Capitulacions de Cervera

Vista de Cervera en l'actualitat.

Les capitulacions de Cervera varen ser les capitulacions matrimonials de l'enllaç entre la princesa Isabel de Castella i el príncip Fernando d'Aragó. Les capitulacions definitives varen ser firmades en Cervera (Principat de Catalunya) el 5 de març de 1469 i en elles s'establien unes dures condicions per al príncip Fernando que va quedar supeditat a la seua esposa i al bando nobiliario que la recolzava i que el seu pare el rei Juan II d'Aragó no va tindre més remei que acceptar perque necessitava l'ajuda de la Corona de Castella per a guanyar la guerra civil catalana al seu rival Renato d'Anjou, que havia segut proclamat nou sobirà del Principat de Catalunya per les institucions catalanes rebels a Juan II. Per un atre costat, constituïxen l'antecedent de la Concòrdia de Segòvia de 1475.

Antecedents

Vore també: Guerra Civil Catalana i Conflicte per la successió d'Enrique IV de Castella

Les victòries de Juan d'Anjou —fill i lloctinent en Catalunya de Renato d'Anjou— iniciades en la batalla de Viladamat, sumades a l'amenaça angevina sobre Girona, varen supondre un dur revés per als realistes. En estes circumstàncies a Juan II no li quedava més opció que buscar respals en la Corona de Castella, a on el 19 de setembre de 1468 s'acabava de proclamar en els Bous de Guisant a la princesa Isabel, de dèsset anys d'edat, com a hereua del seu germanastre el rei Enrique IV de Castella en detriment de la filla d'este Juana, de sis anys d'edat. Aixina Juan II va enviar a Castella a uns embaixadors que varen entaular negociacions en el bando aristocràtic partidari de la princesa Isabel per a concertar el matrimoni d'esta en el príncip Fernando ―qui des del 10 de juny era rei de Sicília en haver-li cedit el seu pare la corona d'este regne―, lo que anava en contra de la pretensió del rei Enrique IV de casar-l'en el rei Alfonso V de Portugal. Les negociacions varen fructificar i el 7 de giner de 1469 es varen firmar en Cervera uns capítuls matrimonials provisionals i el 5 de març els definitius.

Les capitulacions

Com ha destacat Jaume Vicens Vives, les capitulacions «són altament significatives de l'esperit de prevenció i recel en que la facció castellana que rodejava a donya Isabel rebia al príncip aragonés» i revelen «els interessos d'un partit que trobava o aspirava a trobar en don Fernando a un cego instrument de la seua causa; a un possible «son altamente significativas de l'espíritu de prevención y recelo con que la facción castellana que rodeaba a doña Isabel recibía al príncipe aragonés», en una lluita que temia imminent, despuix del breu breu interval pacifiste dels Bous de Guisant». Aixina la majoria de les clàusules de les capitulacions estaven dirigides a sometre al príncip Fernando als interessos dels arquebisbes de Toledo i de Santiago, del bisbe de Burgos, del marqués de Villena i del restant de magnats castellans contraris a Enrique IV.

Per lo establit en les capitulacions don Fernando es comprometia a respectar les llibertats i els furs de les viles i ciutats castellanes aixina com la llibertat eclesiàstica i no podria ordenar res si la seua firma no anava acompanyada de la de la seua esposa. Tampoc podria otorgar mercés ni nomenar càrrecs puix açò era una prerrogativa exclusiva de donya Isabel. Aixina mateix s'establia que don Fernando no podria abandonar Castella «sense consentiment» de la seua dòna i que «no prendria empresa o faria guerra o pau sense la seua voluntat». Per un atre costat donya Isabel rebria la dot corresponent a les reines d'Aragó ―Borja i Magallón, en el regne d'Aragó; Elig i Crevillente, en el regne de Valéncia; Terrassa, en el Principat de Catalunya; i la Cambra de la Reina, en Siracusa (regne de Sicília)―, ademés de 100 000 florines d'or i 4000 llances «si els fechos de Castella vingueren en trencament». Fòra de les capitulacions també se li entregarien immediatament 20 000 florines i un collar de balajes, per valor de 40 000 ducados, que el rei Juan II tenia empenyorat en la ciutat de Valéncia com a garantia de la devolució d'un préstam que esta ciutat li havia concedit sis mesos abans.

Segons Jaume Vicens Vives Juan II va acceptar unes condicions tan dures en les capitulacions perque no podia fer una atra cosa, «vist com rodaven els assunts en Catalunya. La seua esperança era Castella i per a obtindre el seu respal calia sacrificar prestigi i diners, i encara més si se li haguera demanat. És cert que es privava voluntàriament del seu braç dret [el príncip Fernando] i de grans recursos financers en el mateix moment en que es temia el desencadenamiento de la gran ofensiva del duc de Lorena sobre Girona. Pero valia la pena córrer aquell risc… Esta volta va encertar plenament, guanyant en la baralla nacional i internacional el millor dels seus triumfos».

Bibliografia

• (1999) Ferran el Catòlic. Un monarca decisiu davant la cruïlla de la seva época (en català), Barcelona: Edicions 62. ISBN 84-297-4446-0.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVicens Vives2003">Vicens Vives (2003). Paul Freedman i Josep Mª Muñoz i Lloret (ed.). Juan II d'Aragó (1398-1479): monarquia i revolució en l'Espanya del sigle XV, Pamplona: Urgoiti editors. ISBN 84-932479-8-7.