Chant royal
El chant royal és una antiga forma poètica francesa inventada en el XIV i cultivada fins a el XVI. Esta forma lliterària va ser rebujada, junt en el lay, la balada i el rondó, pels poetes de La Pléyade, els qui varen optar per les odas i els sonets. No obstant, el chant royal va sobreviure fins a la Revolució francesa en els concursos de poesia (o puy de palinods) organisats per les societats lliteràries cridades puys, especialment les d'Amiens, Rouen, Cauen i Toulouse. Théodore de Banville va descriure el chant royal en el seu Petit traité de poésie française (Menut tractat de poesia francesa), obra que va despertar un renovat interés per esta forma poètica en la segona mitat de el XIX.[1]
Descripció
[editar | editar còdic]Significat i orige
[editar | editar còdic]La vora real pren el seu nom dels seus temes més antics: inicialment s'utilisava com alabanza a membres de la família real o a héroes llegendaris. També s'amprava en freqüència per a alabar a la Verge María en competicions de palinod, com les que se celebraven en Rouen, Cauen i Dieppe; açò explica el estribillo en vers femení, en el seu honor. La composició d'una vora real adopta la forma d'una gran alegoria, l'explicació de la qual es troba en l'última estrofa, cridada tornada (envoi, en francés).[2]
Atres temes es varen tractar posteriorment d'esta forma: en el XIV, Eustache Deschamps, en la seua Chanson Royale, descriu a animals queixant-se d'haver segut esquilados massa al ras per un barber (que representa als recaptadors d'imposts reals). Reduïts a la pobrea, els animals vaguen repetint este estribillo: «Per tant, vos pregue, ¡conte en els barbers!».[3][4]
Forma
[editar | editar còdic]Est és un poema de forma fixa, similar a una balada pero més extens:[5]
- El vers amprat és decasílap (en cesura entre la quarta i la quinta sílaba);
- comença en cinc estrofas d'onze versos que seguixen l'esquema de rima A-B-A-B-C-C-D-D-E-D-E (segons Théodore de Banville, en el XIX);
- l'undècim vers funciona com estribillo, repetint-se al final de cada una de les cinc estrofes;
- l'estribillo deu tindre rima femenina (en honor a la Verge María);
- conclou en una sexta estrofa, una quintilla que seguix l'esquema de rima D-D-E-D-E; a voltes pot ser una estrofa de sèt versos que seguix l'esquema C-C-D-D-E-D-E;
- esta sexta estrofa, en el nom de tornada, comença en una invocació a la persona a qui es dedica el poema: generalment, al Príncip del Puy, vencedor del Puy de l'any anterior i president de l'actual;
- el estribillo de les estrofes es repetix també en l'últim vers de l'enviat;
- si be deu respectar-se l'alternança de rimes femenines i masculines dins de cada estrofa, no pot respectar-se en canviar d'estrofa.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Romania.96(384)
- 481–496.doi:10.3406/roma.1975.2486.Consultat el 2025-11-03.
- ↑ PMLA.31(2)
- 211–231.ISSN 0030-8129.doi:10.2307/456956.Consultat el 2025-11-03.
- ↑ Voir sur Gallica, Eustache Deschamps (1346?-1407?), Œuvres complètes de Eustache Deschamps: publiées d'après li manuscrit de la Bibliothèque nationale / parell li marquis de Queux de Saint-Hilaire et Gaston Raynaud, Publication: Firmin-Didot (Paris), Auteur(s): Queux de Saint-Hilaire, Marquis de (1837-1889). Éditeur scientifique, Raynaud, Gaston (1850-1911). Éditeur scientifique, Cote: NUMM-5128
- ↑ The Modern Language Review.59(4)
- 561–570.ISSN 0026-7937.doi:10.2307/3721032.Consultat el 2025-11-03.
- ↑ «Chant Royal: Poetic Forms» (en en). Writer&#;s Digest. Consultat el 2025-11-03.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Gustave Vapereau, Dictionnaire universel dones littératures, París, Hachette, 1876, p. 427.
- Jacques Roubaud, La ballade et li chant royal, París, Els Belles Lettres, 1998.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Chant royal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.