Candombe
.jpg){kind=link}
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
El candombe és una manifestació cultural llatinoamericana, relacionada en primera mida al toc de tambors. Té un paper significatiu en la cultura d'Uruguay en els últims doscents anys, sent reconegut el candombe montevideano per l'UNESCO com Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.[1] És una manifestació cultural originada a partir de l'arribada d'africans esclavizados; constituint una fusió de traces musicals, religiosos i de dansa de les diverses tribus africanes presents en el Sur d'Amèrica en l'época de virreinal. Existixen manifestacions pròpies de candombe, desenrollades des de l'época del virreinato fins ara, en Uruguay, Paraguay, Argentina i Brasil; en este últim país encara conserva el seu caràcter religiós com es veu en Mines Gerais.[2]
Història
[editar | editar còdic]El candombe sorgix en l'época del virreinato com el principal mig d'expressió dels africans esclavizados que eren duts als ports de Montevideo i Buenos Aires, com a forma de comunicació, dansa i religió.
Virreinato del Riu de l'Argent
[editar | editar còdic]La paraula candombe apareix escrita per primera volta en una crònica de l'escritor Isidoro de María. El seu orige es remonta a fins de el XVIII en el Virreinato del Riu de l'Argent, en lo que hui és Argentina i Uruguay. Originalment concebuda com a pantomima la coronació dels reis congos, imitant en la vestimenta i en certes figures coreogràfiques, va aünar elements de la religió bantú i la catòlica. Si be és original de l'actual Angola, d'a on va ser dut a Sudamérica durant els sigles XVII i XVIII per persones que havien segut venudes com esclaus en els regnes de Kongo, Anziqua, Nyongo, Luango i uns atres, a tratantes d'esclaus principalment portuguesos. Els mateixos portadors culturals del candombe varen colonisar Brasil (sobretot en la zona de Salvador de Baïa), Cuba, i el Riu de l'Argent en les seues capitals Buenos Aires i Montevideo. Les distintes històries que varen seguir estes regions varen separar el tronc comú originari donant orige a diversos ritmes hermanados en la distància. És de gran importància remarcar que en la seua dansa no existix imitació alguna per part dels ejecutantes de la seua dansa cap als seus amos (en eixa época) sino que utilisaven la seua vestimenta en dies de festa com a commemoració de dies religiosos de la cultura.
Numerosos investigadors concorden que el candombe antic, a través del desenroll de la milonga campera és un component essencial en la génesis del tango.Aixina, la milonga, el candombe i el tango formarien un tríptic musical provinent de la mateixa raïl africana, pero en evolucions distintes.cita requerida
Uruguay
[editar | editar còdic]
El candombe uruguayà sorgix en Montevideo pel seu port natural de l'época que va facilitar la constitució de Montevideo com a principal centre comercial de tracta de persones esclavizadas junt en Cuba. La majoria de les persones afrodescendientes varen dur la seua cultura i ritmes propis d'Àfrica, que varen anar després incorporant-se al trasfondo cultural dels països als que varen ser duts.
En el córrer del temps, termina adquirint la seua actual fisonomia en el Barri Sur i el barri Palermo durant els sigles XIX i XX. En els conventillos de Montevideo com el Mig Món i el de Ansina varen perviure grups de famílies extenses que es varen enfortir entorn al candombe. Aixina, esta expressió artistíca es va convertir en un emblema representatiu de la cultura afroamericana.
