Anar al contingut

Anorèxia mirabilis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Catalina de Siena rebent els estigmes.

L'anorexia mirabilis, també coneguda com a anorexia santa o inedia prodigiosa o coloquialmente com a chiques que ayunan,[1][2][3] és un trastorn alimentari, similar al de l'anorèxia nerviosa.[1][2] Va ser comú en l'Edat Mija en Europa, encara que no es va restringir a eixa época, i afectava principalment a monges catòliques i dònes religioses.[3][4] L'inanició voluntària era comuna entre les dònes més devotes com una forma d'imitar el sofriment de Jesús en els seus tormentos durant la Passió. Les dònes estaven en gran mida restringides a causar-se dolor voluntari per mig del dejuni, mentres que els hòmens sants experimentaven el sofriment a través del castic físic flagellant-se.[3]

Descripció general

Etimologia

El terme Anorexia mirabilis prové del llatí i significa "pèrdua de gana inspirada miraculosament", mentres que inedia prodigiosa significa "gran inanició".[1][2]

Descripció

La anorèxia mirabilis es caracterisa principalment per la negativa a menjar, lo que resulta en inanició, desnutrición i, a sovint, la mort. Es diferencia de l'anorèxia nerviosa en que la malaltia està associada en la religió i no en l'estètica personal, encara que este comportament no solia ser aprovat per les autoritats religioses com alguna cosa sagrat.[3] Encara que l'anorèxia mirabilis està, per definició, relacionada en la religió, particularment el catolicisme, se sap que els qui la patixen desafien les órdens dels seus superiors religiosos de deixar de dejunar i la seua negativa a menjar a voltes va precedir a la seua participació en activitats religioses.[3] Les afectades s'involucraven en conductes preocupants i estranyes dissenyades per a causar-se dolor, per a que els recordara el sofriment de Jesucristo, i desijaven semblar poc atractives en l'esperança d'evitar el matrimoni i el conseqüent contacte sexual.[3] Inedia es referix a la suposta capacitat d'una persona de viure sense consumir aliments.

La pràctica de l'inanició voluntària o anorexia santa era una conducta adoptada només per les dònes, particularment en l'Edat Mija, com una forma d'imitar el sofriment de Jesús en els seus tormentos durant la Passió, ya que les dònes preferien experimentar este dolor voluntari per mig del dejuni, mentres que els hòmens sants experimentaven el sofriment a través del castic físic per mig de la flagelació.[3] Per esta raó, a sovint li les cridava coloquialmente "dònes ayunadoras", ya que no hi havia "chics ayunadores".[2] Esta denominació coloquial es va convertir en la més comuna en l'época victoriana anglosaxona, sent inedia prodigiosa el terme utilisat únicament en círculs mèdics.[1]

Existix documentació sobre aproximadament dos terços de les dònes santes considerades oficialment per l'Iglésia Catòlica com a santes, beatas, venerables o siervo de Deu i que varen viure despuix de 1200 d. C., que demostra que més de la mitat d'elles mostraven signes clars d'anorèxia, existint documentació extensa i altament confiable disponible per a aproximadament dos dotzenes d'elles.[5]

Història

La primera víctima d'anorèxia mirabilis de la que es té notícia seria Santa Wilgefortis, una llegendària princesa catòlica no canonizada que supostament hauria vixcut en algun moment entre el VIII i el X en Galícia, que es va deixar matar de fam i va fer vot de castitat per a evitar un matrimoni concertat. Ella li va demanar a Deu que la fera lleja i li va eixir barba. El seu pretenent la va rebujar per la seua apariència i, com a castic per sabotejar l'unió, el seu pare, el rei de Portugal, la va fer crucificar. Pel seu sofriment va ser venerada extraoficialment per alguns catòlics.[6]


Encara que este trastorn va ser més prominent en l'Edat Mija, existixen casos moderns. En 2014, investigadors mèdics varen publicar un artícul sobre una dòna no identificada d'uns xixanta anys, naixcuda en Chicago, Illinois, que hauria sofrit anorèxia mirabilis. La dòna va ingressar a un convent a l'edat de 13 anys i va escomençar a restringir la seua alimentació en l'esperança d'alcançar la santitat.[6]

