Anar al contingut

Catàstrofe de Aberfan

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Catàstrofe de Aberfan

La catàstrofe de Aberfan va ser el colapse de l'escombrera d'una mina de carbó, produïda a les 9:15 del matí del 21 d'octubre de 1966 en el poble galés d'Aberfan, en el comtat de Merthyr Tydfil, que va tindre com a conseqüència la mort de 144 persones (116 chiquets i 28 adults). El sinistre va ser causat per l'acumulació d'aigua en les roques i pedra calcàrea amontonades, que de sobte varen començar a esgolar-se cap a avall en forma de fanc.[1][2]

Més de 40 000 metros cúbics d'enrunes varen cobrir el poble en qüestió de minuts, i les aules del Colege Pantglas Junior es varen inundar de colp i repent, per lo que els chiquets menuts i els mestres varen morir per impacte o asfíxia. Es varen fer grans esforços de rescat, pero la gran cantitat de fanc que s'amontonava en el poble va obstaculisar el treball dels equips de rescat. Solament unes quantes vides varen poder salvar-se en qualsevol cas. L'investigació oficial va culpar a la Junta Nacional del Carbó per negligència extrema, i al seu president per fer declaracions enganyoses. El Parlament va aprovar poc despuix una nova llegislació sobre seguritat pública en mines i pedreres. Molts dels residents del poble varen sofrir problemes mèdics, i la mitat dels supervivents varen sofrir trastorn per estrés postraumático en algun moment de les seues vides.[2]

Antecedents

[editar | editar còdic]

Plantilla:Mapa de localisació

Aberfan es troba en el fondo de l'ala oest de la vall de Taff, en l'ala este de la tossal Mynydd Merthyr, aproximadament 6,4 km al sur de Merthyr Tydfil. Quan John Nixon i els seus socis varen iniciar l'excavació de la mina el 23 d'agost de 1869, Aberfan tenia únicament dos cabanyes i una posada freqüentada per grangers i barqueros locals.[3][4] Cap a 1966 la població havia creixcut fins a alcançar els cinc mil habitants aproximadament, la majoria dels quals treballaven en l'indústria del carbó.[4][5] Des de la nacionalisació de l'indústria britànica del carbó en 1947, la mina de Aberfan va estar baix el control de la Junta Nacional del Carbó (NCB).[6] La regulació en l'indústria del carbó va ser favorida per l'inspecció de mines de La seua Majestad. Els inspectors havien treballat com a ingeniers en l'indústria del carbó i eren antics empleats de la NCB.[7] El riu Taff corre de nort a sur a través del llogaret, i a l'oest en les afores, en la part superior de l'assentament, hi ha un llit del canal en desús i un terraplé ferroviari paralel al riu.[8][9]

Els primers residus de la mina de carbó es varen depositar en les ales inferiors de la vall, a l'est del canal; pero durant la década de 1910 varen començar a acumular-se en les ales occidentals, sobre la llínea del canal i el poble. Per a 1966 hi havia sèt piles d'enrunes, que comprenien aproximadament dos millons de m³ de rebujos.[10][11] Les piles quatre i cinc eren montículs cònics en l'àpiç de la pendent; encara que la pila sèt, de 34 m, contenia 227.000 m³ que incloïen rebujos de relaves procedents de l'extracció química del carbó aixina com partícules fines igualment de carbó i cendras que adquirien propietats similars a les d'arenes movedizas en mullar-se.[4][12][13][14]