Inicialment, la pràctica del candombe corria exclusivament per part d'africans i afro orientals, els qui tenien destinats llocs especials cridats tangós. Este vocablo origina en algun moment de el XIX la paraula tango, encara que encara sense el seu significat actual. Durant la Guerra Gran a mitan de la década de 1840, estos afrodescendientes de Montevideo efectuaven les seues cerimònia en danses i vores al són dels tamboriles en el local de el "Recint", ubicat al sur de la ciutat, en l'extint barri El Baix, entre la carrer Yerbal i el riu. En les "Cròniques d'un Montevideo lluntà" Dumenge González (el llicenciat Peralta), descriu els "candombes" de el "Recint" de la següent manera: "La vora monòtona, com l'acompanyament i la mateixa dansa, formava una combinació original..."que resonava en estes paraules:"Eculé...culé, lin...culé; Machubá...colobá menuet; Bigulé, bigulé...[3]
Posteriorment sorgix La Comparsa, també cridada "Comparsa Negra" o "Lubola", que és l'agrupació que congrega als personages típics del candombe com són La Mama Vella, El Gramillero, El Escobero i un numerós cos de ball representat per ballarins d'abdós sexes, que expressen un profunt sentit religiós, vibrant en el ritme generat per La corda de tambors. També se'ls crida popularment tamboriles, encara que açò delata que qui l'ampra no és coneixedor del tema.
Actualitat
[editar | editar còdic]
Si ben el candombe es toca tot l'any per les barriades montevideanas, en febrer es realisa en els barris Sur i Palermo de Montevideo el desfilada de cridades, competència que involucra a decenes de comparses. Cada una està formada per uns cinquanta percusionista com a mínim, els qui es complementen en un cos de ballarins i els diversos personages propis del gènero. També se celebren numeroses desfilades de cridades en l'interior del país, sent el més important la desfilada de cridades de Durazno, en el cor de l'Uruguay. Allí es troba, en el barri Bertonasco l'únic monument al tamboril en el món.
El candombe és també un ritme que s'usa en Uruguay com a base per a cançons i composicions de distints estils musicals. La seua introducció definitiva a l'àmbit de l'anomenada música "acadèmica" va ser deguda a Jaurés Lamarque Pons, qui va incorporar el ritme, el tamboril i tot l'univers del candombe en la música simfònica, en el ballet i l'òpera. També va inspirar lo "popular", començant pels autors de Tango i Milonga com: Romeo Gavioli, Pintín Castellanos, Carmelo Imperi, Gerónimo Yorio, etc, derivant en el milongón, estil que mescla milonga i candombe. Des dels anys 1950 es vincula al Jazz i lo tropical en grups i noms com: Jaime Roos, Enrique Almada, Manolo Guàrdia i el seu Combo Candombero, Pedro Ferreira i el seu Cubanacan, El Kinto, Negrocan i Totem incorporen el ritme del candombe. Artistes com Eduardo Mateo, Rubén Rada, Jaime Roos, Rei Tambor , Daniel Maza, etc , cultiven el candombe cançó, fusionant-ho en el roc i la murga uruguayana. També en els setanta, a l'influix del jazz fusió en voga en l'época, els germans Hugo Fattoruso i Osvaldo Fattoruso junt a Ringo Thielmann, varen formar Opa (en la colaboració també de Rubén Rada i l'percusionista Airto Moreira), recalant en els Estats Units en el seu candombe jazz. En els últims anys, algunes agrupacions de música bailable de la cridada música tropical uruguayana han incorporat també la "corda de tambors" del candombe a la seua producció. També ha segut adaptat a la murga, un atre dels gèneros característics d'Uruguay, en el nom candombeado.
Hui es vares agarrar a un resorgiment, aünant-se a la tradició de les Comparses i del Carnestoltes en la fusió d'atres ritmes (jazz, roc, beat, salsa, reagge, rap) i a una expansió. Esta última degut, sobretot, als moviments migratoris Des del Uruguay a les comunitats en el món sancer, a on en orgull exhibixen esta expressió del candombe en els llocs més remots. Estos candomberos fan escoltar el cuiro en Argentina, Nova York, Eivissa, Cuba, París, Barcelona, Japó, etc.
Argentina
[editar | editar còdic]
El candombe provinent de temps del virreinato, pot trobar-se en Argentina en ciutats com les de Buenos Aires, Santa Fe, Paraná, Chaco i Corrents, entre unes atres.[4]
L'influència africana no va ser aliena a l'Argentina, a on el candombe també es va desenrollar en característiques pròpies. En Buenos Aires hi ha població negra africana esclavizada des de la seua mateixa fundació, en 1580 i des d'ella ha existit migració a tot el país. No obstant la visibilización de l'influència negra en la cultura argentina va ser reduïda per diversos fets. Entre estos trobem el aclaramiento del color de pell en el pas de les generacions, pel gran influix d'immigració, principalment italiana i la consegüent mescla. Ademés el ocultamiento de lo negre, com tema tabú, per una imposició d'una visió eurocentrica en Argentina lo que va dur a molts afrodescendientes a negar el seu passat. Un eixemple d'açò és l'utilisació, encara hui, de l'expressió "negre" com a sinònim de persona de mala vida, inclús per a persones sense està herència.
