L'amfiteatre de Cartago és un amfiteatre romà construït en el I en la ciutat de Cartago, reconstruïda per Juli Cèsar (Colónia Julia Karthago) i que es va convertir en la capital de la província romana d'Àfrica. La depredació que ha sofrit el lloc arqueològic va fer que solament subsistira l'arena, mentres que l'edifici era objecte d'admiració dels viagers, inclús en l'Edat Mija.

Amfiteatre de Cartago

Va ser un dels tres amfiteatres africans, en els d'El Djem i de Tapso, en ser construït sobre una superfície plana, sense el respal d'un tossal.[1]

Història

L'amfiteatre de Cartago va ser construït a fins del I o inicis del II, a l'oest del tossal de Birsa. Una inscripció datada certifica que funcionava en 133-139.[1] Va ser ampliat en el curs del III.

En el XI, Abu Abdullah al-Bakri va descriure l'amfiteatre, al com va calificar com el monument «més maravellós de Cartago»:

Este edifici es compon d'un círcul d'arcs sostinguts per columnes i coronat per atres arcs similars a aquells del primer nivell. En les parets d'este edifici, es veuen representades imàgens d'animals [...] Es distinguixen figures que simbolisen els vents: el d'Orient té un somriure, mentres que el d'Occident té el ceño frunzit.[2]

Per molt temps, l'altura dels seus arcs varen ser objecte d'admiració dels visitants de l'Edat Mija, com Al-Idrisi,[3] qui impressionat per la «construcció en circ format d'una cinquantena d'arcs», va precisar:

En la part superior de cada arc es troba una cimbra i, sobre la cimbra de l'arc inferior, es veuen esculpits en relleu diverses figures i representacions curioses de sers humans, animals, navío, tots eixecutats en art infinit i immensa habilitat.[2]

Des de llavors, l'explotació del monument pels saquejadors de pedra i metal ho ha nivellat al sol. Per lo tant, solament l'arena, revelada a fins del XIX i inicis del XX, subsistix hui en dia en mig d'un bocage de pis, de la mateixa manera que el mur del perímetro que ha segut restaurat.[4]

En 1887, una creu va ser erigida en el seu centre en recort dels màrtirs cristians[5] Perpètua i Felicitat. Estos dos sants de l'Iglésia catòlica varen ser martirisats en un atre monument anàlec, pero desconegut en l'actualitat, a pesar d'una tradició transmesa per molt temps inclús pels historiadors.[6] La construcció d'una capella moderna dedicada als dos sants va alterar les instalacions del subsol de l'amfiteatre.[1]

Arquitectura

L'amfiteatre conta en una arena de 64,66 per 36,70 metros, rodejada per un podi construït en opus quadratum de 2,5 metros d'altura, i grades sostingudes per una série de 54 intercolumnis. El seu perímetro exterior és de 120 per 93 metros. Quan va ser ampliat, el seu gran eix va aplegar a medir 156 metros per 128 metros de llarc, en una frontera feta de blocs de Kadhel. La seua capacitat és estimada en 30.000 espais.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Mahjoubi, 2000, pp. 170-171
  2. ↑ 2,0 2,1 Beschaouch, 1993, p. 176
  3. ↑ Picard, 1951, p. 68
  4. ↑ Ennabli y Slim, 1993, p. 33
  5. ↑ Picard, 1951, p. 69
  6. ↑ Ennabli y Slim, 1993, pp. 33-34

Bibliografia

  • Beschaouch, Azedine (1993). La légende de Carthage (en francés), París: Gallimard. ISBN 2070532127. Consultat el 3 de març de 2012.
  • Ennabli, Abdelmajid; Slim, Hédi (1993). Carthage. Li site archéologique (en francés), Tunis: Cérès. Consultat el 3 de març de 2012.
  • Mahjoubi, Ammar (2000). Villes et structures de la province romaine d'Afrique (en francés), Tunis: Centre de publication universitaire. ISBN 9973937953. Consultat el 3 de març de 2012.
  • Picard, Colette (1951). Carthage (en francés), París: Els Belles Lettres. Consultat el 3 de març de 2012.