Caracola
Caracola o caragol marí fa referència per metonímia al grup de moluscs marins caracterisats per la seua closca. També es denomina caracola a la closca dels caragols marins, sobretot a les de tamany mig pertanyents a vàries espècies.
Caragol marí
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Prosobranchia.
Els caragols marins o caracolas són moluscs gasteròpodes aquàtics adaptats a viure en el mig marí. No estan estretament relacionats entre sí, ya que són el grup més numerós i el primer que va sorgir, del com procedixen els atres grups de gasteròpodes adaptats al mig terrestre i al dulceacuícola. Els caragols marins són organismes molt especialisats i diversificados. Encara que tots els caragolés compartixen les mateixes característiques bàsiques, poden presentar diferències per l'adaptació a casetes ecològiques distintes.
Els caragols marins són el grup més divers i més abundant en espècies del Phylum Mollusca, format per animals tan distints com els cefalòpodes o els bivalvats: ostiones, pechines, quitones, abulones, calamars, polps, etc, perque constituïxen més del cinquanta per cent de les cent mil espècies de moluscs existents.
Els Prosobranquios són una subclasse la classe Gastropoda del Phylum Mollusca, constituïda per unes cincuenta y cinco mil espècies de caragols que habiten en ambients marins, dulceacuícolas i una molt chicoteta proporció han colonisat el mig terrestre, encara que la majoria són marins. Habiten en les mars des de fa siscents millons d'anys, i tots ells tenen una closca que sol ser molt resistent i els dona la denominació comuna de caracola. En la majoria d'ells és espiralada i posseïx opèrcul, una estructura que actua de porta o tapa de la closca. La major part dels membres de la subclasse són hermafroditas. Les espècies aquàtiques tenen una o dos brànquies (ctenidias) localisades dins de la cavitat del mant.
Els prosobranquios inclouen la major part dels caragols marins coneguts; destaquen haliótidos, tels, neritas, tróquidos, litorinas, cónidos, cimátidos, murícidos, cipreas, olives, marginelas, estrómbidos, turritélidos, terébridos i volútidos.
Els Prosobranchia constituïxen el grup més diversificado de la classe Gastropoda i dominen tots els ambients marins i inclús certes famílies han colonisat els ambients aquàtics continentals i el terrestre. Anteriorment eren considerats l'última subclasse en aparéixer, no obstant anàlisis ontogenéticos de les atres subclasses han demostrat que són el grup més basal i del com es diversificaron les dos restants: Opisthobranchia i Pulmonata. En les espècies denominades "bavoses marines" la closca està absent, reduïda o solament queda un remanente intern, i són denominades opistobranquios. En el curs de l'evolució i adaptació ocupen noves casetes lo que provoca que els organismes es modifiquen d'acort a les condicions de l'ambient o als requeriments del propi organisme.
Concha
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Concha.
També es denomina caracola a la closca dels caragols marins, sobretot a les de tamany mig pertanyents a vàries espècies.
La closca de les caracolas està formada per una peça asimètrica enrollada en espiral l'obertura de la qual quedarà cap a la dreta o cap a l'esquerra si s'observa la closca en l'àpiç cap a dalt i l'obertura cap a l'observador. La majoria de les espècies de moluscs gasteròpodes tenen una closca que s'obri cap a la dreta, (Dextrogiro) mentres que en el restant d'espècies s'obri cap a l'esquerra (levogiro). No obstant, dins d'una mateixa espècie poden nàixer individus en este caràcter dispost al contrari, constituint rarea.
La closca de les caracolas té forma variable pero generalment és espiralada. Es caracterisa per es univalva i fort i sòlida. Està constituïda de carbonat de calci i la seua apariència pot ser lluenta, esmaltada i de colors agradables i vius. La closca pot presentar una série d'ornamentacions com a orificis i canals respiratoris, costelles verticals, cordoneres espirals i sutures.
La classe Prosobranchia, ara en desús, es caracterisava per presentar una closca freqüentment en opèrcul. L'opèrcul és l'estructura que actua de porta o tapa de la closca. Actualment es denominen caracolas més freqüentment a espècies d'Orthogastropoda.