Casos notables

  • Pelagia de Antioquía va ser una santa cristiana i ermitaña de el IV o V que va morir com a resultat d'un ascetisme extrem, que el hi havia demacrado fins al punt de que ya no podia ser reconeguda.
  • María de Oignies (1177-1213) va fer grans esforços per causar-se dolor físic, volent sofrir com Jesucristo. Es va privar del somi i quan menjava, que era molt poc, preferia el pa tan dur que li feya sagnar les genives. Va elegir viure en la pobrea a pesar de pertànyer a una família rica i es va abstindre de mantindre relacions íntimes a pesar d'estar casada. De la mateixa manera que atres malaltes d'anorèxia mirabilis, finalment es va negar a menjar qualsevol aliment que no anaren les hòsties consagrades i va morir a l'edat de 36 anys.[7]
  • Wilgefortis de Portugal va ser una llegendària infanta portuguesa que va fer vot de virginitat i va començar a morir de fam per a evitar el matrimoni. Es diu que ella va orar per a que la feren lleja, lo que li va valdre una poblada barba, que la gent provablement va assumir que era obra de Deu. Finalment va ser crucificada. Més tart va ser venerada com a santa dins de l'Iglésia catòlica.[6]
  • Se sabia que Catalina de Siena (1347-1380) dejunava durant llarcs periodos de temps. Cap al final de la seua vida, quan la seua malaltia estava en el seu pijor moment, l'únic aliment que consumia era una única hòstia consagrada que li donaven com a part de l'Eucaristía diària. Va desafiar les órdens dels seus superiors religiosos de menjar, alegant que estava massa malalta per a fer-ho. El més anterior a la seua mort, a l'edat de 33 anys, va perdre l'us de les seues cames i la capacitat d'engolir. Ademés de restringir la seua ingesta d'aliments, se sabia que utilisava palillos insertats en la gola per a activar la seua reflex nauseoso i induir la bossada, com ho faria algú en bulímia nerviosa.[3][8]
  • Columba de Rieti (1467-1501) té vàries similituts en Catalina de Siena, entre elles, el tall de pèl per a evitar un matrimoni concertat i la negativa a menjar abans de dedicar-se al treball religiós. De la mateixa manera que Catalina, cap al final de la seua vida, Columba va restringir el seu consum d'aliments únicament a lo que li donaven com a part de l'Eucaristía diària i va morir a l'edat de 34 anys. Duya un cilicio i dormia sobre espines.[9]
  • Teresa Neumann (1898-1962) va confessar no haver consumit un atre aliment que la Sagrada Eucaristía durant tota la seua vida, ni haver begut aigua des de 1926 fins a la seua mort, a pesar de la seua "constitució robusta".[10]
  • Jane (naixcuda c. 1948) va ser una dòna de Chicago, Estats Units, que va començar a restringir la seua alimentació a l'edat de 13 anys en l'esperança de ser monja i, més vesprada, una santa. El seu pes va preocupar als del convent i va ser despedida del seu noviciado per preocupacions per la seua salut. La seua desnutrición li va provocar amenorrea i provablement va afectar el seu desenroll, ya que només va alcançar l'1,48 m d'altura, pero no va sofrir cap tipo de nanisme. A l'edat de 66 anys, pesava només 60 lliures (27 kg).[6]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Hepworth, Julie (1999). The Social Construction of Anorèxia Nervosa (en en), SAGE, pp. 23-25. ISBN 9781848609006.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Ozer, Yvette Malamud (2012). A Student Guide to Health: Understanding the Facts, Trends, and Challenges [5 volumes: Understanding the Facts, Trends, and Challenges] (en en), ABC-CLIO, pp. 115–116. ISBN 9780313393068.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 «Anorèxia Mirabilis: The Practice of Fasting by Saint Catherine of Siena in the Clapix Middle Ages».American Journal of Psychiatry.170(4)
    370–371.doi:10.1176/appi.ajp.2012.12111457.
  4. ↑ «Anorèxia Mirabilis: The Practice of Fasting by Saint Catherine of Siena in the Clapix Middle Ages».American Journal of Psychiatry.170(4)
    370–371.ISSN 0002-953X.doi:10.1176/appi.ajp.2012.12111457.
  5. ↑ Bell, Rudolph M. (2014). Holy Anorèxia, University of Chicago Press, p. x. ISBN 978-0-226-16974-3.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «A Case Study of Anorèxia Nervosa Driven by Religious Sacrifice».Case Reports in Psychiatry.2014
    512–764.ISSN 2090-682X.doi:10.1155/2014/512764.
  7. ↑ Spearing, Elizabeth (2002). Medieval writings on female spirituality, New York: Penguin Books, p. 105.
  8. ↑ «Power Suffering». The New York Claves. Consultat el 2018-10-31.
  9. ↑ «[1]», CatholicSaints.Info. Consultat el 2018-10-31.
  10. ↑ Wilson (1988). The Bleeding Mind: An Investigation into the Mysterious Phenomena of Stigmata, Weidenfeld & Nicolson., pp. 114–115. ISBN 0-297-79099-4.

Bibliografia


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Anorèxia_mirabilis&oldid=1424255»