Bonitasaura salgadoi

Bonitasaura salgadoi

Bonitasaura salgadoi ("fardacho de la Bonica de Leonardo Salgado") és l'única espècie coneguda del gènero extint Bonitasaura de dinosauri saurópodo saltasáurido, que va viure a finals del periodo Cretácico, fa aproximadament 84 millons d'anys, en el Santoniense, en lo que és hui Sudamérica. El seu holotip es troba albergat en el Museu Provincial Carlos Ameghino, en la ciutat de Cipolletti, Província de Riu Negre, Argentina.

Descripció

Tamany de Bonitasaura comparat en un humà.

Bonitasaura tenia una mandíbula inferior característica, de forma quadrada, que presentava una vora vascularizado immediatament posterior a la fila de dents frontals en forma de clavilles. Esta vora va deure posseir una envoltura de queratina que s'oponia a una similar en la quijada superior, que formava una espècie de pico en lo que tallava les branques per a menjar. Les dents en la part anterior eren menuts que es reemplaçaven contínuament (un funcionava i ya hi havia tres més esperant eixir), i tenia una plana cuchilla d'os posterior que feya les voltes de guillotina. Este animal tenia un coll prim i curt, i arcs neurales robusts en les primeres vèrtebras dorsals per a soportar fortes músculs, lo que indica l'us del coll en esforços vigorosos, provablement durant l'alimentació. L'eixemplar trobat és un subadulto que hauria medit prop de 7 metros, per lo que s'estima que l'adult hauria medit al voltant de 12 metros de llarc i 3 d'alt, en un pes de 5 tonellades.

Descobriment i investigació

Os dentario dret.

En La Bonica, lloc de la troballa dels restants, aflora el Subgrup Ric Colorat, part superior del Grup Neuquén (Cenomaniano-Campaniano). Este Subgrup presenta dos formacions: Formació Baix de la Carpa i Formació Anacleto. Esta espècie va ser trobada en els nivells superiors de la Formació Baix de la Carpa, localisada en la província de Riu Negre, del noroest de la Patagonia, en l'Argentina. Els restants, consistixen en un esquelet parcial d'un adult trobats en un àrea d'arenisca fluvial menuda, inclouen una quijada inferior en les dents, les vèrtebres parcials i els ossos del membre, va ser descrit per Apesteguía en una comunicació curta en mediats de 2004. El nom prové del parage a on va ser trobat, cridat "La Bonica", sent l'espècie nomenada en honor a Leonardo Salgado, un conegut paleontòlec argentí.

El parage La Bonica es troba en les rodalies de Cerro Policia, es troba íntegrament localisada en el camp “El Manzano”, front al Cerro La Bonica, pertanyent a la família Pincheira.

De dita localitat, i gràcies a la valiosa informació proveïda per Donya Tica (Filomena Àvila), les famílies Pincheira i Montoya, aixina com Don Parodi, s'ha colectado l'esquelet d'un únic dinosauri saurópodo nomenat com Bonitasaura salgadoi. A lo llarc de les distintes campanyes s'han obtingut numerosos ossos que formen bona part de l'esquelet. Adicionalment, s'han trobat restants de tortugues d'aigua dolça i pterosaurios, aixina com dents aïllades de cocodrils i terópodos. Tots estos materials varen constituir la tesis doctoral de Pablo Gallina i varen ser preparats, llevat de la roca que els conté, enduriment en lacas, enfortiment estructural i bases d'algeps en l'Àrea de Paleontologia de la Fundació Félix de Azara, abans de la seua devolució a la província.

Sebastián Apesteguía, seguia els passos del geólogo alemà Walter Schiller i del paleontòlec Santiago Roth, que varen explorar la zona en 1922. La troballa d'abundants restants de reptils per estos investigadors va confirmar que estaven situats en les capes roges en dinosauris. Estes capes varen ser descriptas per Wichmann en 1916 i denominades per Keidel en 1917 Dinosaurier Schichten, estrats en dinosauris. Encara que eixos científics no donaren l'orige exacte dels ossos, Apesteguía, en el llavors estudiant Pablo Gallina i el paleoartista Jorge González, va seguir les indicacions de Donya Tica de 98 anys d'edat, que havien dirigit als viagers durant els anys 20 al lloc de fossilisació del Bonitasaura. B. salgadoi és l'evidència de que després de l'extinció dels diplodócidos, algunes llínees de titanosauroides varen evolucionar de forma convergent en estos donant cràneus baixos sense els arcs nassals característics d'uns atres macronarianos, com per eixemple Brachiosaurus o Argentinosaurus i quijadas més baixes en mandíbules quadrades, la sínfisis angostes i les dents com a llàpissos, varen invertir proporcions del membre, sent l'húmer més curt que el fèmur i les coes rudimentàries de forma de tralla. Esta troballa també aclarix en alguns aspectes problemàtics de Antarctosaurus, vist a voltes com una quimera d'un cràneu i un postcráneo d'un titanosaurio i la quijada d'un diplodócido, segons Jacobs en 1993, hui és inclós dins dels titanosaurios.