Anar al contingut

Cas Emarsa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El cas Emarsa és un cas de corrupció ocorregut en la Comunitat Valenciana, Espanya en el que s'han vist implicats dirigents i militants del Partit Popular i que va eixir la llum pública a finals de 2011 quan varen ser imputats els directius de l'empresa Emarsa (Entitat Metropolitana d'Aigües Residuals Societat Anònima) creada pel Ajuntament de Valéncia i atres 17 municipis propencs, que es dedicava a depurar les aigües residuals de l'àrea metropolitana de Valéncia abans de lliurar-les a la mar, o destinar-les al rec o a alimentar el parc natural de la Albufera. La seua principal missió era la gestió de la planta depuradora de Pinedo, situada entre Valéncia i la mar, que era la major de la Comunitat Valenciana i una de les més grans d'Espanya. Els dos principals imputats són l'expresident de l'empresa, el popular Enrique Crespo, que en febrer de 2012 es va vore obligat a dimitir dels seus càrrecs d'alcalde de Manises i de vicepresident de la Diputació Provincial de Valéncia, i Esteban Costa, gerent de Emarsa, i exalcalde pedáneo de Benimámet nomenat per l'alcaldesa de Valéncia Rita Barberá.[1]

Història

En juliol de 2010, el Partit Popular de la Comunitat Valenciana, que controlava l'empresa des de 1995, va decidir liquidar Emarsa perque es trobava en fallida. Pero la dissolució va revelar que existia un forat de 17 millons d'euros, per lo que es va obrir una investigació judicial per al periodo comprés entre 2004 i 2010 descobrint-se numeroses irregularitats que varen dur al juge instructor a imputar inicialment a 16 persones, entre elles el president de l'empresa durant eixe temps, Enrique Crespo -alcalde de Manises i vicepresident de la Diputació Provincial pel Partit Popular-, per malversació, estafa continuada i delictes societaris. L'investigació judicial va destapar que els gestors de Emarsa varen pagar presuntament cantitats millonàries per servicis i suministraments inexistents -uns 40 millons d'euros pagats a unes 35 empreses, algunes d'elles vinculades a directius de Emarsa- i que ademés carregaven a l'empresa les seues compres d'artículs de lux, menjars en restaurants cars, viages a l'estranger en tota la seua família estajant-se en hotels de quatre i cinc estreles, compres en supermercats, etc. per un total de més d'un milló d'euros. Es calcula que el frau total podria superar els 30 millons d'euros. Aixina mateix es va descobrir que els directius cobraven sòus millonaris i que es varen pagar salaris a persones que solament passaven per l'empresa a cobrar -una d'elles regidor d'Urbanisme del Partit Popular (PP) de Moncada, i una atra exportavoz del PP de Benetúser-. El gerent Estaven La Costera, per la seua banda, va ingressar en els seus contes 250.000 euros en efectiu entre 2005 i 2009.

El 2 de febrer de 2012 Enrique Crespo va anunciar que dimitia dels seus càrrecs d'alcalde de Manises i de vicepresident de la Diputació Provincial de Valéncia, a causa de l'escàndal del cas Emarsa. Uns dies abans el juge instructor havia fixat una fiança "solidària i conjunta" de 25 millons d'euros per a Crespo, com a expresident de Emarsa, i per al exgerente Esteban Costa per la presunta malversació de fondos públics. Enrique Crespo també va anunciar que causava baixa "temporalment" en el Partit Popular, encara que la direcció regional del PP ya ho havia suspés de militància. "Dimitixc per a que no s'utilise a Manises, ni al PP, com a cap de turc" va afirmar Crespo. Quan se li va preguntar sobre Jorge Ignacio Roca Samper, amo de vàries societats que varen facturar fins a 15 millons a Emarsa en la seua major part sense justificar i que estava en parador desconegut -per lo que el juge havia emés contra ell una orde de captura internacional-, Crespo va afirmar: No ho conec, no ho he conegut mai. Per la seua banda el portaveu del PSPV-PSOE en la Diputació de Valéncia, Toni Gaspar, va dir que la dimissió de Crespo és la primera, pero darrere deuen anar tots els responsables del saqueig de Emarsa. És necessari tornar la dignitat a la política.[2]

L'11 d'abril de 2012 el juge va imputar a Ignacio Bernácer, cap d'explotació de l'empresa pública de la generalitat responsable de finançar i supervisar a les depuradores valencianes -al sendemà va ser destituït del seu lloc pel president de la Generalitat Valenciana Alberto Fabra-. El juge també va imputar a José Juan Morenilla qui fins a l'estiu de 2011 havia segut gerent de Epsar. L'acusació contra els directius de Epsar es va basar en la declaració de dos dels principals implicats que varen afirmar que Bernácer i Morenilla varen integrar una trama per a saquejar a Emarsa fixant un preu desorbitat pel tractament dels fancs de la depuradora de Pinedo i el sobrecoste despuix li'l repartien en Enrique Crespo i Esteban Costa.[3]

El 4 de juliol de 2014 la Fiscalia va presentar el seu escrit d'acusació en el que va solicitar 14 anys de presó per a Enrique Crespo, José Juan Morenilla i Ignacio Bernácer, i 12 anys per a Esteban Costa.[4]

L'11 de juny de 2015 va ser detingut en Moldàvia Jorge Ignacio Roca Samper, un dels principals "cervells" de la trama, que estava fugit.[5]

Condena

El divendres 22 de juny de 2018 l'Audiència Provincial de Valéncia va fer pública la sentència per la que condenava als acusats a més de 90 anys de presó en total. Les penes més altes varen ser per a Esteban Costa, condenat a 12 anys de presó, i per al exalcande de Manises Enrique Crespo, condenat a 10 anys. A l'empresari Jorge Ignacio Roca Samper, únic que estava en eixe moment en presó per eixe procediment, se li varen fixar 6 anys i un dia com cooperador necessari d'un delicte de malversació de cabals públics i com a autor d'un atre de falsetat documental.[6]

L'11 de giner de 2019 el Tribunal de Contes va condenar als acusats a pagar 20,5 millons d'euros i va constatar l'existència de dolo en la seua actuació «ya que ha quedat acreditat que varen actuar en plena consciència i voluntat de causar dany als fondos públics puix varen donar lloc a la realisació de pagaments que sabien que no responien a bens o servicis entregats o prestats a l'empresa pública, o que suponien un fort sobrecoste injustificat, havent provocat ells mateixos eixos pagaments en la finalitat de desviar fondos públics dels que posteriorment ells mateixos, junt en uns atres, s'apropiaven».[7]

Referències