L'estabilitat de les piles es va vore afectada per l'aigua, ya que les piles quatre, cinc i sèt havien segut ubicades sobre els caixers de rieras o manantialés.[15] La presència dels manantiales era de coneiximent públic en la zona, i estos es trobaven demarcados en els mapes de la Societat Geològica de Londres i del Estudie d'Ordenances des de 1874.[16][17] La quarta pila, que havia segut utilisada entre 1933 i 1945, era gran i s'havia iniciat sobre un terreny pantàbaix entre dos rieres. En el moment de la seua planificació, l'ingenier del municipi de Merthyr Tydfil va pensar que, a pesar de la posició, era poc provable que es produïra una remugada. Despuix d'alguns moviments del sol en la punta de la pila a principis de la década de 1940, es va cavar un canal de drenage a principis de 1944. En novembre d'aquell any, part de la punta de la pila es va esgolar 490 m per la montanya per a detindre's a aproximadament 150 m sobre el poble.[13][18] En maig de 1963, la pila sèt va canviar llaugerament i per a novembre d'eixe mateix any va haver una caiguda més substancial. La Junta Nacional del Carbó va declarar que el moviment no havia segut una esmonyida sino una correguda de relaves; és dir, un moviment de relaves en la punta de la pila, que no afectava a la seua estabilitat. Despuix de l'esmonyida, la JNC va deixar d'abocar relaves en la pila sèt, pero es va seguir depositant enruna normal.[19]

Aberfan es troba en un àrea de precipitacions relativament altes, en un promig de 1500 mm de pluja a l'any. En 1960 el total de pluges va ser de 1790 mm, la cantitat més alta en els anys previs al desastre.[20][21] Entre 1952 i 1965 es varen produir greus inundacions en la zona de Pantglas de Aberfan, a lo manco en onze ocasions. Els residents es varen queixar de que l'aigua de l'inundació era negra i deixava un residu grasiento quan retrocedia.[22] Ademés, els residents havien presentat queixes davant el Consell Municipal del Comtat de Merthyr Tydfil, que va mantindre correspondència en la JNC entre juliol de 1963 i març de 1964 sobre el tema del «perill de que la lechada de carbó s'aboque en la part atrassera de les escoles de Pantglas».[23] A principis de 1965 es varen celebrar reunions entre el concejo i la junta, en les que esta va acordar prendre mides sobre les canonades i les sangues de drenage obstruïdes, que varen ser la causa de les inundacions. Per a octubre de 1966 no s'havia adoptat cap mida.[24]

Colapse de les enrunes

[editar | editar còdic]

Durant les primeres tres semanes d'octubre de 1966 va haver 170 mm de pluja, casi la mitat de la qual va anar en la tercera semana.[20] Durant la nit del 20 al 21 d'octubre, el pico de la pila sèt va baixar de 2,7 a 3 m i els raïls en els que es transportava l'enruna a la part superior de la punta varen caure en el forat resultant. El moviment d'enrunes va ser descobert a les 7:30 del matí pels primers membres de la tanda del matí que s'ocupaven dels montons. Un dels treballadors es va dirigir a la mina per a reportar l'esmonyida; va retornar en el supervisor a les piles, i es va decidir que no es faria més treball eixe dia, pero que es decidiria una nova posició per a les piles la semana següent.[10][25][26][nota 1]

A les 9:15 a. m. una cantitat significativa d'enrunes saturades d'aigua es varen desprendre de la pila 7 i varen fluir costera avall a 18–34 km/h en ones de 6–9 m d'alt[nota 2] G. M. J. Williams, un ingenier consultor que va donar evidència en el tribunal subsegüent, va declarar que el moviment de les 9:15 a. m.:

va prendre part del material saturat més allà del punt a on va ocórrer la liqüefacció. Este material inicialment licuado va començar a moure's ràpidament, lliberant energia que licuaba el restant de la porció saturada de la punta, i casi instantàneament la naturalea de les parts inferiors saturades de la punta No. 7 va ser canviada de la d'un sòlit a la d'un líquit pesat d'una densitat d'aproximadament el doble de la de l'aigua. Es tractava de l'obscura i lluenta ona que varis testics varen vore esclatar des de la part inferior de la punta.
G. M. J. Williams

La remugada va colpejar la Pantglas Junior School, en Moy Road, envolent i demolint gran part de l'estructura i omplint les aules de fanc, enrunes i fanc; cinc mestres i cent nou chiquets varen morir dels doscents quaranta que varen assistir eixe dia. Els alumnes de la Pantglas Junior School havien aplegat solament uns minuts abans per a l'últim dia de classes abans de les vacacions de mig any, que devien començar a les 12:00 p. m. Els mestres acabaven d'escomençar a registrar l'assistència dels chiquets quan es va produir la solsida.[29] L'escola secundària adjacent també va sofrir danys i díhuit cases en les carreteres circumdants varen ser destruïdes.[30] El fanc i l'aigua de l'esmonyida varen inundar atres cases en les rodalies, obligant a molts a evacuar les seues llars. Una volta que el material de l'esmonyida es va detindre, es solidificó novament.[nota 3] Un enorme montícul de fanc de fins a 9,15 m d'altura va bloquejar l'àrea.[28][32][33] El director en funcions de l'escola secundària va recordar:

L'entrada de les chiquetes ⟨de l'escola secundària⟩ estava aproximadament entre dos terços i tres quartes parts plena d'enrunes i materials de rebuig... em vaig pujar a les enrunes de la porta... quan vaig mirar directament davant de mi... vaig vore que les cases de Moy Road s'havien esfumat en una massa de material de rebuig i que el frontón de la Junior School, o part del sostre, descollaven d'este pantà. Vaig mirar a la meua dreta i vaig vore que les cases de Moy Road havien desaparegut.[34]

Alguns membres del personal varen morir tractant de protegir als chiquets. Nansi Williams, l'encarregada del menjar en l'escola, va usar el seu cos per a protegir a cinc chiquets, tots els quals varen sobreviure. Williams no va sobreviure i va ser trobada pels rescatadores encara sostenint un billet d'1 lliura que ella havia estat recolectant per a l'almorzar.[35] El subdirector, Dai Benyon, va tractar d'usar una pissarra per a protegir-se a sí mateix i a cinc chiquets de la lechada que passava per l'escola. Ell i els trentaquatre alumnes de la seua classe varen morir.[36] Quan la remugada es va detindre, també ho va fer el soroll; un resident va recordar que «en eixe silenci no es podia sentir ni a un pardal ni a un chiquet».[37]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «[1]», BBC. Consultat el 14 de febrer de 2013.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Aberfan: la tragèdia que fa 55 anys va sepultar a una escola i va matar a 116 chiquets».
  3. ↑ Austin, 1967, p. 7.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Owen, 2011, p. 13.
  5. ↑ Abernethy, 2005, p. 113.
  6. ↑ Austin, 1967, p. 8.
  7. ↑ McLean y Johnes, 2000, pp. 48, 191.
  8. ↑ Davies, 1967, p. 13.
  9. ↑ Austin, 1967, pp. 2–3.
  10. ↑ 10,0 10,1 Nield, 2016.
  11. ↑ Davies, 1967, pp. 13, 18.
  12. ↑ Austin, 1967, p. 9.
  13. ↑ 13,0 13,1 Davies, 1967, p. 18.
  14. ↑ McLean y Johnes, 2000, p. 146.
  15. ↑ Austin, 1967, pp. 9, 10.
  16. ↑ McLean y Johnes, 2000, p. 29.
  17. ↑ Couto, 1989, p. 315.
  18. ↑ Austin, 1967, pp. 8–9.
  19. ↑ Davies, 1967, pp. 61–62, 64.
  20. ↑ 20,0 20,1 Austin, 1967, p. 10.
  21. ↑ Miller, 1974, p. 22.
  22. ↑ Davies, 1967, p. 20.
  23. ↑ Davies, 1967, p. 55.
  24. ↑ Davies, 1967, p. 22.
  25. ↑ Miller, 1974, pp. 25–26.
  26. ↑ Austin, 1967, pp. 13–14.
  27. ↑ Austin, 1967, p. 13.
  28. ↑ 28,0 28,1 Davies, 1967, p. 28.
  29. ↑ Austin, 1967, pp. 15, 19–21.
  30. ↑ Davies, 1967, p. 26.
  31. ↑ Davies, 1967, pp. 26–27.
  32. ↑ McLean, 2009, p. 49.
  33. ↑ Williams, 1969, p. 93.
  34. ↑ Davies, 1967, pp. 27–28.
  35. ↑ Austin, 1967, p. 34.
  36. ↑ Austin, 1967, p. 19.
  37. ↑ McLean y Johnes, 2000, p. 3.


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Catàstrofe_de_Aberfan&oldid=775761»