Antecedents de la guerra del Chaco

Les controvèrsia sobre la sobirania del Chaco Boreal varen començar en l'antiguetat en la que Paraguay traçava els llímits administratius en el seu territori. Açò tindria les seues conseqüències des de l'independència del Paraguai de la Corona Espanyola en 1811; casi immediatament es varen fer sentir les pressions portugueses per anexionarse el territori de la nova república. A raïl d'açò, el nou govern paraguayà va començar immediatament la construcció de fortalees sobre el riu Paraguai per a contindre l'alvanç dels bandeirantes, mercenaris al servici de la corona de Portugal. Una en particular fundada ya a fins de la colónia espanyola i administrada des d'Asunción del Paraguay (Fort Borbón, hui Fort Olimp) va ser construïda en l'alt Chaco Boreal, a on des de llavors es varen assentar les tropes paraguayanes, efímer va ser el fort d'Itapacú ubicat en la "chafada" o pista que anava des de Fort Olimp fins a Santa Creu de la Serra passant per la reducció de Sant Ignacio de Zamucos (també efímera i de jurisdicció molt imprecisa entre la Real Audiència de Charcas i el Cabildo d'Asunción.

Des de la seua independència en 1825 Bolívia va intentar fer valdre el seu dret a partir del criteri del uri possidetis iuris de 1810 (el corresponent al que va trobar el primer moviment emancipador exitós en Hispanoamèrica: la Revolució de Maig) i en independisar-se, va reclamar el territori de la Real Audiència de Charcas, que comprenia el Chaco Boreal, entre atres territoris. No obstant Espanya també havia otorgat en temps colonials jurisdicció al cabildo d'Asunción del Paraguai en la regió fins als rius Parapeti i Yaurú, per lo que evidentment es solapaban les reclamacions bolivianes i paraguayanes en la regió.

Guerres prèvies en la regió

Vore també: Guerra del Pacífic

• Guerra de la Triple Aliança.

Fins a finalisada la Guerra de la Triple Aliança en 1870, Paraguai reclamava com a llímit occidental en el Chaco Boreal el del Yaurú (cridat Jauru en Brasil) o, en el cas mínim, al riu Negre que desembocava aigües dalt de la Baïa Negra, estos llímits exigits al Brasil havien segut els de el Virreinato del Riu de l'Argent en el Brasil Portugués a inicis del sigle XIX.

El referit riu Negre, per una atra part, és el tram inferior d'un sistema fluvial que inclou als banyats de Otuquis i al cridat, segons els seus trams inferior, mig i superior, Bambural, riu Tucava o riu Tucavaca; estos eren els llímits nort-orientals que Paraguai li reclamava a Bolívia.

Paraguay havia perdut un terç del territori que reclamava com a propi en la Guerra de la Triple Aliança (1865–1870) quan va tindre que enfrontar-se a les forces aliades de Brasil, Argentina i Uruguay. En anys d'àrdues batalles, els paraguayans varen perdre més del 80% de la seua població adulta masculina.

Finalisada la guerra de la Triple Aliança en 1870, Paraguai i Argentina varen acordar sometre la disputa sobre part del territori del Chaco Boreal a un arbitrage, en propòsit d'evitar un reinicie de les hostilitats. Va ser elegit àrbit el llavors president dels Estats Units Rutherford B. Hayes qui, el 23 de novembre de 1878, va fallar a favor de Paraguai confirmant els seus drets sobre la regió. De forma immediata, Bolívia va anunciar el seu desacort en el fallo, iniciant-se aixina una llarga batalla diplomàtica.

• Guerra del Pacífic.

Un atre antecedent de la guerra pot buscar-se en la pèrdua de Bolívia de l'accés a l'oceà Pacífic durant la Guerra del Pacífic en Chile (1879–1883). Despuix de cedir el territori a Chile, Bolívia va buscar un atre accés a l'oceà. El riu Paraguay, que lindo en el Chaco a l'est, és un riu profunt i accessible a barcos que naveguen per l'oceà. Bolívia desijava tindre un port de mar en el riu Paraguai i per a conseguir-ho necessitava apoderar-se del Chaco. La poca ocupació i explotació que s'havia fet en el Chaco la va fer el Paraguai durant la década dels anys vint. En eixa época va aplegar a Asunción un grup d'immigrants menonitas als que el govern paraguayà va otorgar en 1928 territoris per a colonisar donant inici a l'ocupació civil de la regió. Ademés, els paraguayans havien construït ports i instalacions sobre el riu Paraguai per a la producció de tanino per a curtir cuiro. D'estes instalacions partien ferrocarrils de via estreta que penetraven al territori chaqueño fins al llímit dels boscs per a carrejar els arbres cap als ports.

