La casa Van Eetvelde és un esplèndit palauet d'estil moderniste en els números (2-4 de l'avinguda Palmerston en Brusseles) concebut per l'arquitecte Victor Horta en dos etapes, en el cantó de la plaça María Luisa i l'avinguda Palmerston.

Casa van Eetvelde

Edmond Van Eetvelde, Secretari General per a l'Estat independent del Congo, va recórrer a Victor Horta per a materialisar el seu èxit social en la pedra, i per a permetre-li organisar recepcions en una residència convenient, i d'estil innovador. Tingam en conte per una atra part que Leopoldo II havia comprés perfectament que el Modernisme s'adaptava de forma ideal a posar en valor els materials del Congo, com a fustes precioses, marfil, etc. Esta és una de les raons per a les quals este estil va ser preponderant en la decoració de la secció colonial de l'exposició internacional de 1897, instalada en Tervueren.

La vistosa frontera dels n° 4 i 6 i la seua estructura metàlica es remonten a 1895. L'arquitecte es revela especialment innovador, de la mateixa manera que en els espais interiors organisats entorn a una vidriera que banya d'una suau claritat les zones de recepció d'un refinament extrem. Vidrieres que prenen formes vegetals vénen a prolongar el moviment de les columnas metàliques que soporten la vidriera; les columnes podrien vincular-se en troncs dels quals naixeria el fullage de les vidrieres. En orige, el sol del vestíbul situat baix esta vidriera duya inclús lloses esmaltadas que milloraven l'allumenament dels racons. Dins de l'edifici, Victor Horta va crear espais flexibles per mig de divisions correderas. El decorat de la frontera és molt sobri, encara que els motius en mosaic es compliquen segons es van elevant. Els llindars rectes de les portes-finestra de l'últim pis soporten directament el rebanc, adornada per numeroses consoles. Horta utilisa una estructura metàlica imponent que es desplega per a soportar els pisos que tenen un llauger saledizo (les consoles), o per a enquadrar les finestres en llindars llaugerament estovats.

Dona mostres de vanguardisme posat que esta classe d'estructura portadora s'utilisa per primera volta en el marc d'una casa privada. Ademés, té la voluntat de trencar subtilment l'organisació de la frontera concebuda simétricament, com era normal abans; la porta d'entrada es desplaça a un extrem de la frontera.

Realisada tres anys més vesprada, l'ampliació del cantó (n° 2) es reconeixen fàcilment per la seua frontera en pedra cuidadosadament tallada. Estava destinada a afegir un despaig i una sala de billar a la residència principal, en la que estes parts es comunicaven. Per al restant, incloïa també apartaments. El seu estil s'adorna més i recorda la pròpia casa de Horta que acaba de terminar en el carrer Americà a Saint-Gilles. Tant la porta d'entrada com els marcs de les finestres duen la marca de la seua preocupació per la varietat i la sensualitat de les llínees tallades en la pedra. Els revestiment de fusta de l'oficina, en caoba clara del Congo i coral segons els desijos del seu comanditario formen un dels més bonicos decorats encara existents, per l'arquitecte.

En l'any 2000, la casa Van Eetvelde es va inscriure junt en atres tres construccions principals de Horta en la llista del Patrimoni de l'Humanitat de l'Unesco.[1]

Referències

  1. ↑ «Major Town Houses of the Architect Victor Horta (Brussels)». UNESCO Culture Sector. Consultat el 2 de giner de 2013.


Referències