Anex:Patrimoni de la Humanitat en Mali

Bens culturals i naturals

Mali conta actualment en els següents llocs declarats com Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco:

Archiu:Mosqueetombou 02.JPG	Tombuctú
	Be cultural inscrit en 1988, en perill des de 2012.
	Localisació: Regió de Tombuctú
	Sèu de la prestigiosa universitat corànica de Sankoré i vàries madrazas, Tombuctú va ser durant els sigles XV i XVI una de les capitals intelectuals i espirituals de l'Islam i un foc de propagació d'esta religió en Àfrica. Les tres grans mesquites de Djingareyber, Sankoré i Sidi Yahia són testics de la seua edat d'or passada. Pese als continus treballs de restauració realisats, estos monuments es veuen amenaçats hui en dia per l'alvanç de l'arena. (UNESCO/BPI)^[1]

Archiu:Great Mosque of Djenné 1.jpg	Ciutats antigues de Djenné
	Be cultural inscrit en 1988, en perill des de 2016.
	Localisació: Regió de Mopti
	Poblat des de l'any 250 a.C., el lloc de Djenné va aplegar a ser un centre mercantil important i un esclavó de la ruta transahariana de l'or. En els sigles XV i XVI va ser un foc de propagació de l'Islam. Les seues vivendes tradicionals –de les que es conserven unes 2.000 aproximadament– es varen construir en menuts altozanos (toguere) per a protegir-les contra les inundacions estacionals. (UNESCO/BPI)^[2]

Archiu:Bandiagara escarpment1.jpg	Penya-segats de Bandiagara (terra dels Dogón)
	Be mixto inscrit en 1989
	Localisació: Regió de Mopti
	Ademés dels seus excepcionals paisages de farallones i replanells de arenisca en belles realisacions arquitectòniques –vivendes, graners, altars, santuaris i llocs de reunió o “togunas”–, el replanell de Bandiagara conserva toda una serie de tradicions socials ancestrals com la confecció de caraces i la celebració de festes populars i rituals, o cerimònies de cult als antepassats. El paisage i les característiques geològiques, arqueològiques i etnològiques d'este replanell fan d'ella un els llocs més impressionants de l'Àfrica Occidental. (UNESCO/BPI)^[3]

	Tomba dels Askia
	Be cultural inscrit en 2004 en perill des de 2012.
	Localisació: Regió de Gao
	L'espectacular estructura piramidal de 17 metros d'altura de la tomba de la dinastia dels Askia, erigida en 1495 per Askia Mohamed, emperador de Songhai, en la seua capital de Gao, atesta la potència i riquea d'un imperi que va cobrar auge entre els sigles XV i XVI gràcies al control del comerç de la sal i de l'or practicat a través del Sahara. Esta tomba és també un magnífic eixemple de la tradició arquitectònica de construcció d'edificis en atobó, característica de la regió del Sahel Occidental. El conjunt monumental –que comprén la piràmide funerària, dos edificis de sostre pla de la mesquita, el cementeri d'esta i un àgora a l'aire lliure– va ser construït quan Gao es va convertir en la capital de l'Imperi Songhai, despuix de la tornada de Askia Mohamed del seu pelegrinage a la Meca i de la subsegüent declaració de l'Islam com a religió oficial en els seus dominis. (UNESCO/BPI)^[4]

Localisació del Patrimoni de la Humanitat en Mali

Llista indicativa

L'inscripció en esta llista és la primera etapa per a qualsevol futura candidatura. Mali, la llista indicativa del qual va ser revisada per última volta el 7 de setembre de 2016,^[5] ha presentat els següents llocs:

Archiu:Falta imagen UNESCO Material (ancho).svg	Kamablon Be cultural Propost en 1999
Archiu:Falta imagen UNESCO Material (ancho).svg	La Boucle du Baoulé Be cultural Propost en 1999
Archiu:Tinifagh intedeni.jpg	Essouk Be cultural Propost en 1999
Archiu:Grande Mosquée du Vendredi de Niono (Mali).JPG	La gran mesquita de divendres de Niono Be cultural Propost en 2009
Archiu:Falta imagen UNESCO Material (ancho).svg	La ciutat històrica d'Hamdallahi Be cultural Propost en 2009
Archiu:Fort de medine 1.jpg	El fort de Médine Be cultural Propost en 2009
Archiu:Falta imagen UNESCO Material (ancho).svg	El lloc de Kurukan Fuga Be cultural Propost en 2009
Archiu:Mosque Mopti.jpg	La mesquita de Komoguel Be cultural Propost en 2009
Archiu:Pg109.jpg	*El tata* de Sikasso Be cultural** Propost en 2009
Archiu:Sahel forest near Kayes Mali.jpg	Reserva de Biodiversitat de Bafing Makana Be natural Propost en 2016
Archiu:Falta imagen UNESCO Material (ancho).svg	Reserva Natural del Llac Magui Be natural Propost en 2016

