Anar al contingut

Batalla de Heraclión

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Batalla de Heraclión

La batalla d'Heraclión va ser part de la batalla de Creta, que es va lliurar durant la Segona Guerra Mundial en l'illa grega de Creta entre el 20 i el 30 de maig de 1941. Les forces britàniques, australianes, neozelandeses i gregues de la 14.ª Brigada d'Infanteria, comandadas pel brigadier Brian Chappel, varen defendre el port i l'aeròdrom de Heraclión contra un atac de paracaigudistes alemans per part de el ORD Regiment de Paracaigudistes de la 7.ª Divisió Aérea, comandado pel coronel Bruno Bräuer.

L'atac a Heraclión durant la vesprada del 20 de maig va ser un dels quatre atacs aéreus en Creta eixe dia, després dels atacs alemans contra l'aeròdrom de Maleme i el principal port de la Canea en l'oest de Creta de matí. L'avió que va deixar caure als atacants del matí estava programat per a deixar caure el ORD Regiment sobre eixa illa eixe mateix dia hores més vesprada. La confusió i els retarts en els aeròdroms de Grècia continental varen provocar que l'assalt es llançara sense respal aéreu directe, i durant vàries hores en lloc de fer-ho al mateix temps; algunes unitats encara estaven en els aeròdroms al final del dia. Les unitats alemanes que varen caure prop de Heraclión varen sofrir un gran número de baixes, tant per fòc terrestre com en aterrisar. Les que varen caure més llunt es varen vore greument obstaculisades per civils armats de Creta. L'atac alemà inicial va fracassar, i quan es va intentar al sendemà va fracassar de nou i la lluita va aplegar a un punt mort.

Se suponia que un batalló de la 5.ª Divisió de Montanya alemana reforçaria als paracaigudistes en Heraclión per mar, duent en si artilleria i canons antiaèreus. Es va retardar en el camí, es va desviar a Maleme, després va ser interceptat per un esquadró naval britànic i es va dispersar. El comandant general alemà, el tinent general Kurt Student, va concentrar tots els recursos en l'aeròdrom de la batalla de Maleme que els alemans varen guanyar. El comandant en cap aliat en Orient Mig, el general Archibald Wavell, va ordenar l'evacuació de Creta el 27 de maig i la 14.º Brigada va ser desapegada per bucs de guerra aliats en la nit del 28 al 29 de maig. Durant la tornada a Aleixandria dos destructors varen ser afonats, dos travessies greument danyats, més de quatrecents quaranta soldats aliats morts, més de doscents cinquanta ferits i cent sesenta y cinco presos presoners. Com a resultat de les grans pèrdues en Creta, els alemans no varen intentar més operacions aerotransportadas a gran escala durant la guerra.

Situació

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Batalla de Grècia.

Grècia es va convertir en beligerant en la Segona Guerra Mundial quan va ser invadida per Itàlia el 28 d'octubre de 1940.[1] Una força expedicionaria britànica i de la Commonwealth va partir per a recolzar als grecs; esta força finalment va totalisar més de 60 000 hòmens.[2] Les forces britàniques també varen servir com guarnició en Creta, lo que va permetre a la quinta divisió grega de Creta reforçar la campanya continental.[3] Com a contraprestació a este acort, Creta podia proporcionar a la Royal Navy ports en la seua costa nort.[4][5] Els italians varen ser rebujats pels grecs sense l'ajuda de la força expedicionaria.[6] En abril de 1941, sis mesos despuix de la fallanca invasió italiana, els alemans varen mamprendre una ofensiva que va precipitar la retirada de la força expedicionaria de la Grècia continental.[7] A finals de més, 57 000 tropes aliades varen ser evacuades per la Marina Real britànica; part va ser destinada a Creta per a reforçar la seua guarnició, encara que gran part de l'armament pesat havia quedat en el continent.[8]