• Guerra de l'Acre.
  Vore també: Guerra de l'Acre

Despuix de la Guerra de l'Acre, Bolívia va firmar en Brasil el Tractat de Petrópolis (1903). En tal tractat Bolívia cedia el territori del Acre al Brasil i este reconeixia que el Chaco Boreal era una possessió boliviana.

El territori de l'Acre va passar al domini brasiler a canvi del pagament de dos millons de lliures esterlines, i de la construcció del ferrocarril Madeira-Mamoré. No obstant és de notar que les «compensació territorials» de Brasil a Bolívia eren per territoris que no havien estat subjectes a la seua administració ya que, en primer lloc Brasil li reconeixia a Bolívia territoris supostament en el Mate Grosso que sempre —des de la colónia espanyola— varen estar fora de tota jurisdicció portuguesa o brasilera; i en segon lloc Brasil reconeixia com a bolivià a tot el Chaco Boreal, que mai havia segut (ni tan sols en els papers i pretensions) un territori brasiler (paradòxicament en 1925 i anys posteriors, "rectificacions" limítrofs entre Brasil i Bolívia fixaven els actuals llímits geodèsics bolivià-brasilers cap al sector nort de Chaco Boreal en el paralel 18° 02' S i el meridiano 60° 05' O per lo que Bolívia perdia els antics llímits de l'alt riu Iténez (o alt Guaporé), alt riu Paraguai al nort del paralel 18°S i el riu Yaurú (la pedra miliar del Jauru/Yaurú establida entre les possessions hispanoamericanes i les brasileres fixada en 1754 va quedar des de llavors íntegrament en poder de Brasil junt en un territori de més de 15.600 km²) recent en estes noves concessions bolivianes Brasil va obtindre territoris chaqueños.

Negociacions fallanques

Artícul principal → Tractats limítrofs entre Bolívia i Paraguai anteriors a la Guerra del Chaco.

Des de la segona mitat del sigle XIX es varen firmar varis tractats entre Paraguai i Bolívia, en els que la mediació d'atres països limítrofs va buscar evitar el conflicte armat. Cap d'ells, no obstant, va tindre efectes duradors, ya que no varen conseguir harmonisar els interessos d'abdós parts. Bolívia va resucitar antigues reclamacions de terres que dataven de l'época colonial i que colocaven al Chaco baix la sobirania del Virreinato del Perú després heretat per Bolívia. El Paraguai basava els seus reclams sobre el Chaco en la base de Reals Cèdules espanyoles del sigle XVI.

Varis varen ser els tractats i protocoles que no varen poder ser ratificats per les dos parts, destacant els de:

• Tractat Decoud-Quijano, del 15 d'octubre de 1879,
• Tractat Aceval-Tamayo, del 16 de febrer de 1887,
• Tractat Benítez-Ichazo, del 3 d'agost de 1894,
• Tractat Pinilla-Soldre en 1907.
• Tractat Ayala-Mujía en 1913,

Paralelament a les conversacions diplomàtiques, Bolívia va començar en 1905 a assentar menuts destacaments, cridats "fortines", seguint la marge nort del riu Pilcomayo, i per l'atre va fer lo mateix cap al riu Paraguay, buscant controlar les escasses fonts d'aigua dolça i potable en el Chaco com a condició per a fer factible el control del territori.

En eixa oportunitat no es va produir cap reacció paraguayana, entre atres raons, per l'inestable situació política del país. El Paraguai va sofrir, des de 1904, una successió de colps d'estat, revolucions i guerres civils. Les qüestions territorials varen ocupar un segon pla respecte a l'ordenament institucional.

Les negociacions entre Bolívia i Paraguai varen durar molts anys. El Paraguai va oferir permanentment a Bolívia un port lliure sobre el riu Paraguai que li permetera eixir a l'Atlàntic pero rebujant l'ocupació boliviana del Chaco Boreal. Bolívia no es va conformar en menys de la propietat de tota la regió. Per a Bolívia, apropiar-se del Chaco era motiu d'orgull nacional i necessitat econòmica.

Per al Paraguai la situació era diferent. Al Paraguai li havia dut dos generacions recuperar-se de la devastación de la Guerra de la Triple Aliança. Perdre una atra porció gran del seu territori ho reduiria a solament un terç de lo que tenia quan va conseguir l'independència d'Espanya en 1811.