Anar al contingut

Campanar de l'iglésia de La nostra Senyora dels Àngels (Castielfabib)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Campanar de l'iglésia de La nostra Senyora dels Àngels (Castielfabib)

El campanar de l'iglésia de La nostra Senyora dels Àngels correspon a la torre de la parroquial de Castielfabib, municipi província de Valéncia (Comunitat Valenciana, Espanya).

Erro al crear miniatura:
Iglésia-fortalea de La nostra Senyora dels Àngels en Castielfabib, 2013.
Erro al crear miniatura:
Torre campanar de l'iglésia parroquial de Castielfabib, frontera meridional des del castell (2007).
Erro al crear miniatura:
Torre campanar de l'iglésia parroquial de Castielfabib, frontera meridional, des de l'ala del castell (2007).
Erro al crear miniatura:
Iglésia-fortalea de La nostra Senyora dels Àngels en Castielfabib, 2012.

Pertany a un conjunt monumental d'el XIII, la torre campanar data del primer terç d'el XIV (1333). Té la condició de Be d'Interés Cultural, Còdic: 46.09.092-001.[1]-[2]

Precedents històrics

[editar | editar còdic]

L'orige de l'Iglésia de Castielfabib es troba en cert document datat el 26 d'agost de 1210, pel que Pedro II d'Aragó «concedix l'iglésia d'aquella vila, en les seues diezmos i primícies, a l'Orde dels Cavallers de l'Hospital, per a la construcció d'iglésia i oratorios».[3]

A començ dels anys trenta d'el XIII (1232) ya es nomenen les tres iglésies matricials del pre-Racó d'Ademuz: Ademuz, Castielfabib i Vallanca -i junt a estes la de Tormón, El Cuervo, Huélamo i Santa Creu de Moya.[4]

En temps del bisbe d'Albarracín i Segorbe, Gaspar Jofre de Borja (1534), l'Iglésia de Castielfabib contava en una rectoría i sèt beneficiats, el seu titular era «Santa María», i tenia una renda de 7 lliures.[5]

Mediat el XVII, ya en temps del bisbe Diego Serrano de Sotomayor (1641), les parròquies del Racó d'Ademuz eren sis, entre elles la de Castielfabib, que la seua advocación era ya la de «Beatisime Virginis Mariae Angelorun» -que correspon al seu títul actual.[6]

Història

[editar | editar còdic]

Miguel Marín Adán especula sobre la primitiva espadaña que va poder tindre l'iglésia de Castielfabib, puix en el XIII «eren rars els temples rurals que posseïen torre-campanar».[7]

La primera notícia respecte a les campanes de les Iglésies i ermites del Racó d'Ademuz es troba en cert document del primer terç d'el XIV (1333), per mig del que Alfonso el Benigno concedix permís als clercs de Castielfabib per a construir una torre nova, prop de la porta del castell, en címbalos i campanes, i que devia ser erigida a costa de les primícies del lloc:

«Nos Alfonso, etc. […], per l'informe del nostre estimat López Alvari d'Espill, vàrem saber que els clercs del lloc de Castro Habib tenen l'intenció i el propòsit de construir i edificar de les primícies de dit lloc una torre nova prop de la porta del castell […], el qual castell és contigu a l'iglésia […] i que nos en dita torre címbalos i campanes permetérem posar i tocar. […] i plenament informat que esta torre serà parell el citat castell molt útil i participarà en la gran fortificació i en la defensa d'este castell. Per tant, per a l'utilitat i garantia de dit castell, permetem […] fer-la edificar o construir i, també que en ella puguen címbalos i campanes posar i tocar o fer posar i toques a la seua voluntat. En testimoni de la qual cosa manem fer les presents i protegides en el nostre sagell. Datat en Terol el 17 de febrer de 1333».[8]
Del paisage, ànima del Racó d'Ademuz (I), Alfredo Sánchez Garzón