Anteriors candidats a Patrimoni Mundial

Els llocs que seguixen varen estar anteriorment en la llista Indicativa, pero varen ser retirats o rebujats per la UNESCO. Els llocs que encara s'inclouen en atres entrades en la llista Indicativa o que varen ser acceptats i són part de llocs del Patrimoni Mundial no s'inclouen ací.

Nom	Any	Tipo	Descripció
Conjunt d'Adrar dels Iforas, Valle del Tilemsi i Essouk	1987–1998	K/N	Solament Essouk està en la llista indicativa (ref. 1349). Adrar dels Iforas i la Vall del Tilems han segut retirats.
Assentaments humans de Falaise de Tambaoura	1987–1998	K
Assentaments humans en la regió de Kangaba, el cor del camp de Vaig manar	1987–1998	K	La regió de Kangaba és el cor del paisage de Vaig manar.
Assentaments humans en el llac Débo i la cultura Bozo	1987–1998	K/N	El llac Débo és el llac més gran de Mali i un dels assentaments dels bozo.
Ruta transahariana de l'or i la sal - Thegaza, Taoudeni, etc.	1987–1998	K
Conjunt de cambres funeràries de la regió de Buguni.	1987–1998	K

Patrimoni cultural immaterial

Actualment Mali té sèt elements inscrits en la llista del Patrimoni Cultural Immaterial, dos d'ells compartit en atres països:

	L'espai cultural del yaaral i del degal
	Be immaterial inscrit en 2008.

