors, i les serps que posseïxen la cinesis craneal més excepcional de qualsevol tetrápodo. En els amfibis, la cinesis craneal varia, pero és desconeguda en les granotes i rara en les salamandres. En el cas dels mamífers, que tenen cràneus acinéticos (a excepció de potser llebres), la falta de cinesis provablement estiga relacionada en el desenroll del paladar secundari, lo que impedix el moviment relatiu.[2]
Casi tots els peixos tenen cràneus altament cinètics, i els peixos teleósteos han desenrollat els cràneus més cinètics de qualsevol organisme viu. En este cas, la cinesis fa referència particularment a la movilitat de les mandíbules i a la suspensió mandibular.
Tipos de cinesis
En relació en l'os quadrat
En els tetrápodos, la cinesis craneal sol fer referència a la movilitat relativa del os quadrat.[1] Es diu que un cràneu posseïx estreptostilia quan l'os quadrat pot moure's. Generalmento, açò succeïx en reptils escamados i aus en cràneus diápsidos modificats. Mentres que la monimostilia es referix a l'absència de movilitat de l'os quadrat en cocodrils i tortugues.[2] Estos dos tipos de cinesis també s'utilisen per a distinguir els diferents unions del os quadrat en l'autostilia secundària dels amniotas no mamífers.[2][3] Els mamífers presenten un cas peculiar en el que l'os quadrat, cridat en este grup enclusa, és mòvil, degut a que es troba incorporat al oït mig, pero el cràneu general és acinético.[2]
En relació en els ossos de la volta craneana
El naturaliste holandés Jan Versluys (1910, 1912, 1936) va classificar els tipos de cinesis craneal en funció de l'ubicació de l'articulació en la part dorsal del cràneu.
- La metacinesis és la presència d'una articulació entre el segment occipital i el restant del cràneu.
- La mesocinesis és la presència d'una articulació en la part més rostral. Helmut Otto Hofer (1949) va dividir encara més la mesocinesis en
- Mesocinesis pròpiament dita, que ocorre en l'articulació frontoparietal (per eixemple, en molts fardachos)
- Procinesis, que ocorre en l'articulació nasofrontal (aus).
Molts d'estos tipos de cinesis requerixen movilitat de l'articulació basal (neurocinesis de Iordansky, 1990), és dir, moviment entre el neurocràneu i el paladar en l'articulació basipterigoidea. Tots els cràneus que tenen estos tipos de cinesis són cràneus estreptostílicos.
Rincocinesis
Una atra tipo de cinesis, la rincocinesis fa referència a la capacitat que posseïxen algunes aus de flexionar el pic superior o la rinoteca.[4]
La rinocinesis consistix en flexionar un punt a lo llarc del pic superior, ya siga cap a dalt, en el cas del qual el pic superior i el pic inferior o la rinoteca se separen, assemblant-se a un badallada, o cap a avall, en el cas de la qual les puntes dels picos permaneixen juntes mentres s'obri un espai entre elles en el seu punt mig.
A diferència de la procinesis, que està molt estesa en les aus, la rinocinesis només es coneix en les grullas, aus costeres, falcies i colibríes. Encara no es coneix el significat adaptatiu de la rinocinesis en certes aus no exploradores. Es hipotetiza que el cràneu esquizoide en les aus rinocinéticas proximals reflectix l'ascendència, pero no té una explicació adaptativa, en moltes espècies vives.[5]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Viscaí, Sergio Fabián; Bargo, {{{nom2}}}; Cassini, {{{nom3}}}; Toledo, {{{nom4}}} (2016). Forma i funció en paleobiologia de vertebrats, Editorial de l'Universitat Nacional de l'Argent (EDULP).
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Kardong, Kenneth V. Verfasser.. Vertebrates : comparative anatomy, function, evolution. OCLC 1065999476. ISBN 978-1-260-09204-2.
- ↑ Gavrilov, Konstantin. (1978). Curse de anatomia i fisiologia comparades., Facultat de ciències naturals. OCLC 33499309.
- ↑ (2018) Aus de les costes i mars de Chile : guia de camp., EDICIONES UC. OCLC 1109761163. ISBN 956-14-2352-9.
- ↑ Zusi, Richard L. (1984). “A functional and Evolutionary Analysis of Rhynchokinesis in birds”. Smithsonian Contributions to Zoology 395. Recuperate le 2010-05-27.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cinesis craneal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.