García Lisón i Zaragozá Català, en dir de l'Iglésia-fortalea de La nostra Senyora dels Àngels (realment, «una fortificació i una iglésia»), referixen que es tracta de «una complexa construcció situada en una fortísima pendent», que inclou també una «torre-campanar junt a la capçalera, que en part es desenrolla en la mateixa roca». El conjunt presenta varis estils, no obstant, «l'observació de les seues fàbriques permet supondre siga construcció militar post-reconquista (l'aparelle de sillarejo i la marques de cantería aixina ho indiquen».[9]

A començ dels anys xixanta (1963), el regente de la parroquial de Castielfabib (Jesús Calvo Martínez) informa que l'iglésia «posseïx torre en tres campanes», que «no hi ha rellonge de sol ni de torre», i que l'iglésia «va sofrir desperfectes durant la guerra de 1936 i va anar parcialment reconstruïda, rebent una ajuda de l'Estat de 25 per 100»; «varen desaparéixer o varen ser destruïts els llibres (parroquials) anteriors a esta data».[10] Realment, els danys sofrits varen ser molt quantiosos, puix el temple va ser devastat, cremant el material ornamental i moble (orgue inclós), i documental.[11]

Ubicació i descripció

[editar | editar còdic]

L'ubicació de la torre campanar ya la donen els texts antics quan diuen que s'havia de construir «prop de la porta del castell […], el qual castell és contigu a l'iglésia».[8] Aixina mateix, quan es diu que es troba «junt a la capçalera (del temple), que en part es desenrolla en la mateixa roca».[9]

Pròpiament, la torre campanar es troba junt a la capçalera del temple (costat de l'epístola), en posició suroccidental respecte del mateix. Hi ha una primera descripció de la torre, publicada per Marín Adán (1984),[12] i atres posteriors.[13]-.[14]

Es tracta d'una torre campanar exenta, en fàbrica de sellar i mampostería de pedra encarada, constituïda per quatre cossos d'obra quadrangulars de tamany decreixent: els tres primers s'acoplen un sobre un atre, de manera que entre el primer i segon s'aprecia un rodete (llaurat en pedra tosca) circunvalándolo parcialment, mentres que entre el tercer i el quarto existix un doble rebanc (llaurada en pedra calcàrea) en tot el seu perímetro, sobre el que s'emplaça el quarto i últim cos del torreón, basat en un chapitel de distinta factura construït a posteriori. Posseïx el detall de que els arcs de les quatre hornacinas o vans de les campanes s'ha fet a pur de rajoles roges, formant un arc de mig punt, sense impostes volades.[15] Basada en pedra d'extracció local: la tosca de «Els Toscares» i la calcàrea de «La Loma».[9]

El detall dels cossos resulta del següent tenor:

  • El primer cos assenta directament sobre la pròpia roca del mont, de manera que per la frontera noroest -la que recau sobre «El Carrerón»- la seua fonamentació es profundisa alguns metros per la pendent fins a trobar la solidea del peñasco; inicialment està basada en pedra calcàrea blanca, per a continuar després en tosca (cantó nort-occidental). En la frontera surest, no obstant, el basamento està constituït per grans blocs de pedra calcàrea. El restant del basamento està format per pedra calcàrea presa en morter de calç.
  • El segon cos assenta sobre el primer, en la característica de que en la frontera d'el «Carrerón» el mur superior es retrau sobre la vora llaurada de la tosca, la qual cosa no ocorre en les demés fronteres, en les que el mur ascendix pla fins a una hilada de pedra calcàrea treballada, definint aixina el llímit superior d'este cos. La cantonera suroriental posseïx pedra calcàrea fins a l'altura del llindar superior de la porta, continuant despuix en pedra tosca llaurada. En la frontera anterior, la que recau sobre el castell, posseïx el va de la porta –en llindar inferior casi a nivell del pis actual del castell, que es troba sobreelevado per les enrunes sobre l'original-; per esta portezuela s'accedix a l'interior des d'esta part –antigament es podia accedir a la torre des del temple, per mig d'una escalerita de caragol ubicada en la capella lateral del presbiteri, costat de l'epístola-. La porta és de taules i es troba adossada al jambaje interior.
  • El tercer cos assenta sobre l'anterior, està també llaugerament retranqueado respecte del precedent, i posseïx esquinares de pedra tosca fins al vorell superior, ben delimitat per una doble cornisilla de pedra calcàrea blanca llaurada. En este cos de torre s'òbrin els vans per als bronzes –un per cada frontera- en la característica de que l'arc de la hornacina es troba format per rajola roja cuita. Les parets són de mampostería en pedra treballada, conservant restants de lluït. Per baix de la hornacina de la frontera del Carrerón i del Castell hi ha una esfera de rellonge, conservant-se, no obstant, restants d'un atre de sol que va tindre, encara visible en la cara del Castell, del que resta el gnomón. Per la frontera d'alce posseïa una estructura eixint -a on s'ubicava la maquinària del rellonge- la qual va ser retirada en l'última restauració.
  • El quart cos assenta sobre l'anterior, quedant encara més retranqueado que els anteriors. Dit cos és de construcció moderna, producte de l'última rehabilitació, obra del mestre d'obres Daniel Aparicio Sánchez (Torrebaja, 1941). El seu estil no correspon al general de la torre –encara que entona perfectament en ella-; està basat en un encofrat de ciment armat en la base, que cincha a la torre per dalt: posseïx pilones coberts en els cantons, que s'unixen per mig d'un arquito en una estructura central en forma de chapitel piramidal en cobertura de teixixca vidriada (verda, blava i blanca); l'estructura central o templete posseïx arcs de doble archivolta en cada frontera i ràfol de tres vores. Dita estructura es troba coloreada en tons térreos i va ser alçada en substitució d'una atra molt deteriorada de rajola.