En la Ciutat Autònoma de Buenos Aires (CABA), fonamentalment en els barris del sur hui cridats Sant Telmo, Monserrat (dins de la Comuna 1) i Sant Cristóbal (Comuna 3), tots coneguts en el passat com a barris del tambor, es congregaven multituts de negres per a practicar candombe. Va ser decreixent paralelament en la invisibilización que diversos governs nacionals varen fer en els negres des de la segona mitat de el XIX, per les causes ya citades i el cabal inmigratorio de blancs europeus que els va desplaçar del servici domèstic, els oficis artesanals i la venda gallipontera.
Per açò, el candombe porteño va sofrir dos sòrts, una part, la més tradicional i que també pot eixecutar-se a modo de desfilada, va permanéixer amagat de cara a la societat envolvente per voluntat dels propis afrodescendientes durant més d'un sigle.[5] D'esta manera actualment el candombe Argentí es pot trobar en reunions on s'eixecuten els tambors en danses i vores. Per un atre costat, principalment en els carnestoltes, es poden vore les denominades murgas porteñas, les quals a pesar del seu nom d'orige espanyol, eixecuten danses i ritmes hereus d'estos candombes, per l'influència de afrodescendientes en el seu desenroll.
Actualitat
[editar | editar còdic]
Últimament alguns artistes han incorporat este gènero a les seues composicions i varen crear grups de candombe argentí, bàsicament el porteño, i ONGs de afrodescendientes, com l'Associació Misibamba, Comunitat Afroargentina de Buenos Aires. No obstant, és important tindre en conte que el Candombe d'Uruguay és encara el més practicat. Per l'immigració d'uruguayans i per lo seductor del seu ritme que captiva als argentins. Per eixe motiu no solament que estudien la seua música sino també el seu ball i personages que recreen d'una forma pareguda. Es toca molt en els barris de Sant Telmo, Monserrat i La Boca. Mentres que la varietat argentina va tindre menys difusió local (comparada en la difusió que va haver en Uruguay); principalment per la merma de població d'orige negroafricano, la seua mescla en immigrants blancs i la prohibició del carnestoltes durant l'última dictadura.El candombe porteño ho tocaven només els afroargentinos en l'àmbit privat de les seues cases, ubicades majorment en el conurbano bonaerense.[6] Fa ya varis anys i a partir del seu canvi d'estratègia de passar del ocultamiento a la visibilización, hi ha alguns emprendimientos per a interpretar-ho en l'espai públic, com a escenaris i desfilades galliponteres. Entre els grups de candombe argentí es troben Tambors del Llitoral (unió de Balikumba, de Santa Fe, La Societat del Tambor de Chaco i Candombes del Llitoral, de Paraná (Entre Rius) Bakongo, Bum Ke Bum i la Comparsa Negres Argentins; estos tres últims del Gran Buenos Aires.
No obstant, seguint una llínea de recuperació i reivindicació de les expressions de la comunitat afroargentina, són quatre els candombes reconstruïts que estan en vigència a lo llarc del territori:
- Candombe Porteño, propi de Buenos Aires i un dels més antics, provinents de la Kalenda o mateixa clau que va donar orige al cridat Candombe Uruguayà.
- Candombe del Llitoral, eixecutat en Santa Fé i Entre Rius, la base rítmica dels quals té rodalia en la Zemba.
- Candombe Correntino, després dels tocs de Zemba o charanda que eren utilisats en els carnestoltes d'eixa localitat.
- Candombe Chaqueño, o Semba Litoraleña, més propenca a la raïl que li dona el seu nom.
