L'arqueologia d'Equador és el història d'esta disciplina científica en dit país. Es dividix en tres parts prenent en conte la sofisticació de l'investigació, des dels primers coleccionistes, l'arqueologia de transiciüon i finalment la contemporànea. També es descriu la seua interacció en el història i la sociologia.

Arqueologia d'Equador
Sol d'or d'Estrada

Història de l'arqueologia equatoriana

Inicis i primeres coleccions

L'estudi del periodo prehispánico equador va escomençar a finals del XIX en els estudis del historiador i arqueòlec equatorià Federico González Suárez, qui ha segut senyalat com el pare de l'arqueologia equatoriana. El pensava en l'història com una forma de "ensenyança moral", i este pensament també es va estendre a l'arqueologia. Entre 1902 i 1903 González Suárez investigaria varis llocs arqueològics i publicaria llibres com Els aborigen del Carchi i Imbabura o Advertències per a buscar, coleccionar i classificar objectes arqueològics pertanyents als indígenes, antics pobladors del territori equatorià.

L'arqueòlec nortamericà Marshall Saville també va ser en personage important en els inicis de l'arqueologia equatoriana. Va estudiar vareu cultures de la costa equatoriana, especialment en la província de Manabí.[1][2]

Periodo de transició

L'investigació del passat arqueològic de l'Equador va continuar en mans d'estudiosos com l'equatorià Jacinto Jijón i Caamaño o els estrangers Max Uhle, Paul Rivet i René Verneau. Estos instrodujeron una metodologia més rigorosa.[1]

Jijón i Caamaño dedicaria varis anys de la seua vida a l'estudi de les cultures aborigen. En 1952 lliure Antropologia Prehispánica de l'Equador en el qual va dividir el història prehispánica de l'equador en distints periodos: les "cultures miges" entre 100 i 1000 AD, i "cultures modernes", a les que s'entre 1000 i 1500 AD. Esta divició la va conseguir sobre la base de l'estratigrafia de varis llocs multicomponentes, aixina com l'us de métodos de datació relativa. No obstant, les llimitacions tècniques de l'época varen llimitar el seu treball a la descripció successiva de les cultures precolombinas.[1]

Este periodo de transició es portaria a terme fins a l'any 1970 i es caracterisaria per l'absència d'un centre de formació d'arqueòlecs. Sí existien no obstant societats com l'Institut d'Antropologia i Història que impulsaven els estudis científics.[1]

Arqueologia contemporànea

 
Venus de Valdivia

Qui prendria la batuta seria Emilio Estrada Icaza junt als arqueòlecs Clifford Evans i Betty Meggers, els qui estudiarien les cultures formatives de la regió llitoral. Estrada tindria ara a la seua disposició més recursos metodològics com la datació absoluta, l'us més adequat de l'estratigrafia, aixina com una tipologia ceràmica més coherent. A partir d'això va poder aplegar a nivells d'interpretació més sofisticats per a definir coses com el ritual, l'intercanvi i les relacions extraregionales. D'esta forma es va conseguir una nova periodizaació basat en l'esquema Steward que presentaria en 1948: els periodos Precerámico, Formatiu, Desenroll Regional i Integració. Açò no solament va prendre en conte el treball de Caamaño sino que també corregiria algunes falencias en el seu treball en lo que es terminaria construint gràcies al treball de Betty Meggers la periodizaació oficial en 1966 en el seu llibre Equador. Esta seria la primera síntesis moderna de l'arqueologia en eixe país. En açò ademés es va introduir métodos de datació com el Carbono-14 i l'hidratació de l'obsidiana. També varen usar la tècnica d'anàlisis ceràmic "seriaació fordiana".[1]

A partir d'açò escomença l'arqueologia contemporànea i l'institucionalisació de la disciplina. L'Universitat Catòlica va incloure cursos d'arqueologia dins del Departament d'Antropologia. aixina com la fundació del Centre d'Investigacions Arqueològiques. La ESPOL va fundar la seua Escola d'Arqueologia, que ara es coneix com a Centre d'Estudis Arqueològics i Antropològics. Es porta a terme el proyecte Ecuabel, en colaboració en Bèlgica en l'objectiu investigar les cultures prehispániques i donar assistència a l'Institut de Patrimoni Cultural. Per últim es funda el Museu del Banc Central que va buscar repatriar i comprar una série de peces arqueològiques que abans es trobaven en mans de coleccionistes privats.[1][3]

