Cella memoriae

Cella memoriae davant les tombes dels màrtirs en l'iglésia de saló del VI en Bonn.

Memòria Apostolorum (c. 260) baix la Basílica de Sant Sebastià de les Catacumbes de la Via Apia.

Restants de la cella memoriae de l'àrea de la catedral de Bonn .

Una cella memoriae (del llatí, "sala de la "memòria (lloc)" o "sala del recort"), en arquitectura, és un chicotet edifici, una capella erigida sobre una o vàries tombes pels primers cristians d'Occident com a dedicació a la memòria dels difunts allí enterrats i la celebració dels seus aniversaris.

Estes edificacions, a modo de templetes, varen anar també utilisades pels pagans en el mateix fi. No obstant, en el cas dels màrtirs cristians, estes capelles, ya siga per damunt o per baix del sol, se solen cridar cella memoriae (en singular, (del , "testimoni") o , "sala de la "memoria (lugar)" o "sala del recuerdo"), en arquitectura, es un pequeño edificio, una capilla erigida sobre una o varias tumbes por los primeros cristianos de Occidente como dedicación a la memoria de los difuntos allí enterrados Eren indicatives de que existien relíquies que gojaven d'especial veneració.

En un principi, la capella, aïllada, s'edificava a l'aire lliure, sobre les cristianes o atres llocs dedicats a espais funeraris. S'erigia en una planta quadrada o rectangular, usualment en un, tres o quatre, usualment en un, tres o quatre àbsits. Lo més comú era en un o tres àbsits, denominant-se llavors de planta trebolada.

En l'época de persecucions estos espais de veneració, en estar junt a llocs d'enterrament i, per tant, alluntats de llocs habitats, oferien un espai discret a on continuar en l'eucaristía i les reunions de fidels. En l'época de tolerància del cristianisme, estes capelles servien per a rebre ofrenes commemoratives i votivas i celebrar les cerimònies de cult. No obstant, en el Edicte de Milà (313), despuix de la llibertat de cult de les religions, inclosa la cristiana, este tipo de construcció ya no té raó de ser, deixant pas a la reutilisació de les antigues basíliques romanes, més grans, i la construcció de noves basíliques que es preparen per a realisar allí tot tipo de cult cristià.

Solament es poden reconstruir arqueológicament, ya que varen ser abandonats en época primerenca i varen caure en mal estat o varen servir com a base de grans edificis i iglésies, trobant-se baix dels seus fonaments, principalment en mig de la cripta i a on l'altar principal.

Estes cellas es consideren l'antecedent arquitectònic del presbiteri. La basílica cristiana genèrica pot dir-se que és el resultat de la fusió de dos construccions preconstantinianas: d'una part el (en singular, o casa patricia com a cos de l'edifici i lloc de reunió, i la , "testimonio") o per a la capçalera.

La construcció d'este tipo que va donar lloc a una de les basíliques més importants del món cristià és la de l'apòstol Pablo. En la finalitat de les persecucions contra el cristianisme i la promulgació dels edictes de tolerància, al començament del sigle del IV, l'emperador Constantino va manar realisar excavacions en els llocs de la cella memoriae a on els cristians veneraven la memòria de l'Apòstol Sant Pablo, decapitat entre l'any 65 i el 67, baix Nerón. Sobre esta tomba, situada en la Via Ostiense, a uns dos quilómetros de la muralla aureliana que rodejava Roma, va manar alçar una Basílica, que el Papa Selvat va consagrar en el 324. La seua tomba va ser en seguida objecte de veneració, un lloc a on, durant estos sigles de persecució, anaven a resar els fidels i els peregrins.

Vore també

• Domus ecclesiae