L'alt mando de l'Eixèrcit alemà (Oberkommando dones Heeres [OKH]) estava preocupat per la pròxima Operació Barbarroja —l'invasió de l'Unió Soviètica— i es va opondre en gran mida a atacar Creta.[9] No obstant, Adolf Hitler estava preocupat pels atacs als camps petrolers rumans de Creta,[3] i els comandants de la Luftwaffe estaven entusiasmats en l'idea d'apoderar-se d'eixa illa per mig d'un atac aéreu.[10] En conseqüència, en la Directiva del Führer número 28, Hitler va ordenar que Creta fora invadida per a usar-la «com a base aérea contra el Regne Unit en el Mediterràneu oriental».[11] La Directiva també va declarar que l'operació devia tindre lloc en maig i no devia interferir en la campanya prevista contra l'Unió Soviètica.[12]

Forces opositores

[editar | editar còdic]

Aliats

[editar | editar còdic]

El 30 d'abril de 1941 al major general Bernard Freyberg, quí havia segut evacuat de la Grècia continental en la 2.ª Divisió de Nova Zelanda, ho varen nomenar comandant en cap en Creta. Va senyalar la greu falta d'armes pesades, equip, suministraments i instalacions de comunicació.[13][14] L'equip era escàs en el Mediterràneu, particularment en el remanso de Creta. Les forces britàniques en Creta varen tindre sèt comandants en sèt mesos. Cap unitat de la Royal Air Force (RAF) es va establir permanentment en Creta fins a abril de 1941, pero la construcció de l'aeròdrom es va portar a terme, es varen construir els llocs de radar i es varen entregar els recaptes.[15] A principis d'abril, els aeròdroms de Maleme i Heraclión i la pista d'aterrisage en Rethymno, tots en la costa nort, estaven llests i una atra pista en Pediada-Kastelli estava casi terminada.[15]

De les sèt pistes d'aterrisage en Creta,[16] la millor equipada, i l'única en una pista d'aterrisage de concret, estava en Heraclión.[17] També era l'única en plomes explosives per a protegir avions en terra, estaven improvisades en la naturalea, en el depòsit de combustible ubicat fòra de les posicions per a defendre l'aeròdrom, per eixemple.[16] Es va establir una estació de radar en Ames Ridge, un tossal al surest de l'aeròdrom de Heraclión, pero estava fora del perímetro defensiu i les seues comunicacions no eren confiables.[18] Per al 29 d'abril, quarantasset mil tropes de la Commonwealth pertanyents a la derrotada força expedicionaria aliada varen ser evacuades de la Grècia continental.[19] En l'espai d'una semana, vintisset mil d'ells varen aplegar a Creta des de Grècia,[20] molts carien d'equip a banda de les seues armes de defensa personal pero a voltes ni tan sols estes. D'estos, nou mil varen ser evacuats i díhuit mil varen permanéixer en Creta quan va començar la batalla.[21] En la guarnició preexistente de catorze mil combatents va donar als Aliats un total de treinta y dos mil tropes de la Commonwealth per a fer front a l'atac alemà, complementat per dèu mil grecs.[22]


Heraclión la defenia la 14.ª Brigada d'Infanteria Britànica, a les órdens del brigadier Brian Chappel. La brigada estava composta per: el 2.º Batalló, regiment de York i Lancaster (2.º York i Lancs; en un complement de setcents cuarenta y dos oficials i hòmens en la vespra de la batalla) i el 2.º Batalló, The Black Watch (Royal Highland Regiment) (2nd Black Watch; 867), en el batalló australià 2/4 (2/4; 550) units temporalment. Els hòmens del 2/4 havien segut evacuats de Grècia continental a Creta, a a on varen aplegar el 27 d'abril.[23] La nit del 15 al 16 de maig, quatre dies abans de la batalla, la brigada va ser reforçada pel 2.º Batalló del Regiment de Leicester (2.º Leicesters; 637),[24][25] que va ser transportat d'Aleixandria a Heraclión per les travessies HMS Gloucester i HMS Fiji.[26] També adjunts varen ser quatrecents cinquanta artilleros del 7.º Regiment mig d'artilleria real que lluiten com a infanteria i els grecs tercers i 7. tamany i falta d'arrastre i armament i un gran batalló en entrenament.[27][28] La bateria 234 del 68.º regiment mediant d'artilleria va ser soport de la brigada, que estava equipada en tretze pistoles de camp italianes capturades. També junt a la brigada estava la 7.ª Bateria del 2/3.º Regiment Antiaèreu Llauger, cinc tancs pesats d'infanteria i sis tancs llaugers, no tots necessàriament operatius en un moment donat, i una varietat d'atres chicotets tancs antiaèreus, de respal i unitats auxiliars. Ademés dels canons italians, la brigada podria desplegar atres dos peces d'artilleria i catorze canons antiaèreus de varis calibres.[29] En total Heraclión va ser defesa per poc més de sèt mil hòmens, dels quals aproximadament dos mil setcents eren grecs.[29][nota 1]