Relació en atres disciplines

El Regne de Quito

L'arqueologia ha tingut una propenca relació en el història, la sociologia i la lliteratura en Equador. A partir de la secularisació de l'estat en la Revolució Lliberal, es va buscar en el periodo aborigen els orígens d'eixa nació per lo que moltes voltes es recorria a l'arqueologia per a això. Els intents varen girar al voltant del periodo preincáico i incáico. Respecte al primer va haver molta controvèrsia sobre el Regne de Quito. Supostament es deriva la seua existència dels escrits de Juan de Velasco en el XVIII lo que no obstant terminaria sent refutado gràcies a les investigacions arqueològiques de Jijón i Caamaño. Açò no estaria lliure de controvèrsia posat que causaria un debat en el sociòlec Pío Jaramillo Alvarado i el historiador González Suárez. La posició d'este últim era escèptica, Caamaño negava, mentres que Jaramillo defenia l'existència front a la refutació publicada en L'examen crític de la veracitat de l'història del Regne de Quito.[4] Al final l'arqueòlec Caamaño terminaria tenint raó i en l'actualitat se sol fer referència de manera informal i no científica al Regne de Quito pero solament com a frut de la confederació militar entre les cultures Quitu i Caranqui, per a fer front a l'invasió inca.[5]

Atahualpa i el nacionalisme

Jaramillo Alvarado no solament defenia l'existència de dit regne sino que buscava exaltar el passat indígena d'Equador en ensajos com "Atahualpa, creador de la nacionalitat quiteña" a on resaltava l'importància d'este subjecte històric per a l'història d'eixe país.[6] Açò a la seua volta seria reforçat en la novela de l'escritor Rebuig Carrión titulat simplement "Atahuallpa" en a on li'l considera com l'últim gran Inca que va unificar l'imperi.[7] L'objectiu principal era l'afirmació des de la sociologia i la lliteratura de l'orige quiteño de Atahualpa, fet que està científicament indefinit lloc que existixen vàries fonts que diuen que va nàixer en Cuzco. La refutació arqueològica de Jijón i Caamaño de l'història de Juan de Velasco, no solament que afectava a l'existència del Regne de Quito sino que també va posar en tela de dubte la veracitat de l'orige quiteño de Atahualpa que en eixa obra s'afirmava.[8] Per esta raó l'arqueologia s'enfrontava a la sociologia i lliteratura que per raons nacionalistes (Equador es trobava en guerra en Perú) buscava reinterpretar la guerra civil incaica i la seua relació en el conflicte militar d'eixa época. Açò ademés va ajudar a la matisació d'afirmacions subjectives en el historiografia d'eixe país com que la ciutat "favorita" d'Huayna Capac era Tomebamba, o que Quito era la "segona capital del Tahuantinsuyo" o sino que també Tomebamba (Conca) era la "segona capital del Tahuantinsuyo".[9][10] L'aporte de l'arqueologia va ser important i va influenciar a esta disciplina permetent a l'historiador Carlos Freile refutar atres afirmacions infundades com l'orige indígena d'Eugenio Espill.[11]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Salazar, Ernesto(1994-06-01).«L'arqueologia contemporànea de l'Equador (1970-1993)».Processos. Revista Equatoriana de Història.: 5–27.ISSN 2588-0780.doi:10.29078/rp.v1i5.453.Consultat el 2023-05-18.
  2. ↑ Prim Espinoza, Florencio(2011-07-01).«L'arqueologia equatoriana en el sigle XXI: entre l'acadèmia i l'arqueologia aplicada».Consultat el 2023-05-18.
  3. ↑ «Arqueologia Equatoriana | Inici» (en és-és). Arqueologia Equatoriana. Consultat el 2023-05-18.
  4. ↑ Jijón i Caamaño, Jacinto (1960). Juliol Tobar Donoso (ed.). Jacinto Jijón Caamaño. Consultat el 18-05-2023.
  5. ↑ Coronel Valéncia, Valeria(1996).«De la narrativa contrarreformista a la genealogia regional de Manco Capac».Quitumbe: Revista dels Estudiants del Departament de Ciències Històriques de la Pontifícia Universitat Catòlica de l'Equador.Pontifícia Universitat Catòlica de l'Equador.10: 33-72.
  6. ↑ Alvarado, Pío Jaramillo (1984). Atahualpa, creador de la nacionalitat quiteña (en es), Casa de la Cultura Equatoriana "Rebuig Carrión," Núcleu de Loja. Consultat el 2023-05-18.
  7. ↑ Carrión, Rebuig(1934).«Atahuallpa».Consultat el 2023-05-18.
  8. ↑ Rostworowski, María (2015-06-26). Història del Tahuantinsuyu (en es), Institut d'Estudis Peruans. ISBN 978-9972-51-525-5. Consultat el 2023-05-18.
  9. ↑ Ayala Mora, Enrique (2022). Resumixen de Història de l'Equador, 7 edició, Universitat Andina Simón Bolívar / Corporació Editora Nacional. ISBN 978-9942-604-18-7.
  10. ↑ «Història de Quito: ciutat clau en el poder incaico» (en es-mx). Primícies. Consultat el 2023-05-18.
  11. ↑ Freile Graniç, Carlos(2001-01-01).«Eugenio Espill i el seu temps».Centre Cultural Abya Yala de l'Equador.Consultat el 2023-05-18.


Referències