Cançó montañesa

La cançó montañesa o tonada montañesa és un gènero musical folklòric de caràcter líric desenrollat en Cantàbria (Espanya).

Es tracta de la principal expressió lírica de tradició oral cantada de Cantàbria junt en les marzas, la jota montañesa (cantada), els picayos, el aguinaldo i els romançades.

Característiques

La Cançó Montañesa és interpretada principalment a capela, si be en ocasions s'ampra algun instrument autòcton per a acompanyar-la, com pot ser el pitu montañés i tambor, la gaita, la pandereta o les castañuelas (tarrañuelas).

Aparte d'interpretar-se de manera individual, també és habitual realisar-ho en formacions colectives a través de les corals, els cors de ronda, i els vores de ronda (ronda de mossos, més habituals en el sur de la comunitat).

La primera valoració que es realisa sobre la música genuïna montañesa, tal i com indica l'obra Vores de la Montanya de Rafael Calleja és que les cançons montañesas s'identifiquen en l'estil desenrollat tant en l'àrea de la Montanya com en el de Campoo i les valls del sur”. Abdós componen junt a la Marina, les tres àrees de Cantàbria des d'un punt de vista geomorfològic. Per lo tant, despuix de l'anàlisis de les cançons presentades a concurs en la Festa Regional Montañesa (vore l'apartat Història), el jurat del mateix, els presents en la festa folklòrica i l'autor de la mencionada obra, conclouen que existix una diferència entre les cançons de la costa càntabra i les del restant de la comunitat, identificant a estes últimes com a cançons d'estil montañés.

Hui en dia, gràcies al coneiximent de més cançons, no presents en la Festa Regional Montañesa, pot apreciar-se que hi ha certes “Cançons Campurrianas” que es diferencien lleument de l'estil purament montañés, si be, hi ha atres desenrollades en eixa zona que compartixen característiques des del punt de vista líric i el de l'interpretació oral en les Cançons Montañesas més genuïnes. Lo mateixa ocorre en les cançons desenrollades en la costa càntabra, a on podem trobar cançons de característiques molt similars o idèntiques a les cançons montañesas més pures, i diferents, per tant, a les també desenrollades en eixes zones costeres i denominades “Cançons Marineres de Cantàbria”.

De la mateixa manera, hi ha qui matisa que existix una diferència, encara que poc significativa, de les cançons desenrollades en l'àrea central de Cantàbria, sobre les desenrollades en la zona lebaniega, i inclús les de la zona pasiega i la purriega, argumentant diferències sobre interpretació de les mateixes, més que sobre la temàtica.

Per últim, també hi ha qui aglutina al conjunt de cançons pròpies de tota la comunitat autònoma de Cantàbria baix la denominació de cançons montañesas, argumentant que es tracta de la mateixa situació que lo que ha ocorregut en la denominació de la província, a on per extensió del terme, es va passar a identificar a tota l'actual Cantàbria com “La Montanya”.

Les “montañesas” com a manifestació cantada del folclore càntabre tenen el seu “embrió” en el cor del poble, sent una “expressió fidel dels sentiments” del mateix, i denotant en les lletres de les seues cançons una “melancolia profunda”, a on els “cantores” recreen les melodies sobre la base de les pròpies possibilitats de les seues veus, pero sempre tenint en conte que estes cançons requerixen una gran potència de veu i una contínua pujada i baixada del registre vocal.

Història

A finals del sigle XIX es va produir en la comunitat un interés per recuperar i realçar el valor del folclore musical. Una fita important en les cançons montañesas és la celebració de la gran “Festa Regional Montañesa “del 12 d'agost de 1900, celebrada en la Plaça de Bous de Santander a on es va convocar un concurs que premiava a la millor colecció de vores i tonades de tota la província presidida per un jurat format pel prestigiós músic càntabre Jesús de Monasteri, per Ruperto Chapí i per Tomás Bretón; es varen presentar 4 coleccions en 174 vores. A l'any següent varen ser arreplegades en una obra titulada Vores de la Montanya: Colecció de cançons populars de la província de Santander l'autor de la qual va ser Rafael Calleja i va ser publicada en Madrit. En la citada festa folklòrica els membres del jurat es varen donar conte del caràcter ben definit i clarament distintiu de les cançons presentades al concurs sobre atres cançons de les províncies veïnes, aplegant inclús a realisar-se afirmacions com que <<La Montanya té música pròpia>> , afirmació realisada per Jesús de Montasterio.

En 1947, 1952 i 1955 es publica el “Cançoner Popular de la Província de Santander”, una obra composta per tres llibres, escrits per D. Sixto de Córdova i Oña, que junt en un quart llibre titulat “Cançoner infantil espanyol”, va recopilar més de dos mil vores en total. Va dedicar a l'investigació i recuperació de la música folklòrica popular mig sigle, començant en 1885 i aplegant a recopilar cançons inclús del sigle XVIII. La seua colecció va ser reeditada en 1980 per la Diputació Provincial de Santander.

En l'àmbit dels grups Corals, una fita important ho trobem en la década dels 40, quan comencen a sorgir els primers grups, en l'objectiu de mantindre i realçar l'important llabor iniciada per l'Orfeó Cantàbria, fundat per Adolfo Wünchs cap a 1890.

Vore també

• Alalá
• Tonada
• Cançó asturiana