Base Sant Martín
La base antàrtica Sant Martín o base Sant Martín és una estació científica de l'Argentina en l'Antàrtida baix la dependència del Comando Conjunt Antàrtic del Estat Major Conjunt de les Forces Armades. Es localisa en l'illot Barry o Sant Martín del grup dels illots Debenham, en el pas Motteta de la costa Fallières, en la baïa Margarita de la península Antàrtica. La base Sant Martín és, de les bases argentines, la que està localisada més al oest. És habitada tots els anys per al voltant de 20 persones.[1] Les activitats científiques en la base estan reunides en el LASAN (Laboratori Antàrtic Multidisciplinario en Base Sant Martín).[2] Va ser el primer establiment humà al sur del círcul polar antàrtic.[3]
Història
[editar | editar còdic]
En el lloc després ocupat per la Base Sant Martín va ser establida la Base Illa Barry de l'Expedició Britànica a la Terra de Graham entre el 29 de febrer de 1936 i el 12 de març de 1937. La cabanya va ser reparada en 1946 pel Falkland Islands Dependencies Survey, pero no va ser ocupada.[4][5]
Per a transportar al personal i els materials des de Buenos Aires a la baïa Margarita, en a on el nou establiment anava a ser construït, l'Armada Argentina va enviar al transport Santa Micaela de la companyia naviera Pérez Companc S. A.. El Santa Micaela va partir del port de Buenos Aires el 12 de febrer de 1951 al mando del capità Santiago Farrell.[3]
El Santa Micaela va ancorar en el lloc elegit el 8 de març de 1951 escoltat pel remolcador LLAURA Sanavirón de l'Armada Argentina. La cabanya britànica va ser desmantellada i després de més de 12 dies de treball va ser terminada la casa principal de dos pisos en una doble paret de fusta, un depòsit principal, una casa d'emergència, 5 almagasens metàlics per als suministraments, estage per als gossos, un generador elèctric i 4 torres per a l'antena ròmbica de 25 m.[3] La base va ser inaugurada el 21 de març de 1951 pel llavors coronel Hernán Pujato, sent en eixe moment l'establiment més austral del món. Des d'eixe moment l'estació meteorològica de la base va proveir de registres i pronòstics indispensables per a la navegació en les aigües adjacents a la península Antàrtica.[3]
En març de 1952 el LLAURA Baïa Aguirre va ancorar en la baïa Margarita transferint la tripulació de relleu a través d'un helicòpter Sikorsky S-51, la primera del seu tipo realisada per les Forces Armades argentines en l'Antàrtida. El 30 de juny de 1952 la base va sofrir un incendi que va destruir la casa principal, dos depòsits de víveres, la usina i l'estació de radi, pero les activitats varen continuar normalment. Com el gèl va impedir el reabastiment de la base, el 26 de març de 1953 l'Avro Lincoln LV-ZEI "Cruz del Sur" de la Força Aérea Argentina, va sobrevolar la base tirant víveres i atres elements vitals.[6] El personal de la base Sant Martín va realisar vàries expedicions exploratòries als llímits nort i sur de la baïa i varen creuar la cordillera de la península Antàrtica alcançant la ensenar Mobiloil en la mar de Weddell.[3] Nous incendis varen ocórrer en 1958 i en 1959.
El 28 de febrer de 1960 va ser desactivada.[7] El 14 de juny de 1962 una expedició liderada pel primer tinent Gustavo Adolfo Giró Tapper va partir de la Base Esperanza buscant un pas que vinculara esta base en la Sant Martín. Usant snowcats i trineus en gossos ells varen explorar la baïa Duse, el canal Príncip Gustavo, el cap Longing, els nunataks Foca, la península Ameghino, l'illa Jason, el cap Robinson i la baïa Carreta, en a on varen deure deixar el snow cats i varen continuar per a creuar la cordillera.[3] Despuix d'alcançar Sant Martín, varen retornar a Esperanza, arribant el 25 d'agost. Durant el viage l'equip va deure sortejar numerosos obstàculs i soportar temperatures inferiors a -43 °C en vents catabàtics de 220 km/h.[3] Esta expedició és considerada encara com la més important realisada en l'àrea.[3]
Va tornar a funcionar permanentment a partir del 21 de març de 1976 en noves instalacions. Es va cridar base d'Eixèrcit General Sant Martín fins que en la década de 1990 el seu nom va ser modificat a base antàrtica Sant Martín o base Sant Martín.[8] En el 2004 varen ser depositats, en el veí illot Bàrbara, els restants del fundador de la base.[9]
Instalacions
[editar | editar còdic]La base conta en la Plaça Històrica, que és el lloc en el que es trobava emplaçada l'antiga Base Sant Martín (primeres edificacions) i en el Mausoleu de la Base Sant Martín en l'illot Bàrbara, a on estan depositades les cendres del general Pujato.[10]
El lema de la base és "Hòmens de voluntat, lluiten i vencen des de 1951".
