Bombardeig d'Alger (1783)

El bombardeig d'Alger en agost de 1783 va ser un intent fallanc per part de l'Armada Espanyola de posar fi a l'activitat corsaria argelina contra el comerç espanyol. Una flota hispana de 70 naus baix les órdens de l'almirant Antonio Barceló va bombardejar la ciutat en huit ocasions entre els dies 1 i 8 d'agost, pero no va conseguir mermar el poder militar algerí. Tant espanyols com a algerins varen combatre sense massa determinació fins que Barceló, excusant-se en les desfavorables condicions meteorològiques, va decidir retirar-se. La seua expedició va ser jujada com un fracàs en la cort de Madrit, sent descrita com "un festival de fòcs artificials massa costós i llarc per a lo poc que va entretindre als moros i cóm va ser utilisat per qui ho va suministrar".

Erro al crear miniatura:

Bombardeig d'Alger (1783)

Antecedents

Retrat d'Antonio Barceló. Còpia de 1848 d'un original dieciochesco que s'exponia en l'Ajuntament de Palma de Mallorca.

El cors berberisco contra bucs espanyols s'havia incrementat despuix de la desastrosa expedició contra Alger de 1775, de modo que Espanya va tractar d'aplegar a un acort de pau directament en l'Imperi otomà en l'objectiu d'assegurar el seu tràfic mercantil a lo llarc del mar Mediterrànea. Juan Bouligny va ser enviat a Constantinopla en 1782 i va conseguir arrancar la firma d'un tractat d'amistat i comerç en el sultà Abd-ul-Hamid I. La Regència d'Alger, no obstant, es va negar a acatar el tractat. El dey Muhammad V ben Othman, influït per alguns dels seus oficials, com el fasnachi, el tesorer, el focha, el Codgia de cavalleria i el Aga d'infanteria, va optar per continuar la guerra ignorant les recomanacions dels seus oficials navals. El secretari d'Estat espanyol, el Comte de Floridablanca, va intentar sobornar al dey en or per a obrir les negociacions de pau, pero no va obtindre cap resultat.

El rei Carlos III, sentint l'orgull nacional del seu país ofés pels algerins, va decidir castigar-els en un bombardeig naval sobre la seua base d'operacions, en l'almirant Antonio Barceló com l'home designat per a dirigir l'expedició. A pesar de que era, en molt, l'oficial naval més capaç i un dels pocs que havien ascendit per mèrits de guerra, el nomenament de Barceló va ser rebut con frialdad en la cort i l'estament militar. L'almirant era vell, analfabet i d'extracció humil, lo que, junt a les seues victòries en la mar, li va granjear l'enveja de l'alta oficialitat espanyola.

El bombardeig

Barceló va salpar de Cartagena el 2 de juliol al front de 4 navío de llínea, 4 fragatas i atres 68 barcos de menor tamany, entre ells canoners i bombardas. Per a enfrontar esta amenaça, els algerins disponien de no més de 2 semigaleras de cinc canons cada una, una faluca de sis, dos jabeques de quatre i sis canoners armats en canons de 12 i 24 lliures a bordo. El 29 de juliol la flota espanyola de presentava front al port, i dos dies despuix Barceló formava la seua llínea de batalla i feya comunicar les disposicions necessàries per a l'atac. Les bombardas i els canoners varen formar en vanguarda, en el gros de la flota sent cobert pels navío de llínea i les fragates.

Vista del bombardeig, en l'extracte d'un gravat.

El cañoneo va donar començ a les dos i mija de la vesprada, i va ser continuat sense interrupció fins a la vespradeta. El mateix horari d'atac es va repetir en els dies successius fins al 9 d'agost, quan un consell de guerra es va reunir i va acordar l'immediata tornada a Espanya. En el transcurs d'estos atacs varen ser disparats pels atacants 3732 obuses i 3833 boles de canó, a lo que els defensors varen respondre en 399 obuses i 11 284 boles. Esta desmesurada despesa de municions no va produir l'efecte desijat, i encara que varen ser declarats varis incendis en la ciutat, tots varen ser ràpidament sofocats.

Seguint l'eixemple del lloc de Gibraltar, la guarnició d'Alger va fer us de proyectils al roig viu, pero no va tindre un efecte similar. Els algerins varen fer vàries eixides audaces en les seues bajeles llaugers, pero varen ser rebujats constantment per la superioritat de fòc enemiga. Mentres el Dey es refugiava en la ciutadella, el pes de la defensa recaïa sobre una improvisada milícia composta en la seua majoria per adolescents. 25 canons pesats algerins comprats en Dinamarca varen esclatar durant la batalla a causa del seu mal us o mals condicions, i 562 edificis varen ser destruïts o danyats pels cañonazos espanyols, una sifra insignificant ya que Alger constava d'entorn a 5000 construccions i tota la ciutat va estar exposta al bombardeig. Els defensors varen perdre únicament un canoner, encara que s'ignora la cantitat de baixes humanes, mentres que les pèrdues espanyoles varen ser mínimes, en 26 morts i 14 ferits.

Bibliografia

• Conrotte; Martín Corrals, {{{nom2}}} (2006). Espanya i els països musulmans durant el ministeri de Floridablanca, Salamanca: Edicions Espuela d'Argent. ISBN 84-9613-357-5.
• Cust, Edward (1859). Annals of the wars of the eighteenth century, compiled from the most authentic histories of the period: 1783-1795 (en anglés), Londres: Mitchell's Military Library.
• Fernández Dur, Cesáreo (1902). «XIX. Bombardeig d'Alger», Armada Espanyola des de l'unió dels regnes de Castella i Aragó, Madrit: Imprenta Successors de Rivadeneyra.
• Pinkerton, John (1809). A general collection of the best and most interesting voyages and travels in all parts of the world: many of which llaure now first translated into English; digested on a new pla (en anglés), Londres: Longman, Hurst, Rees and Orme.
• Sánchez Doncel (1991). Presencia d'Espanya en Orà (1509-1792), Toledo: Institut Teològic de Sant Ildefons. ISBN 84-6007-614-8.