Baïa Lapataia
La baïa Lapataia és en veritat un fiort ubicat en la marge septentrional del canal Beagle, en l'extrem suroest del sector argentí de l'illa Gran de Terra del Fòc, pertanyent al Departament Ushuaia de la Província de Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur. Es troba rodejada de boscs magallánicos pertanyents al parc nacional Terra del Fòc, encara que tècnicament es troba fòra d'ell.
Ha segut confirmada com a part sobirana de la República Argentina després d'una llarga disputa limítrofa en la República de Chile concernent a la traça del canal Beagle, afectant la sobirania de les aigües i illes del seu interior i els espais marítims adjacents.
Geografia
[editar | editar còdic]Situació geogràfica
[editar | editar còdic]Esta baïa es troba localisada en les coordenades: </noinclude>. Està situada sobre la marge septentrional del sector mig del pas interoceánico denominat canal Beagle, en l'extrem surest del oceà Pacífic Sur.[1] La baïa posseïx un llarc màxim de 6 km, un ample mínim de 726 m, i un ample màxim de 1600 m. L'emmarquen cordoneres montanyoses de la cordillera dels Vages; pel suroest el cerro Taula Real i el cerro Cuchilla de la cordonera Piràmide en la península que la conté pel sur; pel nort es troben el cerro Lapataia, i el cerro Bellavista —de 299 m s. n. m.—, i alguna cosa més alluntat, la cordonera del cerro Guanac —de 970 m s. n. m.—. Conta en chicotetes illes en el fondo del seu sac; una illa molt més gran s'interpon en l'àrea de contacte en les aigües obertes del Beagle: l'illa Redona, un antic nunatak rocós. Cap a l'est, marca el seu llímit oriental la punta Tortuga. La seua ribera austral posseïx un port natural, denominat «Port Caneto». La seua ribera nort està composta per una baïa, denominada: «baïa Chicòria».
Orige geològic
[editar | editar còdic]La baïa Lapataia és el resultat de l'acció dels glaciarés. Un enorme glaciar que en les últimes fases de les glaciacions cuaternarias, va descendir des de la cordillera va alvançar per una vall llongitudinal, al com va ser varen polir el fondo en els seus gèls. S'unia al jagantesc glaciar que es trobava en lo que hui és el canal Beagle. Posteriorment, davant la reculada posglacial, els espais que havien estat ocupats pels gèls varen ser invadits per el mar. Són diversos les traces que atesten estos processos geològics; entre ells destaca el perfil travesser de forma de "O" que posseïx la seua vall, en la berma visible, aixina com la presència de morrenas. En les costes de la baïa és possible observar esquistos replegats, roques metamòrfiques en una antiguetat de 200 millons d'anys.
Si ben geomorfológicamente Lapataia és un fiort donat el seu orige (específicament un paleofiordo),[2] i per la seua forma és un golf, el terme baïa és l'accident marítim toponímic que la va individualisar en la bibliografia.
Entre el 8000 i 3860 anys AP, la baïa Lapataia s'estenia molt més profunt dins de l'illa, aplegant el fondo del seu sac fins a lo que hui és territori chilé, puix el llac Roca formava part de la mateixa. Posteriorment, una disminució d'alguns metros en el nivell marí, sumat a un embalsamiento natural de la morrena glaciaria en el seu sector mig, va tancar encara més l'entrada de l'aigua marina al sector intern, passant el fondo del seu sac a ser un llac d'aigua dolça. Este llac hui descarrega els seus excessos hídrics al fondo de la baïa Lapataia remanente, per mig d'un riu en dos braços, denominats riu Lapataia —el de la marge esquerra—, i riu Ovando —el de la marge dreta—, els que formen part d'una delta denominada «archipèlec Cormoranes». Hui tota l'àrea forma un complex estuarino.[3]
Clima
[editar | editar còdic]El clima de la baïa Lapataia pertany al clima oceànic subpolar, o al patagónico humit.[4] Posseïx una temperatura mija anual de 5,7 °C i una escassa oscilació tèrmica anual, que va de -0,3 en juliol a 9,4 °C en giner; són estranyes les temperatures de més de 15 °C en estiu o menors a -8 °C en hivern. Els récorts de temperatures absolutes són 29,4 °C (va ocórrer en decembre) i -25,1 °C (va ocórrer en juliol). Tal és lo persistent del fret que en ple estiu austral s'han registrat eventuals nevades, o temperatures de sol -6 °C. Les precipitacions, que en hivern solen ser en forma de neu, estan repartides equitativamente a lo llarc de l'any sumant un total de 524 mm, pero, si be semblarien exigües, a causa de la constant temperatura baixa es tornen suficients per a otorgar-li a esta baïa un clima humit; també ajuda per a això l'alt promig de dies en alguna precipitació —200 dies a l'any—, sent també alt el número de dies nuvolats o brumosos.
