Central elèctrica de Melilla
La central elèctrica de Melilla és una infraestructura que funciona de forma mixta, de fuel i diésel, i conta en 6 grups generadors. Està situada en l'Eixample Moderniste de la ciutat espanyola de Melilla.[1]
Història
[editar | editar còdic]Va ser construïda entre juliol de 1920 i 1925 segons proyecte del ingenier de mines Alfonso Gómez Jordana i Sousa, per la Companyia Espanyola de Mines del Rif (CEMR) per a suministrar electricitat al cargadero de mineral de Melilla, encara que mentres estava en funcionament durant el dia venia electricitat a Gaselec.[2][3] Es va tancar en juliol de 1963 i va ser comprada per Endesa, que tenia un grup mòvil en l'Esplanada de Sant Lorenzo (bombers de l'electricitat) des de 1944 per a incrementar la potència elèctrica en la ciutat i a la que va ser adjudicada al producció d'electricitat en 1962 per la Direcció general d'Indústria, en 1970.[4][5]
En 1980 Endesa va instalar dos motors diésel, de 5 750 kW cada u. Va ser inaugurada el 6 de decembre de 1980 pel president del govern Adolfo Suárez. En 1986 es varen adquirir dos motors Sulzer, de 3.000 kW cada u. En 1991 es va ampliar la central en una turbina de gas de 14 500 kW que constituïx el motor de major potència en que conta la central en l'actualitat. En 1995 es va adquirir un nou motor Bazán, de 9 300 kW, que va començar a funcionar en 1997.[5] En març de 2000 es varen llogar huit grups electrogens Aggreko, de 1 000 kW cada u, que varen passar a ser propietat de la companyia en 2003.
L'adquisició en decembre de 2002 d'un motor MAN, dotat de la tecnologia més alvançada, en una potència de 12 600 kW, completa la dotació actual de la central. A finals de 2005 es varen desmantellar els dos grups Sulzer, substituint-los pels motors MAN de major potència, al mateix temps que es varen incorporar atres quatre grups electrogens.[1]
La central de Melilla conta des de 2002 en un sistema de gestió migambiental segons l'ISO 14001 certificat per AENOR.[1]
El combustible utilisat en la central és fuelóleo, usant-se gasoil com a combustible auxiliar en les arrancades i parades dels grups diésel i com a únic combustible de la turbina de gas i dels grups electrogens. La central pren l'aigua necessària per als diferents processos principalment de la mar i de la ret d'abastiment de Melilla, disponent de sistema de tractament d'aigües residuals.[1][6]
En 2020, la central es convertix en el foc d'un nou proyecte d'economia circular basat en la reutilisació de bateries de vehículs elèctrics com a sistema d'almagasenament energètic. "Second Life Battery Energy Storage System" va ser proyecte guanyador del premi BASF a la millor pràctica d'economia circular en Espanya.[7] Este innovador proyecte, permet almagasenar l'energia en la central tèrmica de la ciutat, garantisant suministrament elèctric a tota la ciutat en cas de fallo.[8]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Ficha del Ministeri de la central». http://www.prtr-és. Consultat el 22 d'octubre de 2017.
- ↑ (2006).Akros: Revista de Patrimoni.(5)
- 33-42.ISSN 1579-0959.
- ↑ (1985).Aldaba.(5)
- 55-74.ISSN 0213-7925.
- ↑ (2011).Revista Akros 10.
- 60-65.ISSN 1579-0959.Consultat el 3 d'agost de 2017.
- ↑ 5,0 5,1 (1997) Història de Melilla a través dels seus carrers i barris, Associació d'Estudis Melillense.
- ↑ Brau Net, Antonio; Bendahán, {{{nom2}}} (2008). Guia del Modernisme en Melilla (en Espanyol-anglés), MAESTRO BOOKS. ISBN 978-90-809396-4-6.
- ↑ «La central d'Endesa en Melilla rep el premi Basf pel seu sistema en bateries de coches elèctrics». www.europapress.es. Consultat el 2021-03-02.
- ↑ «Endesa, a la vanguarda de l'economia circular en Espanya» (en és). L'Independent. Consultat el 2021-03-11.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Central eléctrica de Melilla» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.