Alemans

[editar | editar còdic]
Un mapa de color que dona les disposicions aliades generals sobre Creta i el pla d'atac alemà general
Mapa de l'assalt alemà en Creta, en Heraclión a l'est (dreta)

L'assalt alemà a Creta va ser denominat «Operació Mercurio» (Unnehmen Merkur) i controlat pel 12.º Eixèrcit comandado pel mariscal de camp Wilhelm List. El 8.º Cos Aéreu alemà (VIII Fliegerkorps) va proporcionar respal aéreu propenc; estava equipat en 570 avions de combat. L'infanteria disponible per a l'assalt va ser la 7.ª Divisió Aérea alemana, en el regiment d'assalt d'aterrisage aéreu (Luftlandland-Strurm-Regiment) adjunt, i la 5.ª Divisió de Montanya. Varen ser en total 22 000 hòmens agrupats baix l'11.º Cos Aéreu (XI Fliegerkorps) que va ser comandado pel tinent general Kurt Student que estava en control operatiu de l'atac. Més de cinccents avions de transport Junkers Ju 52 varen ser reunits per a dur-los. Student va planejar una série de quatre assalts de paracaigudes contra instalacions aliades en la costa nort de Creta per la sèptima divisió aérea, que seria reforçada per la 5.ª Divisió de la Montanya, part transportada per aire i part per mar.[31] Este últim també transportaria gran part de l'equip pesat.[31]

Per a l'assalt a Heraclión, els alemans varen assignar la seua força individual més forta d'els qui varen llançar l'assalt inicial a Creta: el ORD Regiment de Paracaigudes, el segon batalló del segon regiment de paracaigudes i un batalló d'ametralladores antiaèrees, tot de la sèptima divisió aérea.[32] Esta força va totalisar aproximadament tres mil hòmens i estava al mando del coronel Bruno Bräuer.[33][34]

Paracaigudistes

[editar | editar còdic]

El disseny dels paracaigudes alemans i el mecanisme per a obrir-los varen impondre restriccions operatives en els paracaigudistes. Les llínees estàtiques, que varen obrir automàticament els paracaigudes quan els hòmens botaven de l'avió, es varen embrutar fàcilment, per lo que cada home duya un overso sobre totes les seues correges i equips. Açò va impedir el seu bot en qualsevol arma més gran que una pistola o una granada. Rifles, armes automàtiques, morters, municions, aliments i aigua es varen deixar caure en recipients separats. Fins que els paracaigudistes aplegaren a estos, solament tenien les seues pistoles i granades de mà per a defendre's.[35]

El perill d'embrutar les llínees estàtiques també requeria que els paracaigudistes alemans botaren de cap des del seu avió, per lo que varen ser entrenats per a aterrisar en quatre pates, en lloc dels peus generalment recomanats junts, una postura empalmada de genolls, lo que va resultar en una alta incidència de lesions de nina.[35]

