Casa del Rei More (Ronda)
La Casa del Rei More de Ronda, Espanya, és un conjunt monumental en una llarga història que comença en el XIV i alcança fins al XX. Es compon de tres parts: una mina d'aigua d'época musulmana, una casa d'estil neomudéjar i un jardí dissenyat per Jean Claude Nicolas Forestier declarat be d'interés cultural en 1943.
Té una extensió completa sobre el terreny de 3700 m² aproximats. El conjunt es troba elevat sobre l'escarpe del tajo en la zona nort de l'antiga ciutat musulmana, just en l'extrem opost a la Porta de Almocábar i l'antic Alcázar.
Actualment la mina i el jardí es troben oberts al públic per a la seua visita (de dilluns a dumenge).
Història
El història de la Casa del Rei More va escomençar durant el govern del monarca Abomelic, fill del sultà de Fez i membre de la dinastia meriní.
Va ocórrer en el XIV, quan els meriníes controlaven algunes ciutats de la frontera occidental del Regne nazarí. A canvi, eixes tropes del nort d'Àfrica oferien a Granada protecció front als eixèrcits castellans.
Entre 1331 i 1339, la frontera occidental del Regne Nazarí estava governada per un membre de la dinastia meriní. Era el fill primogènit d'Abú-l-Hasan, sultà de Fez. I potser per això es coneixia com Abd-al-Málik Abd al Wahid, ya que l'expressió àrap abn almalik significa lliteralment «fill del rei».
En accedir al tro de Fez, Abú-l-Hasan havia pactat una aliança en el Rei de Granada, Muhammad IV, que a penes tenia poder militar suficient per a frenar l'alvanç castellà. Es tractava d'enviar les seues tropes des del nort d'Àfrica per a defendre el flanc oest del Regne Nazarí. A canvi, els meriníes de Fez varen obtindre grans parceles de poder en importants ciutats d'esta zona, constituint una espècie de «protectorat meriní» en el Regne Nazarí.
Ronda era crucial en la defensa del Regne i per esta raó devia fortificarse. Per a això es va crear la mina d'aigua, que permetia extraure l'aigua del riu Guadalevín a través d'una gran nòria instalada en una de les seues sales. Els encarregats del fatigós esforç de accionarla eren els esclaus cristians, que ademés carregaven els zaques d'aigua fins a l'exterior. Es tractava d'una manera segura d'aportar aigua a la població en moments de sege, ya que la part inferior de la construcció estava fortificada.[1]
Per això, la mina va jugar un paper clau en 1485, durant la reconquista de Ronda per l'eixèrcit castellà. Coneixent l'importància de la mina per a la defensa i la supervivència de la ciutat sitiada al no contar en atres aljups interns, les tropes del Marqués de Càdis la varen atacar fins a accedir per un flanc dèbil: varen inhabilitar la nòria, varen tallar el suministrament d'aigua i aixina varen rendir la ciutat en qüestió de dies.
L'espai va estar anys sense urbanisar, fins que en el XVIII es va alçar sobre la mina una casa. Des de 1767, va pertànyer a diversos membres vinculats a la família que va ostentar el Marquesado de Salvatierra. I en 1911, es va vendre a la propietària que més va fer per la seua renovació: Trinitat von Scholtz Hermensdorff, Duquesa de Parcent. Esta propietària va ampliar i va renovar la vivenda en estil neomudéjar i va encarregar el disseny d'un jardí a Jean-Claude Nicolas Forestier.
Este paisagiste francés havia acodit a Espanya per a dissenyar els jardins de l'Exposició Iberoamericana de 1929 en Sevilla. Forestier es va inspirar per a la seua creació en els jardins andalusíes i també en la tradició francesa. En 1943 va ser declarat jardí històric hui ostenta el màxim grau de protecció del patrimoni, en la categoria de be d'interés cultural.
La mina d'aigua
La mina d'aigua és una de les principals obres d'ingenieria hidràulica construïdes en el Regne Nazarí durant el XIV. En l'actualitat, és la millor conservada d'Andalusia.[2]
El seu propòsit era extraure aigua des del riu per a suministrar-la de manera segura a la població amurallada en casos de sege. Per tant, junt a les muralles de Ronda, formava part del seu sistema defensiu. Es va construir en l'época en que el Rei Abomelic va governar la ciutat. Per a això, el clavill que existia en la paret del Tajo es va excavar en profunditat, buscant el llit del riu: es varen tallar escalons en la roca per a crear una galeria descendent, coberta en voltes.
