Cas Flick
El cridat cas Flick va ser una gran trama de corrupció orquestada per l'empresari alemà Friedrich Karl Flick, que va sobornar a polítics de tots els partits polítics representats en el Bundestag[1] (llavors l'Unió Demòcrata Cristiana d'Alemània o CDU, l'Unió Social Cristiana de Baviera o CSU, el Partit Socialdemócrata d'Alemània o SPD i el Partit Democràtic Lliure o FDP),[2] i a canvi va rebre quantiosos beneficis fiscals.[1] El cas es va estendre a Espanya, ya que la Fundació Friedrich Ebert, pròxima al SPD, va destinar donacions de Flick per valor 1 000 000 de marcs alemans per a finançar al PSOE.
El cas alemà
En 1981 es va descobrir que el consorci Flick, propietat de l'home més ric d'Alemània, havia segut eximit del pagament de centenars de millons de marcs d'imposts corresponents a la venda del seu paquet d'accions de la Daimler-Benz a Kuwait. Estes exencions haurien segut concedides gràcies als donatius que el consorci va repartir entre 1969 i 1980 a tots els partits del Bundestag de la República Federal Alemana (democristianos, socialdemócrates i lliberals). La corrupció va esguitar allavors canceller Helmut Kohl, el nom del qual figurava en la llista de pagaments, i al que Flick hauria obert camí polític en conseguir per mig de soborns la dimissió delíder democristiano Rainer Barzel. Kohl, obligat a comparéixer davant una comissió parlamentària, va manifestar no recordar res. Despuix d'una llarga investigació, el cas es va tancar en els tribunals, que en febrer de 1987 només varen condenar per frau fiscal a dos exministres lliberals d'Economia —el comte Otto Graf Lambsdorff i Hans Friderichs—, i a un alt directiu del consorci, Eberhard von Brauchitsch.[2]
La trama espanyola
La revista alemana Der Spiegel va assegurar en 1990 que les primeres entregues a Espanya no procedien de Flick, sino dels fondos reservats dels servicis secrets alemans creats durant el Govern d'Helmut Schmidt (1974-1982), en el consentiment de tots els partits parlamentaris.[1]
Durant la transició, per a l'entrega encoberta dels soborns, els servicis secrets alemans varen utilisar quatre fundacions polítiques diferents, especialment la Friedrich Ebert. Per a borrar els rastres de l'orige dels diners també varen falsificar la documentació. Les donacions a Espanya i Portugal varen ascendir entre 1978 i 1981 a uns 3,3 millons d'euros, segons Der Spiegel.
¿Qué és lo que tractaven de tapar els servicis secrets i la socialdemocracia? L'explicació va aparéixer quan en la comissió d'investigació en el Congrés dels Diputats va comparéixer Eberhard von Brauchitsch, el representant de Flick. Santiago Carrillo li va preguntar:
Von Brauchitsch no va vacilar en la resposta:
Acorralat, Felipe González, llavors president del govern del PSOE, va pronunciar aquella célebre frase: “No he rebut ni un dur, ni una pesseta, ni de Flick ni de Flock”.[4] No obstant, en la comissió parlamentària d'investigació, els implicats es varen posar d'acort en admetre que la Fundació Friedrich Ebert havia destinat a Espanya un milló de marcs, pero varen trobar un forat pel que escapar-se: ho havien percebut un any ans que es prohibira als partits espanyols rebre donacions estrangeres.cita requerida El Congrés dels Diputats va absoldre a Felipe González en 263 vots a favor, aprovant les conclusions elaborades per la comissió sobre l'inexistència de proves i la falsetat de les declaracions.cita requerida
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «[1]». Consultat el 9 de setembre de 2021.
- ↑ 2,0 2,1 Stiftung Haus der Geschichte der Bundesrepublik Deutschland (Fundació Casa de l'Història de la República Federal d'Alemània) (ed.): «Affären» (en alemà). Lebendiges Museum Online. Archivat des d'el original, el 7 d'octubre de 2014. Consultat el 9 de setembre de 2021.
- ↑ El cas Flick, trenta anys despuix
- ↑ Jáuregui (2016). Història vixcuda d'Espanya: De Franco a Podem (en espanyol), Còrdova: Editorial Almuzara.
Vore també
Enllaços externs
- Este artícul conté una traducció derivada de «Caso Flick» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.