Catacumbes de Santa Inés
Les catacumbes de Santa Inés són un dels cementeris de les catacumbes de Roma. Estan ubicades en la segona milla de la via Nomentana, dins del complex monumental de la Basílica de Santa Inés Extramuros, en el Quartiere Trieste.
Toponímia
[editar | editar còdic]La denominació de les catacumbes prové del nom de Santa Inés, única màrtir enterrada en este cementeri la qual és mencionada en els documents antics. La data del seu martiri és incerta, encara que pot datar-se durant una de les persecucions contra els cristians ocorregudes en els sigles III i IV i, particularment, baix els mandats de Decio (249-251), Valeriano (257-260) o Diocleciano (303-305).
El testimoni lliterari més antic és el Calendari de Filócalo (primera mitat del sigle IV): en ell figura que el seu dies natalis (dia del seu naiximent en el cel, és dir, la data de la seua mort)[1] va ser el 21 de giner i que el seu cos va ser enterrat en el cementeri de la via Nomentana, que en el document se li dedica a ella. Esta informació està confirmada pel poema del papa Dámaso I (366-384), gravat en una placa de marbre pel seu calígrafo Furio Dionisio Filócalo (esta placa, reutilisada com a llosa i descoberta per casualitat, es troba actualment en el nàrtex de la Basílica de Santa Inés Extramuros). Atres testimonis sobre la vida de Santa Inés es troben recollits en els escrits d'alguns Pares de l'Iglésia: De virginibus i el himne Agnes beatae virginis, de Sant Ambrosio de Milà; i el Liber Peristephanon de Prudencio. La Passio sanctae Agnetis, la qual beu de testimonis previs i té propòsits doctológicos i hagiogràfics, va ser redactada en el sigle V.
Història
[editar | editar còdic]Santa Inés va ser enterrada en un hipogeu preexistente el qual, segons fonts antigues, era propietat de la família de la màrtir i es trobava prop d'una propietat imperial. Les fonts epigràfiques i el tipo de sepultura permeten dilucidar que el cementeri està datat en la segona mitat del sigle III i que el mateix es correspon en la regió I de tot el complex subterràneu. Sobre estes catacumbes va ser erigit un edículo en memòria de la santa durant el papat de Liberio (352-366); el papa Símaco (498-514) ho convertiria posteriorment en una basílica, la qual evolucionaria fins a l'actual temple gràcies al papa Honorio I en la primera mitat del sigle VII (la construcció de la basílica durant el papat de Honorio I va implicar la destrucció de part de les catacumbes subjacents).
Durant el sigle IV el núcleu original de l'enterrament es va expandir, donant lloc a atres tres regions. En particular, el terreny ubicat sobre la regió IV va ser expropiat per l'emperador Constantino I, qui va alçar la primera basílica dedicada a Santa Inés (actualment en ruïnes) aixina com el mausoleu de Santa Constanza, a on varen ser sepultades les filles de l'emperador, Constantina i Helena. Unes excavacions portades a terme en la década de 1970 varen traure a la llum que el terreny emplaçat sobre la regió IV va estar ocupat per una necròpolis pagana datada a mitan del sigle II la qual va resultar destruïda durant l'edificació de la basílica de Constantino. Açò mateixa va ocórrer en la Tossal Vaticà, quan, en la finalitat de construir l'antiga Basílica de Sant Pedro, l'emperador va ordenar la destrucció de la necròpolis.
Tot el complex de les catacumbes va acabar sent abandonat i oblidat. El seu redescubrimiento i exploració es va produir al començament del sigle XVI gràcies al flare dominico Onofrio Panvinio; posteriorment seria estudiat per Antonio Bosio en el seu Roma sotterranea (1632), si be en esta obra va mesclar les catacumbes de Santa Inés en el propenc Coemeterium maius (gran catacumba). Durant el sigle XVIII les catacumbes de Santa Inés (i en particular la regió II) varen resultar sériament danyades per exploradors en busca de tesors i relíquies. A instàncies de Giovanni Battista de Rossi, en la segona mitat del sigle XIX Mariano Armellini va realisar una série d'excavacions en el hipogeu, recuperant algunes parts en bon estat de conservació, mentres que a principis del sigle XX el sacerdot Augusto Bacci, per orde de la moradura titular de la basílica, va portar a terme algunes excavacions les quals varen resultar fonamentals per a la restauració històrica i topogràfica de la memòria de Santa Inés i de la regió I. Finalment, en el periodo 1971-1972 el sacerdot Umberto Maria Fasola va estudiar la regió IV, lo que va permetre conéixer a fondo el història de les catacumbes.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Zuhlsdorf, J.. «21 January St. Agnes: Shining with the fire of divine love». Archivat des d'el original, el 26 de juny de 2018. Consultat el 29 de juny de 2022.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- De Santis L. - Biamonte G., Li catacombe digues Roma, Newton & Compton Editori, Roma (1997), pp. 197–206
- Armellini M., Il cimitero vaig donar S. Agnese sulla via Nomentana, Roma (1880).
- Bacci A., Scavi nella basilica vaig donar S. Agnese sulla via Nomentana, in Nuovo Bollettino vaig donar Archeologia Cristiana 7 (1901), pp. 297-300
- Fasola U. M., La « regio IV » del cimitero vaig donar S. Agnese sotto l’atri della basilica costantiniana, in Rivista vaig donar Archeologia Cristiana 50 (1974), pp. 175-205
- Frutaz A. P., Il complesso monumentale vaig donar Sant'Agnese, Roma (1992).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Catacumbas de Santa Inés» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.