En el descens es troba la Sala de la Nòria, cridada aixina per albergar la gran nòria usada per a extraure l'aigua. L'estrechez de la galeria impedia l'accés d'animals, per lo que este ingeni devia ser accionat per persones: eren els esclaus cristians els que la feyen girar, carregaven els zaques d'aigua i, a continuació, pujaven en ells per la galeria de regrés a la ciutat. En varis punts de la galeria, els reposaderos servien per a recolzar estos zaques i facilitar l'ascens.
Més avall d'esta sala la construcció estava fortificada en una torre. En el seu interior es troba la Sala d'Armes, a on es guardaven pertrechos, s'estajava a la guarnició i es repelien els atacs en fleches o líquits hirvientes.
.jpg)
Per a facilitar la defensa, existia un pou en un nivell inferior. Estava en la cridada Sala dels Secrets, que rep este nom a lo manco des del XVIII pel curiós efecte sonor que provoca la seua cúpula: una veu murmurada a una dels cantons multiplica el seu sò fins a sentir-se en claritat en una atra d'elles.[3]
En la part més baixa d'esta torre, una chicoteta porta oberta cap al riu servia per a la fugida.
Referències
- ↑ (1910) La Casa del Rei More de Ronda, Informe a la Real Acadèmia de l'Història, Madrit, p. 47.
- ↑ «Les corachas del-Ándalus».2013.
- ↑ Carter (1772). A journey from Gibraltar to Màlaga.
Bibliografia i enllaços d'interés
- Añón, C. Luengo M. & Luengo A. (1995): Jardins artístics d'Espanya. Editorial Espasa- Calp. Madrit.
- Audurier Cros, A. (1993). «Jardins mediterràneus», Mediterràneu, 77 (1), pp. 77-80.
- Casa Valdés, M. de (1987): Jardins d'Espanya. Valéncia.
- Domínguez Peláez, C. (1987): Els jardins de Jean Claude Nicolas Forestier en Espanya, Universitat de Sevilla.
- Forestier, J.C.N. (1985): Jardins. Quaderns de dibuixos i plans. Editorial Stylos, Barcelona.
- Garrido Domínguez, F. (1991): La Mina secreta del Palau del Rei More de Ronda. Albia-Grup Espasa. Madrit.
- Hernández Cros, J. E. (1982). Forestier a Barcelona. Quaderns d'arquitectura i urbanisme, (151), pp. 27-39.
- IAPH (2018): Jardins de la Casa del Rei More.
- Iturbe, P. (1954): Érase una volta: esbossos de la meua joventut, Ed. Seix Barral, Madrit.
- López Jiménez, J. (2013): «Les corachas en al-Andalus. Les corachas-mines en la frontera nazarí occidental», Takurunna: Anuari d'Estudis sobre Ronda i La Serranía, N.º. 3, pp. 71-90.
- Miró, A. (1985): «Sistema defensiu de Ronda en época medieval», Bolletí d'Art, n.º 6, pp.71-92, Universitat de Màlaga.
- Miró, A. (1986): Ronda. Arquitectura i Urbanisme. Confederació Espanyola de Caixes d'Aforro. Màlaga.
- Muñoz Bolaños, R. (2012): «El Salat 1340. El fi del problema de l'estret», Revista Universitària de Història Militar, Vol. 1, N.º. 2, 2012, pp. 153-184.
- Pastor Pérez, F. (1979): «El Neomudéjar i el seu contingut Historicista en Màlaga», Baética: Estudis d'art, geografia i història, N.º 2, 1, pp. 53-60.
- Pavón Maldonado, B. (1990): Tractat d'arquitectura hispà musulmana. I Aigua. CSIC.
- Pérez de Guzmán i Gall, J. (1910): La Casa del Rei More en Ronda, Informe a la Real Acadèmia de l'Història, Madrit.
- Ramos Frendo, E.M. (2001): «Les duqueses de Parcent, dos malaguenyes darrere de la cultura i les arts», Revista Jábega, n.º 88, pp. 63-70, Diputació de Màlaga.
- Vigil Escala Pacheco, M. (1995): «El jardí de la Casa del Rei More de Ronda», Revista Pont Nou Centre Andalús de Ronda 6, pp. 75-80.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Casa del Rey Moro (Ronda)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.