Flora
[editar | editar còdic]Les aigües de baïa Lapataia són notables per posseir boscs sumergits de cachiyuyos jagants, alga parda d'enormes proporcions, la qual sosté una rica biodiversitat marina. A pesar de que les temperatures són fredes tot l'any, les costes de la baïa Lapataia es troben cobertes d'alts boscs magallánicos.
Fauna
[editar | editar còdic]Les aigües de la baïa Lapataia són riques en aus i mamífers marins, peixos, i diversos invertebrats, dels quals es destaca especialment la centolla patagónica de carn coneguda pel seu delicat sabor, constituint-se en el plat culinari típic de la comarca. Solen freqüentar les seues illes i costes llops marins d'un pèl i de dos pèls,[5] aus marines com les gavines australs,[6] i de cormoranes imperials.[7]
Les seues aigües i costes conten en espècies típiques del surest del oceà Pacífic, sent comuns en el sur de Chile, i illa dels Estats, pero algunes són rares en el sector argentí de l'illa Gran de Terra del Fòc o estan absents en el restant del país. Entre elles podem enumerar al delfí chilé, al chungungo (una llúdria marina), el matamico gran, la remolinera negra, i l'Ànet vapor del Pacífic.
Història
[editar | editar còdic]Etimologia i primitius habitants
[editar | editar còdic]Etimológicamente Lapataia ve del idioma yagán, i significa 'baïa del bosc' o 'baïa de la fusta'.[8] Caçadors, mariscadores, i recolectors, de la parcialitat wakimáala o central,[9] de l'ètnia canoera dels yámanas o yaganes varen ocupar les seues costes, explotant els seus recursos biològics. Els cúmuls en els restants de cendres, ossos i dents de mamífers marins, i valvas de clòchines dels que s'alimentaven (Mulinia edulis, Mytilus chilensis, Aulacomya atra, Yoldia),[10] encara són perfectament visibles en les primeres lomades immediates a les seues plages, coberts per vegetació herbácea, si be les coves dels introduïts conills europeus els han afectat. Estos cúmuls són denominats localment conchals o concheros antropogénicos. Datacions en una de les ocupacions en l'illa del Salmón (del «archipèlec Cormoranes») varen determinar una antiguetat de 1700 anys AP.[11] Estos amerindios varen ser els seus únics habitants fins a l'arribada dels colon occidentals, en començar a poblar-se la que després seria la ciutat argentina d'Ushuaia, en 1861.
Colonisació occidental de l'àrea
[editar | editar còdic]En esta baïa es va crear en 1883 el aserradero “L'Argentina”. el qual va constituir el primer establiment industrial de la zona d'Ushuaia. Explotava els boscs que rodegen a esta baïa. El transport dels troncs es feya en part per mig de jangades amprant al riu Lapataia.[12] Encara al començament del XXI era possible observar dins de les seues aigües les empalisades que es varen colocar per a atallar i orientar la fusta flotant.
Este aserradero va funcionar primer baix l'administració del govern d'Ushuaia, després va passar a ser administrat per les autoritats del Presidi d'Ushuaia, i posteriorment en l'any 1953 va passar a mans privades, a l'empresa «Zavala i Cia». Va ser desactivat en crear-se el parc nacional. També en les costes d'esta baïa, específicament en l'antic poblat de «Port Arias», va funcionar, fins a pocs anys despuix de creada l'àrea protegida, una planta envasadora de mariscs; els seus amos eren la família Brisighelli.
El 25 de giner de 1946 per mig del decret N.º 2524 es crea el parc nacional Terra del Fòc, encara que eixe decret va ser deixat sense efecte el 4 de setembre de 1947 per mig d'un atre decret, el N.º 26933. Finalment, el 30 de setembre de 1960 va ser definitivament creat el parc nacional, per mig de la llei N.º 15554. En dita llei es protegix el territori fins a les costes marines, per lo que estrictament la baïa no està compresa dins de l'àrea protegida.[13] Hi ha proyectes per a que s'estenga la superfície del parc i cobrixca també les seues aigües costeres i illes del seu front marítim.
Disputa per la seua sobirania
[editar | editar còdic]Plantilla:PVN En 1893 Argentina i Chile varen firmar un protocol de llímits aclaratorio del Tractat de 1881 en el qual la baïa passa oficialment a sobirania argentina despuix de córrer-se el llímit a l'oest.