Relació de campanes de la parroquial

[editar | editar còdic]

En el pis de campanes hi ha tres campanes:[16]

María de Gràcia, la Ruidera

[editar | editar còdic]
  • Diàmetro de boca: 63 cm.
  • Pes: 145 kg.
  • Any de fundició: 1744.
  • Epigrafia:[17]
  • Protecció: Protecció genèrica per trobar-se en un monument declarat Be d'Interés Cultural.
  • Valoració: En cas de trencament solament pot ser soldada.

Guillermina, de la Reixa

[editar | editar còdic]
  • Diàmetro de boca: 92 cm.
  • Pes: 451 kg.
  • Any de fundició: 1673.
  • Epigrafia:[18]
  • Protecció: Protecció genèrica en trobar-se en un Be d'Interés Cultural declarat.[19]
  • Valoració: En cas de trencament solament pot ser soldada. 

María dels Àngels, del Castell

[editar | editar còdic]
  • Autor: Roses Soler, Vicente Dumenge (Valéncia).
  • Diàmetro de boca: 94 cm.
  • Pes: 481 kg.
  • Any de fundició: 1918.
  • Epigrafia:[20]
  • Protecció: Protecció genèrica en trobar-se en un Be d'Interés Cultural declarat.
  • Valoració: Campana interessant. Pot refondre's en cas de trencament despuix de la seua documentació.

Observacions

[editar | editar còdic]

Donat el seu estat de Declaració singular en la categoria de Monument, les intervencions en les campanes deuen autorisar-se per la Direcció general del Patrimoni Cultural Valencià, adjuntant el proyecte prèviament a l'inici dels treballs.

Restaurat el chapitel d'arremate, el restant de la torre precisa restauració, sobretot l'interior.

