Arquidiócesis de Lisboa Oriental
El arquidiócesis de Lisboa Oriental (en latín: Archidioecesis Ulixbonensis Orientalis i
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plantilla:Lang-pt» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.) va ser una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en Portugal. Es tractava d'una arquidiócesis llatina, sèu metropolitana de la província eclesiàstica de Lisboa Oriental. Va ser suprimida el 13 de decembre de 1740.
Territori i organisació
[editar | editar còdic]La arquidiócesis estenia la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en part de la ciutat de Lisboa i adyacencias.
La sèu de la arquidiócesis es trobava en la ciutat de Lisboa, en a on es troba la Catedral de Santa María la Major, hui pertanyent al patriarcat de Lisboa.
Història
[editar | editar còdic]Diòcesis d'Olisipo
[editar | editar còdic]Una antiga tradició parla de Verísimo, Màxima i Júlia, com màrtirs lisbonenses en la persecució de Diocleciano (finals d'el III fins a el IV). La diòcesis d'Olisipo (nom antic de Lisboa) va ser erigida en el IV. El seu primer bisbe documentat és Potamio, que s'havia adherit al arrianisme i com tal va participar en el tercer Concilie de Sirmio en 357, pero que posteriorment va tornar a l'ortodòxia, com ho demostra la seua carta escrita a Atanasio d'Aleixandria provablement despuix del Concilie de Rímini en 359. Els bisbes d'Olisipo ya no es coneixen durant els dos sigles següents, encara que alguns autors han insertat arbitrariamente noms llegendaris en la cronologia;[nota 1] el segon bisbe històricament documentat és Paulo, qui va participar, en l'época visigoda, en el tercer Concilie de Toledo en 589. Gràcies a les subscripcions dels concilios nacionals, és possible reconstruir una cronologia dels bisbes de Lisboa fins a finals d'el VII. En eixe periodo la diòcesis era sufragánea de l'archidiòcesis d'Augusta Emerita (hui archidiòcesis de Mèrida-Badajoz).
En el V varen aplegar els bàrbars. baix la monarquia visigoda els bisbes de Lisboa varen participar en varis concilios de Toledo, de Viarico en 633 i Landry en 693. Com va succeir en tots els llocs, a partir d'eixe moment es va produir la descentralisació del cult, des de la ciutat al camp de les afores, creant-se les primeres parròquies rurals.
Com a conseqüència de la conquista musulmana de la península ibèrica, la diòcesis d'Olisipo va quedar vacant des de 716; l'antiga catedral visigoda va ser transformada en una mesquita i el santuari dels màrtirs Verísimo, Màxima i Júlia, molt venerats en Lisboa,[nota 2] va ser arrasat. Encara que una comunitat cristiana va sobreviure durant l'ocupació musulmana, els noms de cap dels bisbes prové de fonts històriques.
Diòcesis de Lisboa
[editar | editar còdic]En el moment de la Pren de Lisboa als moros en 1147, la diòcesis es va restablir com sufragánea de l'archidiòcesis de Santiago de Compostela. El primer bisbe de la sèu restaurada va ser Gilberto d'Hastings, un anglés que va aplegar a Lisboa en les tropes de lliberació, documentades per primera volta en decembre de 1149.[1] Va ser qui va construir la catedral a partir de 1150, en el lloc a on estava la mesquita i potser anteriorment la catedral visigoda, sent l'únic monument romànic que queda en la ciutat.
La catedral va tindre el seu propi capítul de canonges que va recolzar el bisbe i va mantindre una escola capitular. En eixa escola va estudiar de chiquet Antonio de Pàdua, a mitan d'el XIII. Ademés de la catedral i les parròquies que es varen assentar ràpidament, provablement de les comunitats mossàraps antigues, Lisboa va vore erigir-se per iniciativa d'Afonso I de Portugal el monasteri de São Vicente de Fora (cridat aixina per quedar-se fòra de les muralles). Vicente d'Osca va ser martirisat en Valéncia en el IV, i les seues relíquies varen ser llavors molt venerades pels mossàraps en el veta de l'Algarve que du el seu nom. El primer rei portugués va ordenar que anaren duts a Lisboa, sent guardades les relíquies en la capital. Este monasteri va ser un important centre cultural i també a on es va formar sant Antonio.
En 1289 el bisbe Dumenges Anes Jardo va fundar el Colege de Sant Pablo, Eloi i Clemente, per a l'ensenyança dels cànons i teologia. Poc despuix, i fins a el XVI, Lisboa tenia una universitat fundada pel rei Dionisio I, en el respal del clero. En l'universitat solament s'ensenyava teologia a partir d'el XV, sent administrada pels convents dels dominicos i franciscanos, erigits en el XIII. En la segona década d'eixe sigle, va nàixer en Lisboa Pedro Julião, més tarde papa en el nom de Juan XXI (1276-1277).
Arquidiócesis de Lisboa
[editar | editar còdic]El 10 de novembre de 1394[nota 3] la diòcesis va ser elevada al ranc d'arquidiócesis metropolitana per mig de la bula In eminentissimae dignitatis del papa Bonifacio IX. El papa va assignar les diòcesis d'Évora, Guarda, Lamego i Silves com sufragáneas de la nova sèu metropolitana; a estes es varen sumar, en el sigle següent, algunes diòcesis ultramarinas, entre elles les d'Angra i Funchal. El seu primer arquebisbe va ser João Anes (1394-1402).
