Anar al contingut

Arqueosismología

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Columna caiguda en el Temple d'Apolo (Didima) (Turquia). El alineamiento del colapse dels tambors és un indicador arqueològic de terremot.

La Arqueosismología és una disciplina multidisciplinar dedicada a l'estudi dels terremots ocorreguts en el passat històric per mig de l'anàlisis de jaciments arqueològics i del patrimoni cultural.[1] Actua com un pont entre la sismologia històrica, basada en documents escrits, i la paleosismología, fonamentada en registres geològics, i cobrix un ampli ranc temporal que s'estén des de les primeres construccions humanes fins a l'era instrumental. Ademés de la seua rellevància per a les Ciències de la Terra, la arqueosismología aporta ferramentes clau per a comprendre el comportament de les estructures històriques front als sismes i per a desenrollar estratègies orientades a la protecció i conservació del patrimoni cultural.[2]

Història i desenroll

[editar | editar còdic]

L'interés per identificar efectes sísmics en ruïnes antigues es remonta al sigle XIX. En els seus Principis de Geologia (1872), Charles Lyell ya mencionava excavacions arqueològiques com una font útil per a inferir terremots ocorreguts en el passat.[1] Posteriorment, pioners com Rodolfo Lanciani en Roma (1918) i Arthur Evans en Cnosos (1928) varen ser dels primers en propondre que determinats danys o abandons de jaciments arqueològics es devien a terremots, basant-se a sovint en la seua experiència directa en sismes durant les excavacions.[3] En particular, Evans, influït pels terremots que va viure en Cnosos, va desenrollar teories sobre la destrucció sísmica de la civilisació minoica i va aplegar a definir els denominats “horisons de terremot” dins de l'estratigrafia minoica.[4]

No obstant, no va ser fins a les décades de 1980 i 1990 quan la disciplina va començar a formalisar-se científicament, superant la visió "catastrofista" o de Deus ex machina utilisada anteriorment per a explicar abandons inexplicables sense rigor metodològic. La publicació d'obres clau per autors com Stiros, Jones i Guidoboni va impulsar la necessitat d'un enfocament multidisciplinar que integrara arqueologia, geologia, ingenieria i història.[5] En el sigle XXI, la arqueosismología s'ha consolidat per mig de proyectes internacionals com el IGCP 567 de l'UNESCO (Earthquake Archaeology), l'objectiu de la qual ha segut estandardisar metodologia i classificacions de danys.[1]

Metodologia

[editar | editar còdic]

La arqueosismología moderna ampra tècniques de geologia estructural per a interpretar les deformacions en les construccions. La seua premissa central sosté que les ones sísmiques produïxen moviments del terreny en una orientació definida i desencadenen respostes estructurals específiques en els edificis. Com a resultat, es generen patrons de dany coherents i repetibles, no aleatoris, que permeten distinguir els efectes dels terremots d'atres causes de destrucció, com la deterioració natural o els conflictes bèlics.[6]

Efectes Arqueològics de Terremots

[editar | editar còdic]

Per a discriminar l'orige sísmic dels danys, s'utilisa la Classificació d'Efectes Arqueològics de Terremots (EAE, per les seues sigles en anglés). Estos es dividixen en dos grups principals: cosísmicos (directes) i postsísmicos (indirectes).[7]

Efectes cosísmicos (Directes)

[editar | editar còdic]

Aquells produïts durant la sacsada i es subdividen en efectes geològics i efectes en la fàbrica dels edificis.

  • Geològics: Inclouen escarpes de falla que afecten al jaciment, alçament o subsidencias cosísmicas (com en el port de Corinto), esmonyides, caiguda de blocs i fenomens de liqüefacció (dics d'arena).[8]
Alçament de enlosado en el jaciment de Baelo Claudia
  • Efectes en la fàbrica dels edificis:
    • Caiguda orientada de columnes: Colapse de columnes en una direcció preferent, lo que pot indicar la direcció i sentit del moviment del sol.[4]
    • Claus d'arc caigudes: Descens vertical de la dovela central (clave) d'un arc per l'obertura lateral dels murs durant la vibració.[9]
    • Fractures conjugades: Clavills en forma de "X" en murs de rajola o mampostería.[10]
    • Paviments plegats: Ondulacions, solapamientos o fractures en sols de lloses o mosaics per compressió horisontal.[11]
    • Trencaments en cantons: Desconchados en les vores de blocs de sillería o tambors de columnes per l'impacte oscilatori entre ells.[12]
    • Desplaçament de sellars: Moviment horisontal relatiu entre blocs de pedra, que permet medir vectores de desplaçament.

Efectes postsísmicos (Indirectes)

[editar | editar còdic]

Evidències indirectes o posteriors a l'event, que per sí soles no confirmen un terremot pero ajuden a l'interpretació.

  • Reparacions i reconstrucció en materials reutilisats o de menor calitat.[13]
  • Abandons repentins o injustificats d'assentaments.[10]
  • Construccions asísmicas: introducció de tècniques preventives despuix d'un desastre, com l'us de contraforts o engatillados en blocs de sillería per a impedir desplaçaments horisontals.[14]

Anàlisis Estructural

[editar | editar còdic]

L'anàlisis quantitatiu implica medir l'orientació dels danys (azimut i direcció) per a calcular el tensor de deformació o elipsoide de deformació. Si els danys mostren un patró homogéneu i consistent en tot el jaciment, és més provable que el seu orige siga sísmic i no per ruïna natural o causes antrópicas.[6] Este anàlisis permet inferir la direcció de procedència de les ones sísmiques i, potencialment, l'ubicació de la falla causant.[4]


Referències

[editar | editar còdic]