Una volta fòra de l'avió, els paracaigudistes alemans no varen poder controlar la seua caiguda o influir a on varen aterrisar. Donada l'importància d'aterrisar prop d'un dels contenidors d'armes, la doctrina va requerir bots que tinguen lloc de no més de 120 m i en vents no majors a 23 km/h. L'avió de transport va tindre que volar recte, baix i llentament, fent-los un objectiu fàcil per a qualsevol fòc de terra.[36]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Long, 1953, p. 1.
  2. ↑ Long, 1953, pp. 182-183.
  3. ↑ 3,0 3,1 Beevor, 1991, p. 11.
  4. ↑ Walker, 1962, p. 273.
  5. ↑ Gill, 1957, p. 339.
  6. ↑ Gilbert, 1989, p. 143.
  7. ↑ Gilbert, 1989, pp. 170, 175.
  8. ↑ Long, 1953, p. 205.
  9. ↑ Pack, 1973, p. 21.
  10. ↑ Spencer, 1962, p. 95.
  11. ↑ Admiralty Historical Section, 2002, p. 102.
  12. ↑ Vogel, 1995, pp. 530-531.
  13. ↑ Prekatsounakis, 2017, p. ix.
  14. ↑ Falvey, 1993, p. 119.
  15. ↑ 15,0 15,1 Richards, 1974, pp. 324-325.
  16. ↑ 16,0 16,1 MacDonald, 1995, p. 124.
  17. ↑ MacDonald, 1995, p. 151.
  18. ↑ Stubbs, 2017, p. 54.
  19. ↑ Long, 1953, p. 181.
  20. ↑ Beevor, 1991, pp. 32, 50-51.
  21. ↑ MacDonald, 1995, p. 147.
  22. ↑ Davin, 1953, p. 480.
  23. ↑ Regimental History, 1963, pp. 139-144.
  24. ↑ MacDonald, 1995, pp. 152-153, 192.
  25. ↑ Davidson, 2004, p. 210, n. 1.
  26. ↑ Leicesters, 2015.
  27. ↑ Hellenic Army History Directorate, 1985, pp. 224, 229.
  28. ↑ MacDonald, 1995, p. 152.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 Davin, 1953, p. 481. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre «FOOTNOTEDavin1953{{{c}}}481» está definido varias veces con contenidos diferentes
  30. ↑ MacDonald, 1995, p. 218.
  31. ↑ 31,0 31,1 Beevor, 1991, pp. 41-42.
  32. ↑ MacDonald, 1995, pp. 191-193.
  33. ↑ Antil, 2005, p. 51.
  34. ↑ MacDonald, 1995, p. 193.
  35. ↑ 35,0 35,1 MacDonald, 1995, pp. 20-21.
  36. ↑ MacDonald, 1995, p. 20.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • 2/4th Infantry Battalion Unit History Editorial Committee (1963). White Over Green: The 2/4th Battalion and Reference to the 4th Battalion, Sídney, Nova Gales del Sur: Angus and Robertson. OCLC 19985329.
  • Admiralty Historical Section (2002). The Royal Navy and the Mediterranean: November 1940 - de decembre de 1941 (vol. II), Londres: Whitehall History in association with Frank Cass. ISBN 978-0-7146-5205-4.
  • Beevor, Antony (1991). Crete: The Battle and the Resistance, Londres: John Murray. ISBN 978-0-7195-4857-4.
  • Coulthard-Clark, Chris (1998). Where Australians Fought: The Encyclopaedia of Austràlia's Battles, St Leonards, Nova Gales del Sur: Allen & Unwin. ISBN 978-1-86448-611-7.
  • Pack, S.W.C. (1973). The Battle for Crete, Annapolis, MD: Naval Institute Press. ISBN 978-0-87021-810-1.
  • Pelvin, Richard (19 de setembre 1991). “The Royal Australian Navy and the Evacuations from Greece and Crete”. Australian Defence Force Journal 88 (May-June): 43-47. ISSN 1320-2545.
  • Richards, Denis (1974). Royal Air Force 1939-1945: The Fight at Odds, paperback (online) edició (vol. I), Londres: HMSO. ISBN 978-0-11-771592-9.
  • Spencer, John H. (1962). Battle for Crete, London: Heinemann. OCLC 2517566.
  • Vick, Alan (1995). Snakes in the Eagle's Nest: A History of Ground Attacks on Air Bases, Santa Monica: Rand Corporation. ISBN 978-0-8330-1629-4.
  • Vogel, Detlef (1995). «German Intervention in the Balkans», Germany and the Second World War: The Mediterranean, South-east Europe, and North Africa, 1939-1941 (vol. III), Londres: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-822884-4.



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_Heraclión&oldid=1365098»