Cichorium endívia
.jpg){kind=link}
Cichorium endívia, també coneguda, segons les varietats, com a endívia,[1] endívia[2] o endívia, i en Cuba com a chicòria,[3] és una planta herbácea de la família de les asteráceas, cultivada per les seues fulls amargues utilisada en ensalades, com febrífugo i estomacal, en especial la varietat cridada amarga. El seu raïl té també propietats aperitivas, febrífugas i estomacales.
.jpg){kind=link}
Història
[editar | editar còdic]L'endívia (del llatí endívia) es cultiva com a ensalada des de l'antiguetat. La planta mare és Cichorium pumilum Jacq. = Cichorium endívia subsp. divaricatum (Schousb.) PDSell, que està molt estesa en gran part de la regió mediterrànea.[nota 1] Hi ha evidència del seu us en l'Imperi Romà des d'al voltant del naiximent de Crist, a on se li cridava intybus o intubum, i a on també va poder haver segut domesticada. Segons Plinio, l'endívia es encurtía en sal i vinagre per a després poder consumir-la cuita. Estava molt estesa en França. Va aplegar a Alemània via Borgoña. En el Renaixença, la planta es menciona novament en els llibres d'herbes d'Hieronymus Bock [4] i (com el domesticat scariol) de Pietro Andrea Mattioli. Les llavors d'endívia en particular s'utilisaven en fins medicinals.
El seu us en els països de parla alemana en l'Edat Mija és incert. Encara que l'endívia es menciona en el llibre Capitulara de villis vel curtis imperii de Carlomagno, no es menciona en absolut fins a el XII. Va ser mencionada per Alberto Magne[5] en el XIII, pero és possible que ho hi haja vist en viages d'estudis a Itàlia. Només a partir de el XVI existixen ilustracions que demostren clarament el seu us, aixina com l'existència d'abdós grups principals (segons Joachim Camerarius[nota 2]). Leonhart Fuchs ya les classificava com a espècies de chicòria “domèstiques” en la família de les chicòria. Com a espècie cultivada (“domesticada”), l'endívia també es coneixia com a Endívia vora sativa, Intybum sativum i Intybus hortensis [6] (provablement en contrast en l'endívia silvestris, provablement una “penca saudita” [7] ) (com el camp penca de oca o penca de oca vegetal) o una varietat d'endívia o chicòria comuna. [8]
Descripció
[editar | editar còdic]
Sembla que procedixen de la chicòria selvada (Cichorium intybus). Són plantes anuals o bianuals que primer formen una roseta de fins a 40 cm de diàmetro de fulls sancers, i després florixen sobre un talle floral que pot passar d'1 m d'altura en flors blaves i formen aquenios com frut.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Real Acadèmia Espanyola (RAE) en Instagram: "¿S'escriu «endívia» o «endívia»? Les dos opcions són vàlides i s'arrepleguen en el «DLE». Aixina i tot, és majoritària i preferible la grafia en «b», que, ademés, és la més justificada etimológicament, puix «endívia» procedix del llatí «intŭbus»."» (en és-la). Instagram. Consultat el 2022-10-14.
- ↑ «endívia | Diccionari de la llengua espanyola» (en és). «Diccionari de la llengua espanyola» - Edició del Tricentenario. Consultat el 2022-10-14.
- ↑ Malaret, August (1970). Lexicón de Fauna i Flora (en espanyol), Madrit: Comissió Permanent de l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola, pp. vii + 569.
- ↑ Brigitte Hoppe. Dones Kräuterbuch dones Hieronymus Bock. Wissenschaftshistorische Untersuchung. Mit einem Verzeichnis sämtlicher Pflanzen dones Werkes, der literarischen Quellen der Heilanzeigen und der Anwendungen der Pflanzen. Hiersemann, Stuttgart 1969, S. 168 f.
- ↑ Jerry Stannard: Identification of the plants, described by Albertus Magnus, 'De vegetabilibus', lib. VI. In: Res publica Litterarum. Band 2, 1979, S. 281–318, hier: S. 295.
- ↑ Otto Zekert (Hrsg.): Dispensatorium pro pharmacopoeis Viennensibus in Àustria 1570. Hrsg. vom österreichischen Apothekerverein und der Gesellschaft für Geschichte der Pharmazie. Deutscher Apotheker-Verlag Hans Hösel, Berlin 1938, S. 142 und 144.
- ↑ Vgl. Ute Obhof: Rezeptionszeugnisse dones „Gart der Gesundheit“ von Johann Wonnecke in der Martinus-Bibliothek in Mainz – ein wegweisender Druck von Peter Schöffer. In: Medizinhistorische Mitteilungen. Zeitschrift für Wissenschaftsgeschichte und Fachprosaforschung. Band 36/37, 2017/2018, S. 25–38, hier: S. 36 („Endiuia siluestris – suwe distel“).
- ↑ Vgl. Werner Rothmaler (Hrsg.): Exkursionflora von Deutschland. Kritischer Ergänzungsband: Gefäßpflanzen. Berlin 1970, S. 340.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cichorium endivia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>