D'esta forma, aixina com Uruguay té la seua classificació de tocs per barri d'orige, en Argentina el fenomen es dona de forma similar per les variants introduïdes en cada regió i les influències que varen rebre estes expressions en les diferents zones.
Brasil
[editar | editar còdic]En Brasil la pràctica del candombe encara conserva el seu caràcter religiós i pot vore's en l'Estat de Mines Gerais.[2]
Característiques musicals
[editar | editar còdic]Uruguay
[editar | editar còdic]El candombe uruguayà té un ritme de quatre negres per compàs en clau 3:2.
Instruments del candombe
[editar | editar còdic]
El candombe uruguayà hui en dia es toca en tres tambors: chic, repic i piano, ordenats de més agut a més greu. Es fusiona en guitarra, piano, i atres instruments.
Chic
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Repique
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Piano
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Argentina
[editar | editar còdic]
El candombe porteño es toca en dos tipos de tamborés, d'exclusiva eixecució masculina: “llamador”, "base", "tomba", “quint” o “tomba base” -que és greu- i “contestador”, “repicador”, “requinto” o "repiqueteador" -que és agut-. Sengles tamborés n'hi ha, a la seua volta, en dos models: en tronc excavat, que es pengen en una correja en bandolera i es toquen en desfilada de comparsa; i en adolixques, més alts que aquells i es toquen d'assentat. Abdós tipos, es percuten directament en les mans. Atres dos tamborés es toquen ocasionalment: el “macú” i el “sopipa”. Abdós són fets en tronc excavat, el primer es toca gitant-ho en el pis puix es tracta del tambor més gran i greu de tots, i el “sopipa” que és chicotet i agut, penjat o sostenint-ho entre els genolls.
Entre els idiófonos que sempre acompanyen està la “taba” i la “masacalla” (o “mazacalla”), podent-se sumar el “quisanche”, el “chinesco” i la “quijada”. Siga que el candombe es toque d'assentat o en desfilada, es tracta d'una pràctica vocal-instrumental, existint un nutrit repertori de vores en idiomes africans arcaics, en espanyol o en una combinació d'abdós. Solen estructurar-se en forma de diàlec i s'interpreten de manera solista, responsorial, antifonal o en grup. Encara que generalment la vora és una pràctica femenina, també intervenen hòmens. En els casos que hi ha més d'una veu, sempre és al unísono.
Vore també
[editar | editar còdic]- Afrouruguayo
- Alberto Castell
- Beto Satragni i Raïls
- Carnestoltes d'Uruguay
- Desfilada de cridades
- Dia Nacional del Candombe
- Jaime Roos
- José Carbajal
- Llàgrima Rius
- Martha Gularte
- Murga
- Pedro Ferreira
- Rosa Lluna
- Rubén Rada
- Tambors de candombe
- Tango
- Zemba (o charanda)
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «El candombe i el seu espai sociocultural: una pràctica comunitària». UNESCO. Consultat el 28 de novembre de 2011.
- ↑ 2,0 2,1 «Congados, Calunga, Candombe: Our Lady of the Rosary in Mines Gerais, Brazil».
- ↑ «Candombe i tango oriental».
- ↑ «La desaparició del candombe argentí: els morts que vós mateu gogen de bona salut.». Archivat des d'el original, el 6 de juliol de 2011.
- ↑ «Ciri, Norberto Pablo. “De Eurindia a Bakongo: El virage identitari argentí despuix de l'assunció de la nostra raïl afro”. Silabario 12: 65-78. Còrdova, 2009.». Archivat des d'el original, el 4 de decembre de 2013.
- ↑ «Del somi de l'Argentina blancaeuropea a la realitat de l'Argentina americana: l'assunció del component ètnic-cultural afro i el seu (nostre) patrimoni musical.». Archivat des d'el original, el 6 de juliol de 2011.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Candombe.- http://www.candombe.com
- http://www.candombe.info
- Candombe de l'Uruguay
- Videos i Documentals de Candombe Uruguayà
- a-sobreviure-en-paraguay El candombe en Paraguay
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Candombe» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.