La baïa Lapataia es va vore envolta en la disputa limítrofa entre abdós països, coneguda com Conflicte del Beagle. En 1971 abdós països varen acordar en un Compromís d'Arbitrage sometre la sobirania de les aigües i illes de dit canal a la sentència d'un Tribunal Arbitral que devia donar a conéixer la seua decisió a la reina Isabel II d'Anglaterra. Algunes interpretacions en Chile del text del tractat limítrof de 1881 determinaven que el llímit binacional terminava en la costa austral de l'illa Gran de Terra del Fòc, i la totalitat de les aigües del canal, junt en totes les seues illes, serien chilenes. Si este fòra el cas, l'Argentina tindria una costa seca, és dir tindria costa, pero no accés a el mar. Entre els qui varen sostindre eixa tesis destaquen, qui l'esbossaria en 1905, el periodiste Arturo Fagalde, i l'estudiós Jaime Eyzaguirre, qui va desenrollar la Teoria de la llínea de la costa seca durant la primera mitat del XX:
Esta interpretació va ser duta per Chile en la consulta al Tribunal Arbitral que va dictar després el Laudo Arbitral de 1977, pero solament com petitorio alternatiu, en el punt segon al final de les audiències orals del 14 d'octubre de 1976. En el seu va fallar la cort arbitral va senyalar que tota atribució d'un territori deu ipso facto dur aparellat les seues aigües anexes, per lo tant va considerar inacceptable la tesis chilena, encara que la mateixa solament va ser plantejada com una alternativa per este país. Seguidament demarcó la traça del llímit binacional sobre el canal de Beagle, otorgant-li a l'Argentina les aigües, illes, i illots ubicats al nort de dita llínea, entre elles a la baïa Lapataia. Si ben posteriorment l'Argentina declararia insanablemente nula a la decisió arbitral, en les negociacions binacionals dels anys posteriors al fallo el resultat del laudo en este sector va ser respectat. El conflicte es va solucionar finalment en la firma del Tractat de 1984, en a on abdós governs varen acceptar la proposta de la Santa Sèu que acceptava la frontera traçada pel Laudo Arbitral en el canal Beagle (encara que sense nomenar-la explícitament en el tractat), la qual reconeixia definitivament la sobirania argentina sobre la baïa Lapataia.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ International Hydrographic Organization. «Limits of Oceans and Sigues» (en anglés). Imp. Monégasque. Archivat des d'el original, el 16 de giner de 2013. Consultat el 30 de decembre de 2012.
- ↑ Gordillo, S.; Coronato, A.; & Rabassa, J. (1993). Clapix Quaternary evolution of a subantarctic paleofjord, Terra del Fòc. Quaternary Science Reviews 12: 889-897.
- ↑ Illa, F., Bujalesky, G. & Coronato, A. (1999). Processos estuarinos en el Canal Beagle, Terra del Fòc. Revista de l'Associació Geològica Argentina 54(4): 307-318. Buenos Aires.
- ↑ Papadakis, Juan, 1980. El clima; En especial referència als climes d'Amèrica Llatina, Península Ibèrica, Ex colónies Ibèriques, i les seues potencialitats agropecuarias. 377 p. Editorial Albatros.
- ↑ Estat de la població del llop marí d'un pèl en les províncies de Santa Creu i Terra del Fòc.
- ↑ Quintana,Flavio & Esteban Frere. Atles de Sensibilitat Ambiental de la Costa i la Mar Argentina. Aus marines.
- ↑ Leucocarbo atriceps atriceps.
- ↑ García Basalo, J. Carlos (1988) La colonisació penal de la Terra del Fòc. Marymar Edicions S. A. 219 pàgines. cita pág. 176.
- ↑ Gusinde, Martin (1986) [1937]. Els indis de la Terra del Fòc. Els Yámana, I-II. Buenos Aires: CAEA.
- ↑ Rabassa, Jorge; Andrea Coronato, Sandra Gordillo, María S. Candel, & Marcelo A. Martínez (2009) Paleoambientes llitorals durant l'inici de la trasgresión marina holocena en baïa Lapataia, canal Beagle, parc nacional Terra del Fòc. Revista de l'Associació Geològica Argentina. v.65 n.4 Buenos Aires dic. 2009 versió On-line ISSN 1851-8249
- ↑ Parc Nacional Terra del Fòc.
- ↑ Payró, Roberto (1898). L'Austràlia Argentina. Buenos Aires.
- ↑ Erize, F.; Canevari,M.; Canevari, P.; Costa,G. i Rumboll, M. (1981) Els Parcs Nacionals de l'Argentina i atres àrees naturals. Ed. INCAFO. Madrit.
- ↑ Eyzaguirre,Jaime.1958 La Sobirania de Chile en les terres australs.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bahía Lapataia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.