Galeria

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ El conjunt té la condició de Monument Històric Artístic per Resolució del 21 d'octubre de 1982, de la Direcció general de Belles arts, Archius i Biblioteques, per la que s'acorda tindre per incoat expedient de declaració de monument històric-artístic a favor de l'iglésia fortalea de La nostra Senyora dels Àngels, en Castielfabib (Valéncia)
  2. ↑ BOE-Núm. 293, 7 de decembre de 1982
  3. ↑ Sánchez Garzón, 2007-II, p. 145.
  4. ↑ Sánchez Garzón, 2007-II, p. 146.
  5. ↑ Sánchez Garzón, 2007-II, p. 147.
  6. ↑ Sánchez Garzón, 2007-II, p. 148.
  7. ↑ Marín Adán, 28 de setembre de 1984, p. 6.
  8. ↑ 8,0 8,1 Sánchez Garzón, 2007-I, pp. 102-103.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 García Lisón i Zaragozá Català, 1983, tom I, p. 306.
  10. ↑ Guia de l'Iglésia, 1963, pp. 410-411.
  11. ↑ Sánchez Garzón, 2011, pp. 317-327.
  12. ↑ Marín Adán, 12 de decembre de 1984, p. 10.
  13. ↑ Sánchez Garzón, 2000, pp. 161-164.
  14. ↑ Torre-campanar de sellar i mampostería, en un cos i arcs de mig punt per a les campanes. Està a distint nivell del temple fortalea, abans de l'inici de les obres tenia accés per l'interior del tempo, actualment i despuix de derribar-se l'escala d'accés, solament té un accés exterior per les ruïnes del castell. El templete d'arremate està restaurat i decorat en color,a diferència del restant de la torre
  15. ↑ Sánchez Garzón, 2012-II.
  16. ↑ Inventari de campanes: Parròquia de La nostra Senyora dels Àngels (Castielfabib)
  17. ↑ La campana du la següent inscripció, en una bella lletra mayúscula humanística: "LAVOZ # DEL # ANGEL # QVE # ENALTO # SVENA # AVE % MARIA % GRÀCIA # PLENA #" L'inscripció té algunes peculiaritats, com unir paraules LAVOZ o utilisar GRÀCIA en lloc de GRATIA que és l'expressió correcta en llatí. Hi ha ademés una atra senya interessant, com l'utilisació d'un separador diferent, en realitat mig separador, rodejant la paraula MARÍA./Lo habitual és escriure ESTA ÉS LA VEU DE L'ANGEL QUE EN ALT SONA AVE MARÍA GRATIA PLENA. També esta frase nos dona una possible pista sobre l'autor anònim de la campana, ya que els fundidores càntabres del XVIII i del XIX solien posar este text, pràcticament desconegut pels fundidores que actuaven per la Comunitat Valenciana./El nom de Ruidera li ve per que mira a la partida rural d'eixe nom.
  18. ↑ "SANT GVILLERMO ORAPRONOBIS ESTA ESLABOZ # DELANGEL QVE EN ALT #"/"S(creu)VENA # AVEMARIA # ANO # I 6 7 3 #"/"S+ IOHIS ... VINCENTI ... STIONIS DEI GENRIX ... ISPITUREITANI"
  19. ↑ No obstant deuria incoar-se expedient per a declarar la campana i el jou de fusta Ben Moble d'Interés Cultural.
  20. ↑ "SANTA MARIA dels ANGELES ORA PRO NOBIS # ANY # 1918 #"/  "VALÉNCIA / (escut d'Espanya) / FUNDICION DE CAMPANES DE VICENTE DUMENGE ROSES/ CANO TRANSITS JUNT CTRA MADRIT"

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • García Lisón i Zaragozá Català, Miguel i Arturo (1983, tom I). «Iglésia-fortalea de Ntra. Sra. dels Àngels (Castielfabib)», Consellería de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. Servici de Patrimoni Arquitectònic (ed.). Catàlec de monuments i conjunts de la Comunitat Valenciana. Coordinador general: Joaquín Bérchez Gómez, Valéncia: Federico Domenech, S. A.. ISBN 84-500-8692-2. ISBN 84-500-8937-9 (obra completa)
  • Guia de l'Iglésia (1963). Arzobispado de Valéncia. Delegació diocesana d'Informació i Estadística (ed.). Guia de l'Iglésia en la Diòcesis de Valéncia, Valéncia: Arts Gràfiques Marí Montañana.
  • (28 de setembre de 1984).Diari de Terol.Terol:Consultat el 10 de giner de 2019.
  • (12 de decembre de 1984).Diari de Terol.Terol:Consultat el 10 de giner de 2019.
  • Sánchez Garzón (2000). «Sobre la torre-campanar de Castielfabib», Ajuntament de Torrebaja (ed.). Des del Racó d'Ademuz, Valéncia: A. G. El Racó, S. L.. ISBN 84-931563-0-2.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Campanar_de_l%27iglésia_de_La_nostra_Senyora_dels_Àngels_(Castielfabib)&oldid=1073790»