El nom de caracola s'aplica especialment a les espècies marines que tenen abdós extrems puntaguts, és dir, que tenen espiras altes i un canal sifonal notable. Quan la closca és de forma espiralada presenta vàries regions o estructures com l'obertura, la columela, el regrés del cos i l'espira. La gran majoria presenta una estructura anexa que s'encarrega de tancar la closca quan el caragol es retrau en el seu interior denominada opèrcul, de forma i tamany variable.
Les closques més característiques són les dels moluscs gasteròpodes marins pertanyents als gèneros Strombus (família Strombidae), Melongena, la caracola jaganta sagrada o caragol chactel, Pleuroploca (com Pleuroploca gigantea), Turbinella, Charonia, Argobuccinum (abdós de la família Ranellidae), Tonnas i Murex, pero es denominen aixina més de 20 famílies i inclús les closques de cefalòpodes com els Nautiloideos.
Instrument musical
[editar | editar còdic]
Les caracolas s'ampren per a fabricar un instrumente musical de vent que es bufa des de l'extrem o des d'un costat i al que es pot acoplar una filtre. Els llavis de l'intérpret actuen com una doble lengüeta per a produir les notes que resonaran en l'interior de la caracola.
Prehistòria: En l'Índia s'utilisa des de fa mils d'anys com a instrument musical. Els hinduistas creuen que el deu Vishnú sosté un shankhá (caracola) en una de les seues quatre mans, i que ho bufa quan assessina algun dimoni com a signe de victòria. El seu sò estrepitós es considera «auspicioso» (perque allunta als fantasmes). En els temples de tota Índia s'utilisen caracolas per a començar i terminar les adoració als murtis (deidades o ídols): es bufa tres voltes consecutives, cada una de pocs segons de duració. Alguns sacerdots, per mig d'una disposició especial dels llavis, poden bufar dos caracolas simultàneament. Uns atres (molt rars) poden bufar una caracola durant varis minuts, per mig de la tècnica de la Respiració circular: mentres bufen la caracola en aire dels pulmons, inflan les galtes; despuix, mentres desinflan l'aire dels carrillos (de manera controlada) per la boca, aprofiten eixe parell de segons d'aire extra per a inspirar aire pel nas.
La caracola s'utilisa com trompeta en les illes del Pacífic i en regions de Sudamérica. Els seus usos més importants són la senyalisació i l'acompanyament en dansas.
En Canàries li la denomina bucio (del port. búzio), ya utilisada pels guanches. S'utilisa, com a continuació dels seus usos indígenes, en festes populars canàries; pero també com a alarma o com a sistema per a indicar el començ o fi del treball en el camp o, més modernament, en la música de mestiçage. Les espècies utilisades són Charonia tritonis i Charonia lampas.
En la regió de Cantàbria, en el nort d'Espanya, s'ampra el denominat bígaru, habitualment de l'espècie Strombus gigues, com a acompanyament en l'eixecució de la dansa guerrera de la Balla de Ibio.
En la cultura garífuna (Hondures, Belize, Guatemala i Nicaragua) el caragol és utilisat en la punta, un ritme i dansa ceremonial, com un cridat al tambor o al danzarín o danzarina.
En l'àrea cultural andina, l'instrument de caracola rebia el nom de pututo. És usat des del Formatiu fins a l'actualitat. Alguns estaven decorats en incisions i relleus, aixina com filtre metàliques. Durant l'Imperi incaico, es va amprar com un símbol de poder.
Lliteratura
[editar | editar còdic]En l'obra de William Golding El senyor de les mosques hi ha freqüents alusions a la caracola. És usada pels chiquets per a reunir a tots en assamblea i per a indicar quí té la tanda de la paraula, representant simbòlicament la democràcia i l'orde. Quan una pedra llançada per Roger, el lloctinent de Jack Merridew, destrossa la caracola, és un signe de que l'orde civilisat s'ha desplomat i ha començat la dominació de Jack.
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Caracola» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.