	La refección septenal de la techumbre del Kamablon, casa sagrada de Kangaba
	Be immaterial inscrit en 2009.
	Els malinkés i atres poblacions de la regió del Mandén, situada al suroest del Mali, es reunixen cada sèt anys en el llogaret de Kangaba per a celebrar l'instalació d'un nou techado de palla en el Kamablon, “la casa de la paraula”. Construït en 1653, este notable edifici de planta circular alberga objectes i mobiliari de gran valor simbòlic per a la comunitat i, ademés, és sèu del consell del llogaret. La celebració l'organisen conjuntament els membres de clan Keita –descendents de Sundiata Keita, fundador de l'Imperi del Mali– i els griots del patronímico Diabaté, que són els depositario de l'història del Kamablon. La refección de la techumbre oferix l'oportunitat d'evocar l'història i la cultura del Mandén a través de les tradicions orals, aixina com de reforçar els vínculs socials, resoldre conflictes i formular vaticinis sobre els sèt anys venidors. En els cinc dies que duren les festivitats, els jóvens de vint a vintiun anys de la comunitat desmonten el techado antic i ho substituïxen per un atre nou seguint les instruccions i orientacions dels seus majors que, al mateix temps, transmeten el seu saber sobre la casa sagrada i de la seua construcció, història i valor simbòlic. Els griots del veí llogaret de Kela rendixen homenage a Sundiata narrant l'història oral del Mandén. (UNESCO/BPI)^[6]
	La Carta del Mandén, proclamada en Kurukan Fuga
	Be immaterial inscrit en 2009.
	A principis del sigle XIII, a raïl d'una gran victòria militar del fundador de l'Imperi Mandinga, este sobirà i el seu areópago de sabio, reunits en assamblea en Kurukan Fuga, varen proclamar la Carta del Nou Manen, que rep el seu nom del territori de la conca alta del riu Níger situat hui d'un i un atre costat de la frontera entre Guinea i Mali. Esta carta és una de les constitucions més antigues del món, encara que només existix en forma oral. Consta d'un preàmbul i sèt capítuls en els que es proclamen: la pau social en la diversitat, l'inviolabilitat del ser humà, l'educació de les persones, l'integritat de la pàtria, la seguritat alimentària, l'abolició de l'esclavitut per razia i la llibertat d'expressió i comerç. Pese a la desaparició de l'Imperi Mandinga, les paraules de la Carta i una série de ritos conexos se seguixen transmetent de pares a fills, en forma codificada i oral, dins dels clans de la tribu malinké. Per a mantindre viva esta tradició, tots els anys tenen lloc cerimònies commemoratives de l'històrica assamblea en el llogaret de Kangaba, adjacent al vast clar de bosc de Kurukan Fuga que està emplaçat actualment en el territori del Mali, prop de la seua frontera en Guinea. La celebració d'estes cerimònies conta en el respal de les autoritats locals i nacionals del Mali, i en particular en el de les autoritats consuetudinàries per a els qui la Carta del Mandén no només és una font de normes jurídiques, sino també un mensage d'amor, pau i fraternitat que ha perdurat a través dels sigles. Esta carta seguix sent el fonament dels valors i tradicions de les poblacions interessades. (UNESCO/BPI)^[7]
	El sanké mon, rito de peixca colectiva en l'estany de Sanké
	Be immaterial inscrit en 2009 sobre la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requerix mides urgents de salvaguardia.
	El sanké mon és un rito de peixca colectiva celebrat en la ciutat de Sant, situada en la regió de Segu, en Mali. La celebració d'este rito té lloc els segons dijous del sèptim més llunar, a fi de commemorar la fundació de la ciutat. Les festivitats rituals donen començ en sacrificis de galls i cabres, i en ofrenes dels veïns als esperits que poblen l'estany de Sanké. A continuació, té lloc una peixca colectiva que dura quinze hores i s'efectua en rets de malles grosses i fines. Despuix, en la plaça pública, al són de diversos tipos de tambors i segons una coreografia especial, ballarins buwa de Sant i pobles de les afores, vestits en paraments tradicionals i tocats en capells adornats de cauris i plomes, eixecuten una dansa en caraces. El sanké mon no només marca el començ de l'estació plujosa, sino que també plasma la cultura local a través de les expressions artístiques, l'artesania i els coneiximents i pràctiques vinculats a la peixca i els recursos hídrics. Aixina mateix, reforça els valors colectius de cohesió social, solidaritat i pau entre les comunitats locals. En els últims anys, la popularitat d'esta celebració ritual ha decaigut, lo que posa en perill la seua existència. Entre els factors que han creat esta situació cal mencionar l'ignorança de l'història i importància d'esta tradició, la disminució paulatina del número de participants, els accidents ocorreguts durant les celebracions i la deterioració de l'estany de Sanké provocat per l'escassea de pluges i el desenroll urbà. (UNESCO/BPI)^[8]
	La societat secreta dels Kôrêdugaw, rito de saber de Mali
	Be immaterial inscrit en 2011 sobre la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requerix mides urgents de salvaguardia.