En el XVI la moradura-rei Enrique I de Portugal, arquebisbe de Lisboa, va aplicar a la diòcesis els decrets reformadors del Concilie de Trento, i va ser responsable de la fundació del seminari diocesà de Santa Catarina en 1566. Va ser un lloc modest i els seus estudiants assistien a les classes del gran colege jesuïta de Sant Antonio.
Eren temps d'intensa vida religiosa, alimentada per moltes congregació i associacions de pietat i caritat religioses, vinculats a monasteris, convents i parròquies. Des de finals d'el XV no es varen permetre les diferències religioses en el país. Les missions a ultramar constantment demanaven nous misionero, entre ells els sants Juan de Brito (Índia) i el pare Antonio Vieira (Brasil), els dos jesuïtes.
Arquidiócesis de Lisboa Oriental
[editar | editar còdic]Despuix de la creació de la Capella Real en 1709, la seua elevació a colegiata baix la advocación de sant Tomás per mig de la bula Apostolatus ministeri de Clemente XI de l'1 de març de 1710, i d'haver segut elevada a iglésia metropolitana i a basílica patriarcal, dedicada a La nostra Senyora de l'Asunción (Nossa Senhora dona Assunção), per mig de la bula In suprem apostolatus solio del papa Clemente XI,[2] el 7 de novembre de 1716 la ciutat de Lisboa i la diòcesis es va dividir en dos parts: el patriarcat de Lisboa Occidental en sèu a la capella real, en el títul de santa Iglésia patriarcal, i la arquidiócesis de Lisboa Oriental, en sèu a l'antiga Catedral de Lisboa.[3] La bula és coneguda com bula d'or perque el sagell va ser posat sobre un disc d'or en lloc de sobre un de plom. Pròpiament el patriarcat de Lisboa va sorgir no de la arquidiócesis ya existent, sino de l'elevació al ranc de patriarca del capellà major del Regne de Portugal, que ya tenia jurisdicció episcopal ordinària sobre algunes parròquies.
El 3 de giner de 1718, per mig de la bula Gregis dominici cura,[4] el papa Clemente XI va erigir les diòcesis sufragáneas de la sèu patriarcal de Lisboa Occidental i per a la arquidiócesis de Lisboa Oriental va assignar les diòcesis sufragáneas de: Guarda, Portalegre, Santiago de Cap Vert, Sant Vaig prendre i Príncip i de São Salvador en el Congo (hui arquidiócesis de Luanda).
La arquidiócesis de Lisboa Oriental va permanéixer vacant des de l'erecció del patriarcat i el 13 de decembre de 1740 el papa Benedicto XIV, per mig de la bula Salvatoris nostri Mater,[5] va aprovar l'unió d'abdós circumscripcions eclesiàstiques. La divisió de la ciutat va ser abolida per decret del rei Juan V el 31 d'agost de 1741. Tots els canonges del cabildo catedralicio de la arquidiócesis de Lisboa Oriental varen perdre la seua condició. El 17 de novembre de 1742 els canonges es varen reunir en l'antiga sèu de Lisboa i varen recitar per última volta l'ofici en cor. Aquell dia va acabar el seu títul, l'hàbit i la residència.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ António (373), Neobrídio (430), Júlio (461), Azulano, João (500), Éolo (536), Nestoriano (578). Manuel Clemente, op. cit., p. 94.
- ↑ Recordats en el martirologio romà l'1 d'octubre.
- ↑ Esta és la data reportada en l'Anuari Pontifici, segons una tradició radicada en Portugal. António Brásio (op. cit.) demostra que en realitat la bula, que el seu original no existix més, era de 1393 i no de 1394. Encara que Eubel i Manuel Clemente reporten la data del 10 de novembre de 1393.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Manuel Clemente, op. cit., p. 95.
- ↑ (en llatí) Bula In suprem apostolatus solio, Bullarum diplomatum et privilegiorum, vol. XXI, pp. 724-739.
- ↑ Text de la bula: Bullarum diplomatum et privilegiorum, vol. XXI, pp. 724-739.
- ↑ (en llatí) Bula Gregis dominici cura, en: António Caetano de Sousa, Provas dona història genealogica dona casa real portugueza, tom V, Lisboa, 1746, pp. 197-223.
- ↑ (en llatí) Bula Salvatoris nostri Mater, en: António Caetano de Sousa, Provas dona història genealogica dona casa real portugueza, tom V, Lisboa, 1746, pp. 283-290.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (en anglés) Grey, James (1910). v. Patriarchate of Lisbon, The Catholic Encyclopedia, vol. IX, Nova York.
- (en anglés) Enrique Flórez, Espanya Sagrada, vol. XIV, segona edició, Madrit, 1786, pp. 174-204
- (en portugués) Manuel Clemente, v. Lisboa, Diocese i patriarcat de, en Dicionário d'história religiosa de Portugal, vol. 3, Lisboa, 2000, pp. 93-113
- (en portugués) António Brásio, Erecção dona Metrópole Lisbonense, Lusitania Sacra, 2 (1957), pp. 51-56
- (en portugués) Maria João Violante Branco, Reis, bispos i cabuts: a diocese de Lisboa durant o primeiro século dona sua restauração, Lusitania Sacra, 10 (1998), pp. 55-94
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arquidiócesis de Lisboa Oriental» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.