Anar al contingut

Briología

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Briofitas comuns trobades en el centre de Japó

La briología (del grec bruon, verdet) és una branca de la botànica consagrada a l'estudi dels briofitas (vulgarment, verdets), que reagrupen:

  1. Els verdets, en sentit estricte.
  2. Les antóceras.
  3. Les hepàtiques.

Es distinguix la briologia genètica, que es practica exclusivament en el laboratori, de la briologia de camp. Els briòlecs solen ser botànics que tenen un interés actiu en observar, registrar, classificar o investigar les briófitas.[1] El camp a sovint s'estudia junt en la liquenologia per l'apariència similar i a la caseta ecològica dels dos organismes, a pesar de que les briófitas i els líquenes no estan classificats en el mateix regne.

Història

Conegudes i utilisades des de temps inmemoriales, les briófitas no varen ser objecte d'atenció especial fins a finals del XVIII, quan els verdets es varen convertir en un pasatiempo per als rics o els naturalistes.[2] L'únic treball dedicat exclusivament als verdets abans d'eixe moment va ser la Història muscorum de Dillenius, que havia segut professor en Oxford, publicada en 1741.[3] En els sigles anteriors, les briofitas, com unes atres criptogames (tàxons que ara no són vàlits, incloses les algues, els líquenes, les falagueres), varen anar de fet poc estudiades donat el seu chicotet tamany, a que el seu orgue reproductor no era visible i a la falta de beneficis que el home podia obtindre d'ells.[4] Grup poc conegut i a sovint descuidat en els inventaris naturalistes, l'estudi de la brioflora no interessava als botànics: les flors locals que va popularisar la briologia no es varen desenrollar fins al XIX.[2]


Johannes Hedwig, «pare de la briología», va aclarir el sistema reproductiu dels verdets (Fundamentum historiae naturalist muscorum) gràcies al desenroll de la microscopía òptica i va establir la primera taxonomia en 1782, convertint-ho en un tot verdaderament natural, subdividido en Musci frondosi (verdets) i Musci hepatici (hepàtiques).[5] En 1789, Jussieu va propondre una classificació natural en la seua Genera plantarum, i va anar el primer en utilisar el terme de verdet (mousse) per a representar este conjunt que va classificar entre les «plantes sense flors», en els Fungi (fongos), Algae (algues) i Filices (falagueres).[4] El terme briofita (Bryophyte) va ser falcat en 1864 pel botànic alemà Alexander Braun, que tanca dos paraules gregues, bryo que significa verdet i phytos que significa planta.[6] El seu colega Schimper, autor principal de la Bryologia europaea publicada entre 1835 i 1856,[7] un treball de referència per a la nomenclatura d'espècies, les va classificar en 1879 en un grup específic dins del regne vegetal.[8]

En França, el botànic Pierre Tranquille Husnot va fundar en 1874 la Revue Bryologique, la primera publicació periòdica dedicada a les briófitas. Els estudis briológicos actualment cobrixen diferents àrees: florística (estudi de la brioflora), us de ferramentes moleculars i de la genètica de poblacions, enfocament ecològic (verdets com bioindicadors)...[9]

Si be són part del patrimoni natural que genera servicis ecosistémicos i inclús en llocs a on hi ha poca cobertura muscular, la briodiversitat és important, encara que el públic en general seguix desconeixent a les briófitas, beneficiant-se la briologia solament d'una difusió confidencial.[10]

Investigació

Les investigacions en este camp inclouen la sistemàtica, l'estudi delos verdets com bioindicadores, la seqüenciació del ADN i el seu interdependencia en atres espècies de plantes i d'animals. Entre atres coses, els científics han descobert briófitas paràsites com Cryptothallus i hepàtiques potencialment carnívores com Colura zoophaga i Pleurozia.

