Biocompatibilidad

Aumente 400, presència d'una important reacció conectiva i invasió celular.

Biocompatibilidad és un terme derivat del prefix bio- (del grec βιος, “vida, ser viu”) i de la paraula compatibilitat (“capacitat d'estar en”). És la capacitat d'un material per a actuar en una resposta adequada del mig biològic en el qual són utilisats (un ser humà o un atre ser viu). Els materials biocompatibles són cridats biomaterialés.

El terme biocompatibilidad s'aplica principalment als materials mèdics en contacte directe, breu o prolongat, en els teixits i decorreguts interns del cos com les sondes, les xeringues, les pròtesis, etc.

Si es tracta d'un contacte breu intervenen la possible toxicitat o no del material, i el que puga produir una reacció alèrgica en l'individu.

Si es tracta d'un contacte prolongat interessa ademés com deu ser la reacció desijada del teixit receptor:

• Que no reaccione en l'hoste (materials bioinertes), com el cas de la sutura d'una ferida en seda.

• Que es degrade o es reabsorba per a ser reemplaçat pel teixit de l'hoste (materials bio-reabsorbibles o biodegradables), com el cas d'una sutura interna en catgut.

• Que reaccione en el teixit en que s'implanta donant lloc a una forta unió entre abdós (materials bioactivos), com el cas dels implants dentals o els implants ortopédicos.

La biocompatibilidad es referix a la capacitat d'un biomaterial per a eixercitar la funció desijada d'acort en el tractament mèdic, sense provocar cap efecte indesijable local o sistémico en el beneficiari de la teràpia, pero al mateix temps generant la millor resposta celular o del teixit en eixa situació específica. Aixina mateix, pot optimisar l'eixercite clínic de dita teràpia (WILLIAMS et al., 2008).

Existixen diversos materials utilisats en ingenieria de teixits, els quals es poden subdividir en materials naturals i materials sintètics. Dins dels naturals s'inclouen, per eixemple, el colágeno, els glicosaminoglicanos (GAGs), quitosano i alginatos (GOUGH et al., 2002). Les ventages d'estos és que posseïxen una baixa toxicitat i una baixa resposta inflamatoria crònica. No obstant, dins de les seues desventages es troben les pobres propietats mecàniques, aixina com estructures complexes, que poden dificultar la seua manipulació. És per això que tenen la possibilitat de combinar-se en atres materials naturals o sintètics, en la finalitat de millorar les propietats mecàniques mantenint la biocompatibilidad.

Introducció

La [[biocompatibilidad]] és la capacitat d'un material per a interactuar en un entorn biològic sense provocar efectes adversos i, al mateix temps, complir una funció específica dins de l'organisme. Este concepte és fonamental en el disseny i us de [[biomateriales]] empleats en dispositius mèdics, implants, pròtesis, sistemes de lliberació de fàrmacs i aplicacions de [[ingenieria de teixits]]. L'evaluació de la biocompatibilidad considera factors com la resposta immunològica de l'hoste, la toxicitat potencial, la biodegradación del material i la seua integració en els teixits natius. Per la seua rellevància clínica, la biocompatibilidad constituïx un dels criteris essencials en el desenroll de tecnologies mèdiques segures i eficaces.

Evaluació de la biocompatibilidad

Evaluació de la biocompatibilidad

L'evaluació de la biocompatibilidad és un procés fonamental en el desenroll i us de biomateriales. L'Organisació Internacional de Normalisació (ISO) ha establit la norma ISO 10993, que regula les proves biològiques necessàries per a determinar la seguritat dels materials utilisats en dispositius mèdics. Estes proves inclouen la citotoxicitat, l'irritament dérmica, la sensibilitat, la genotoxicitat i l'evaluació sistémica, entre unes atres. L'aplicació d'estos protocols permet predir possibles riscs toxicológicos i assegurar l'acceptació del material per part de l'organisme humà.