Sarpassia
Es diu sarpassia[1] al ritual de rosar aigua beneïda en el hisop, i és una de les tres parts del batisme
Este rito es practicava entre els judeus, i el seu orige es remonta fins a Moisés, en cites freqüents en el Llibre dels Números (v.g. Plantilla:Biblia). Ha passat del judaisme a la religió cristiana, des dels temps de l'Iglésia primitiva (Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia, cf. Plantilla:Biblia). La paraula té el seu orige en la locució llatina aspersio que es traduïx com rosar. La aspersó es practicava també en el paganisme en l'aigua lustral.
Sant Clemente, papa del I, ordena que es facen aspersins en l'aigua mesclada d'oli. El papa Alejandro I va substituir la sal a l'oli. Esta mescla d'aigua i de sal es beneïx per mig d'oracions. Cap bendició s'ha verificat sense aspersó quan es tracta d'una cosa perque les persones poden ser beneïdes sense l'aigua i sense la sal santificadas. La aspersó més solemne és aquella que s'efectua el dumenge abans de la missa parroquial.
La aspersó de l'aigua beneïda es fa sobre els cossos dels difunts. Este us prové de la més remota antiguetat i es practica en tots els llocs. Hi ha llocs d'Espanya a on es fa una aspersó en tot el cementeri el dia de difunts. Es fan també aspersins en els camps, sobre els murs d'una nova construcció, sobre una nau que encara no s'ha llançat a la mar, sobre els campanars d'iglésia, etc.
És un acte llitúrgic que pot realisar-se independentment de qualsevol atra cerimònia o que puc acompanyar atres actes llitúrgics, precedint-los o seguint-los. Com a cerimònia accessòria veem que la aspersó de l'aigua beneïda va mesclada al rito del Batisme i de l'Extremaunción, termina la bendició nupcial i les últimes cerimònies de la sepultura. Fòra de les cerimònies i de les funcions llitúrgiques, els fidels es poden servir també de l'aigua beneïda per a entrar en les iglésies i per a eixir d'elles, en entrar en un nou aposento o en eixir d'ell, per a beneir als seus fills. Estos últims usos, enterament privats, són idèntics a la costum do que nos parla Tertulià i que tenien els antics cristians de llavar-se les mans en entrar en les seues cases i en eixir d'elles.
Referències
Enciclopedia moderna. Francisco de Paula Mellado. 1864