	La societat secreta dels Kôrêdugaw és un rito de saber fonamental per a l'identitat cultural dels pobles bambara, malinké, senufo i samogo de Mali. Els iniciats visten capes irregulars adornades en collars de llavors roges i una gran cantitat d'artículs diversos. Fan riure en el seu comportament caracterisat per la gula, l'humor càustic i l'ingeni, encara que també demostren una gran inteligència i saber. La societat educa, capacita i prepara als chiquets per a fer front a la vida i aplegar a acorts en els problemes socials. Els seus membres també actuen com a mediadors socials i eixerciten un paper clau en festes i en moltes atres ocasions. Els Kôrêdugaw són també els herboristas i terapeutes tradicionals el coneiximent dels quals de les plantes s'utilisa per a curar malalties, evitar la mala sort, tractar a les dònes sense fills i impartir bendicions. Simbolisen la generositat, la tolerància, la inofensividad i el domini del coneiximent, personificando les normes de conducta per les que advoquen als demés. Els membres provenen de tots els grups socials i professionals, en independència del seu orige ètnic, sexe o religió, un dels quals es convertix en Kôrêduga per condició hereditària, instruït pels esperits o format per un mestre. El coneiximent i les tècniques es transmeten durant les cerimònies anuals d'iniciació. Hui en dia, els modos tradicionals de transmissió es veuen amenaçats pel descens del número d'iniciats pel predomini dels estils de vida urbans entre les generacions més jóvens, i les pràctiques rituals tenen lloc cada volta menys. (UNESCO/BPI)^[9]
	Les pràctiques i expressions culturals vinculades al balafón de les comunitats senufo de Mali, Burkina Faso i Costa d'Ivori
	Be immaterial inscrit en 2011 (ampliat a Costa d'Ivori en 2012).
	Este element és compartit en Plantilla:BUR i Plantilla:CIV
	El balafón de les comunitats senufo de Mali, Burkina Faso i Côte d’Ivoire és un xilofón pentatónico, conegut a nivell local pel nom de ncegele. El ncegele comprén entre onze i vintiuna tecles de llongitut desigual, tallades en fusta i dispostes en un soport de forma trapezoidal fabricat també en fusta o bambú. Els elements resonantes de l'instrument són carabasses de tamany també desigual colocades baix el soport, en correspondència en les tecles. Les carabasses estan perforades i els forats estan proveïts en filaments de ovotecas d'aranya per a intensificar la vibració del sò. El concorde del ncegele es basa en una divisió de l'octava en cinc intervals iguals, i els seus sons es produïxen colpejant les tecles en varetes de fusta proveïdes d'una contera de caucho en la seua extremitat. Tocat en sol o en conjunt instrumental, el ncegele produïx una música basada en múltiples melodies rítmiques. Este instrument anima les festes, acompanya les pregàries en les iglésies i boscs sagrats, estimula l'entusiasme en el treball, s'utilisa en la música funerària i contribuïx a l'ensenyança de sistemes de valors, tradicions, creències, dret consuetudinari i normes ètiques per les que es rigen tant la societat com les persones en la seua vida diària. Els intérprets deprenen primer en balafones per a chiquets i després es perfeccionen en instruments de talla normal baix la direcció d'un mestre. (UNESCO/BPI)^[10]
	Els coneiximents i pràctiques vinculats al imzad de les comunitats tuaregs d'Argèlia, Mali i Níger
	Be immaterial inscrit en 2013.
	Este element és compartit en ' REDIRECCIÓN Plantilla:DZA' i Plantilla:NIG
	La música de el “imzad”, instrument d'una sola corda fregada tocat per les dònes, constituïx una traça cultural característica de les poblacions tuaregs. Les intérprets d'este instrument ho toquen assentades, colocant-ho en els seus genolls i servint-se d'un arc de fusta curvat. El “imzad” se sol tocar en els campaments tuaregs durant la celebració de cerimònies en les que la música va unida a la poesia. Les melodies de el “imzad” acompanyen vores poètiques i tradicionals de glorificació de les aventures i ardits d'héroes ancestrals, que són composts, recitats o interpretats pels hòmens, mentres que els participants –hòmens i dònes al mateix temps–¬ proferixen crits modulats o extremadament aguts. La música de el “imzad” té també una funció terapèutica, ya que s'interpreta per a alluntar els esperits malignes i aliviar els sofriments dels malalts. El sò de el “imzad” traduïx els sentiments i estats d'ànim de l'intérpret, i tot fallo d'eixecució en el transcurs d'una interpretació es considera un infortuni. Són les dònes els qui fabriquen l'instrument en una mitat de carabassa que buiden i posen a secar. Una volta seca, cobrixen la part ahuecada en un pegat de pell tensada, perforant-ho en dos orificis en forma de rosetones i afegint-li un pont de fusta en forma de V. La transmissió dels coneiximents musicals s'efectua oralment, en métodos tradicionals basats en l'observació i assimilació. (UNESCO/BPI)
	L'aparició de caraces i porritos de Markala
	Be immaterial inscrit en 2014.
	L'aparició de caraces i porritos és una festa ritual celebrada per les comunitats dels bambaras, bozos, markas i somonos de la comarca de Markala, que va acompanyada per danses en caraces, músiques de tamtanes i cançons interpretades per ballarins i marionetistas. Les caraces i porritos simbolisen el víncul sagrat entre el ser humà i la naturalea, a través de la representació de determinats animals que encarnen virtuts socials específiques. Durant l'estació seca, s'impartix als jóvens neófitos l'instrucció i els coneiximents necessaris per a preparar-los al pas a l'edat adulta. Els ritos d'iniciació tenen lloc en un bosc sagrat situat a la vora del riu Níger, en el que els hòmens adults transmeten als chicons jóvens els coneiximents i pràctiques pertinents. L'iniciació finalisa en libaciones i ofrenes als esperits protectors i les forces amagades per a que consentixquen en fer dels chicons hòmens fets i drets, disposts a dur la caraça i a dansar. Despuix dels ritos d'iniciació, la celebració del fi de les collites oferix una plataforma per a que les diferents cultures locals s'expressen per mig de pregàries, músiques, vores i danses que anuncien l'arribada de la temporada de peixca individual i colectiva. Estes celebracions rituals ilustren la cohesió, el diàlec, la tolerància i la continuïtat de l'identitat pluricultural de les comunitats de la localitat de Markala i dels llogarets veïns. També oferixen la possibilitat d'efectuar trobades festives i intercanvis que propicien la solució de les querelles i malentesos familiars, aixina com dels conflictes que pogueren existir dins de les comunitats i entre elles. (UNESCO/BPI)