La base conta en les següents instalacions:[11]
- Casa principal
- Casa auxiliar
- Laboratori
- Ràdio
- Usina elèctrica
- Parc automotor
- Taller automotor
- Enfermeria
- Fusteria
- Capella catòlica Crist Caminante
- Depòsits varis
baix responsabilitat de la base es troben els refugis:[12]
|dms-lat=68°09′S |dms-long=67°09′O |dec-lat=-68.15 |dec-long=-67.15 |param=68_09_S_67_09_W_|default=dms|name=}}</noinclude> (Actiu)
- Refugi Ona </noinclude> (Actiu)
- Refugi El Plumerillo {{
|dms-lat=68°20′S |dms-long=67°10′O |dec-lat=-68.333 |dec-long=-67.167 |param=68_20_S_67_10_W_|default=dms|name=}}</noinclude> (Desactivat)
|dms-lat=67°49′S |dms-long=68°40′O |dec-lat=-67.817 |dec-long=-68.667 |param=67_49_S_68_40_W_|default=dms|name=}}</noinclude> (Desactivat)
|dms-lat=69°39′S |dms-long=68°33′O |dec-lat=-69.65 |dec-long=-68.55 |param=69_39_S_68_33_W_|default=dms|name=}}</noinclude> (Desactivat)
|dms-lat=68°42′S |dms-long=67°40′O |dec-lat=-68.7 |dec-long=-67.667 |param=68_42_S_67_40_W_|default=dms|name=}}</noinclude>
|dms-lat=68°06′S |dms-long=66°31′O |dec-lat=-68.1 |dec-long=-66.517 |param=68_06_S_66_31_W_|default=dms|name=}}</noinclude>
|dms-lat=68°05′S |dms-long=66°41′O |dec-lat=-68.083 |dec-long=-66.683 |param=68_05_S_66_41_W_|default=dms|name=}}</noinclude>
- Refugi Maipú {{
|dms-lat=68°06′S |dms-long=65°58′O |dec-lat=-68.1 |dec-long=-65.967 |param=68_06_S_65_58_W_|default=dms|name=}}</noinclude>
La base conta en un heliport, i pot rebre avions tipo Twin Otter en esquins en el glaciar Uspallata, mentres que en l'hivern pot usar-se com a pista la mar congelada propenca.[13]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Cense 2010 en l'Antàrtida». Diari La Veu de l'Interior. Consultat el 10 de maig de 2011.
- ↑ «DNA». Archivat des d'el original, el 26 de febrer de 2015. Consultat el 23 d'abril de 2015.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 «Base Sant Martín» (en espanyol). Fundació Marambio. Archivat des d'el original, el 28 de decembre de 2013.
- ↑ Australian Antarctic Data Centre. «Barry Island» (en anglés). data. aad. gov. au. SCAR Composite Gazetteer.
- ↑ Scientific Stations in Antarctica 1882-1963. Dubrovin, L. I. V. N. Petrov, 1967, pp. 63-64
- ↑ Fundació Marambio
- ↑ Història Antàrtica argentina. Pág. 110. Autors: Ricardo Capdevila, Santiago M. Comerci. Editor: Direcció Nacional de l'Antàrtic, 1982
- ↑ (1997) Direcció Nacional de l'Antàrtic (ed.). Argentina en l'Antàrtida, pp. 70-76.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Base Sant Martín
- ↑ Fundació Marambio (ed.): «Sant Martín». Consultat el 10 de maig de 2011.
- ↑ Mapa en a on es pot vore l'ubicació d'alguns refugis [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Intercanvi d'informació. Informació Permanent [2] archivat en Wayback Machine.
![[1]](https://web.archive.org/web//http://www.dna.gov.ar/DIVULGAC/HELO11.JPG){kind=link}
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Base San Martín» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.