Les classificacions filogenético recents inclouen a les briófitas en el tàxon monofilético d'embriofitas, plantes terrestres que comprenen «criptogamas» (briofitas i pteridofitas).[4]


La sistemàtica filogenético sugerix que les briófitas que varen colonisar el continent representen el víncul entre un grup d'algues evolucionades, les Characeae i les plantes vasculars.[11] També s'ha trobat que les briófitas formen un grup parafilético (la monofilia o polifilia d'este tàxon ha segut discutida durant molt temps[12]), abandonada pels cladistas pero mantinguda com un grau evolutiu pels sistemàtics evolutius. Es compon de tres talls, els Marchantiophytas (hepàtics), els Bryophytes s.s. (verdet, esfagno) i Anthocerotophytes (antóceras).[13]

l'Universitat de Bonn, en Alemània, l'Universitat de Helsinki, en Finlàndia, i el Jardí Botànic de Nova York, són importants centres d'investigació en briologia.

Referències

  1. ↑ «Bryology at the New York Botanical Garden». New York Botanical Garden. Archivat des d'el original, el 22 de febrer de 2004. Consultat el 24 de decembre de 2011.
  2. ↑ 2,0 2,1 Jean-Louis De Sloover, Anne-Marie Bogaert-Damin (1999). [[[:Plantilla:Google Livres]] Els Muscinées du XVIe au XIXe siècle dans els collections de la Bibliothèque universitaire Moretus Plantin], Presses universitaires de Namur, p. 22..
  3. ↑ Jean-Louis De Sloover, Anne-Marie Bogaert-Damin (1999). Els Muscinées du XVIe au XIXe siècle dans els collections de la Bibliothèque universitaire Moretus Plantin, Presses universitaires de Namur, p. 103..
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Jean Vallade (2008). L'œil de lynx dones microscopistes. La sexualité végétale : l'apport dones micrographes depuis li XVIIe siècle, Éditions universitaires de Dijon, p. 111..
  5. ↑ J. Hedwig, Theoria generationis et fructificationis plantarum cryptogamarum Linnæi, Pétersbourg, 1784, p. 52 sqq
  6. ↑ Anupama Krishna (2011). Botany for Degree Students. Bryophyta (en en), S. Chand Publishing, p. 12..
  7. ↑ Wilhelm Philipp Schimper, Philipp Bruch et Th. Gümbel, Bryologia europaea, Stuttgart 1836–55, 6 volumes avec 640 planches + supplément, Stuttgart 1864–66, avec 40 planches
  8. ↑ N. S. Parihar (1959). An Introduction to Embryophyta (en en), Central Book Depot, p. 4..
  9. ↑ Denis Lamy«Vers unix histoire de la bryologie en France».Bulletin mycologique et botanique Dauphiné-Savoie.(182).
  10. ↑ (1995) Guide de balades à la découverte de la biodiversité végétale régionale, Conservatoire et jardin botaniques de Genève, p. 7..
  11. ↑ G. Decoq. 2006. Bref aperçu de la systématique phylogénique dones hépatiques, anthocérotes et mousses. In Lamy, D., Decocq, G., Boudier, P., Chavoutier, J., Bardat, J., Hugonnot, V., & Rausch de Trautenberg, C. (eds), Bulletin Mycologique et Botanique Dauphiné-Savoie Spécial Bryophytes, p. 11– 16
  12. ↑ A. Jonathan Shaw, Bernard Goffinet (2000). Bryophyte Biology (en en), Cambridge University Press, p. 135..
  13. ↑ (anglés) K.S. Renzaglia, J.C Villareal & R.J. Duff. 2008. New insights into morphology, anatomy and systematics of hornworts, in : Goffinet, B., & Shaw, A.J. (eds), Bryophyte Biology, Cambridge University Press, p. 139-171

Bibliografia

  • Antoine Risso, Bryologie d'Europe, Hachette, 2014
  • (francés) [Initiation à la bryologie de terrain avec Philippe De Zuttere ], Vidéo de la fondation bryologique Philippe De Zuttere ; film de vulgarisation, Tango Vidéo; disponible en YouTube, per Benoit Huc
  • (francés) [Els bryophytes, ces plantes secrètes qui nous entourent ], Vidéo de la fondation bryologique Philippe De Zuttere ; film de vulgarisation, Tango Vidéo ; disponible en YouTube


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Briología&oldid=1453430»