Anar al contingut

Amanita gemmata

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Amanita gemmata (Amanita gemmata)


Amanita gemmata és un fongo de la família Amanitaceae. El cos fructífer té un capell d'un to groc opac a dorat, en un diàmetro típic de 2,5 a 12 centímetros. La superfície del capell és pegajosa quan està humida i es caracterisa per la presència de barrugues blanques que es desprenen en facilitat. Inicialment, el capell és convexo i es aplana en madurar. La carn és blanca i no canvia de color en tallar-se. Les làmines són de color groc pàlit i medixen entre 4 i 12 cm de llarc i de 0,5 a 1,9 cm de gruixa. El vés-ho parcial que cobrix el cos fructífer jove es convertix en un anell en el peu en alcançar la madurea. La esporada és blanca. Este fongo s'assembla a numeroses atres espècies.

Esta espècie és un fongo micorrícico, àmpliament distribuït en Europa. Pot créixer de forma solitària, dispersa o en grups. Preferix hàbitats com a boscs de coníferes i boscs mixts, aixina com zones junt a senderes, a on fructifica en estiu i autumne. És un fongo tòxic que conté àcit iboténico i muscimol.

Descripció

[editar | editar còdic]

Els cossos fructífers són de color groc en general. El capell fresca varia en tonalitats des de groc crema opac fins a groc dorat o beige, i és pegajoso quan està humit. El capell presenta barrugues blanques que solen ser fràgils i es llaven fàcilment en la pluja. Estes barrugues es distribuïxen de manera aleatòria, encara que tendixen a concentrar-se més en el centre. El capell medix típicament de 2,5 a 12 centímetros (1 a 4 ¾ polzades) de diàmetro, i és inicialment convexo abans de aplanarse en madurar. La carn és blanca i no mostra canvis en ser tallada.[1]

Les làmines són adnatas o ventrudas i estan molt juntes. El estípite, d'un color groc pàlit, medix entre 4 i 12 cm de llarc i 0,5 a 1,9 cm de gruixa. Pot tindre una gruixa uniforme o ser llaugerament més ample en la base. Els fongos jóvens posseïxen un vés-ho parcial membranoso que s'estén des de la part superior del peu fins al marge del capell. A mida que el fongo creix, el vel parcial es trenca i deixa un anell fràgil en forma de falda que es pert en facilitat. En la base del peu hi ha una volva blanca, un remanente del vés-ho universal que cobria el fongo inmaduro, que generalment forma una vora lliure menuda. Les impressions d'espores són blanques[2] i el fongo no té una olor distintiva.[3]

Característiques microscòpiques

[editar | editar còdic]

Les espores de Amanita gemmata són primes, #elipsoide i no amiloides. Medixen entre 8–10 μm de llarc per 6,5–7,5 μm d'ample, en una proporció Q promig (llongitut/ample) d'1,35. Són planes, de parets primes i contenen d'una a vàries menudes gotes d'oli.[4] Les basidios (cèlules portadores d'espores del himenio) solen ser de quatre espores, tenen forma de clava i medixen 30–40 μm de llarc per 8–11 μm d'ample.[1]

El teixit de les làmines és divergent: les cèlules estan més o menys paraleles prop del centre de la làmina, pero es curven cap a fòra prop de l'extrem. Les hifes d'este teixit són cilíndriques a infladas, de parets primes, hialinas (translúcidas) a groguenques, i medixen entre 2,2–9 μm d'ample. Les hifes de l'estrat central són més primes i típicament cilíndriques. Les hifes del subhimenio (la capa directament baix del himenio) són entrellaçades, ramificadas, cilíndriques a llaugerament infladas, hialinas, i medixen 6–9 μm d'ample.[1]

La cutícula del capell té hifes filamentosas, entrellaçades i dispostes radialmente. Estes hifes són cilíndriques, de 2,7–4 μm d'ample, de parets primes, hialinas a groguenques, i es gelatinizan quan es monten en hidròxit de potassi. El teixit del capell també és entrellaçat, en hifes cilíndriques a alguna cosa infladas, de 3,7–14,6 μm d'ample, de parets primes, ramificadas i hialinas a groguenques.[1]

En l'àpiç del peu abunden les caulocistidias, que tenen forma de clava a cilíndrica, parets primes, són hialinas i medixen de 3–9 μm d'ample. El teixit de l'anell està compost per hifes cilíndriques entrellaçades que medixen de 3–9 μm d'ample. També hi ha esferocistos (cèlules esfèriques infladas) en el teixit de l'anell, que tenen forma de clava a elipsoidal i medixen 29–55 μm de llarc per 30–70 μm d'ample. Les barrugues de la superfície del capell (remanentes del vel universal) estan formades per hifes cilíndriques a infladas, de parets primes, entrellaçades i de 3,5–8 μm d'ample. Els esferocistos en este teixit medixen 58,5–70,2 μm de llarc per 17,5–40 μm d'ample, són elipsoidales i hialinos.[1]

El teixit de la volva és entrellaçat, en hifes cilíndriques, hialinas, de 4,4–7,3 μm d'ample. Els esferocistos en este teixit són elipsoidales a aproximadament esfèrics, hialinos i medixen 35–70 μm de llarc per 20–35 μm d'ample. En A. gemmata, a on els esferocistos són més abundants, es troben dispersos just baix de la cutícula del capell, tenen un ample de 3,7–6 μm. Les conexions en fíbulas són rares, pero estan presents en l'anell, el teixit de les làmines, el subhimenio i el teixit del capell.[1]

Espècies similars

[editar | editar còdic]

Existixen numeroses espècies en Amèrica del Nort que s'assemblen a A. gemmata.[5] En 2005, el micólogo Rod Tulloss va descriure Amanita aprica, una espècie que ha segut confosa vàries voltes en A. gemmata en el passat.[6] Segons els micólogos Pierre Neville i Serge Poumarat, l'espècie mediterrànea A. amici (sinònima de A. gemmata f. amici)[7] és similar en apariència pero més gran. No obstant, Tulloss argumenta que les dimensions del capell i el peu de A. amici cauen dins del ranc esperat para A. gemmata, per lo que abdós deuen considerar-se conespecíficas.[4]

Neville i Poumarat sugerixen que el nom A. gemmata persistix en coleccions mediterrànees per la seua freqüent aplicació errònea històrica a l'espècie italiana A. gioiosa, que no va ser descrita com una espècie distinta fins a 2004.[4] A. orientigemmata, un fongo que comprén des de Japó fins a China, s'assembla a A. gemmata, pero té conexions en fíbulas, a diferència d'esta última. Atres diferències inclouen espores llaugerament més menudes en A. orientigemmata i diferències en la microestructura de les barrugues del capell.[8]

En Europa, a sovint es confon en atres espècies, com Amanita citrina, Amanita fulva i Amanita pantherina. El seu capell és d'un color més lluent que la primera i més groc que les dos últimes.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

L'espècie va ser descrita científicament per primera volta pel micólogo i botànic suec Elias Magnus Fries com Agaricus gemmatus en 1838.[9] En 1866, l'estadístic francés Louis Bertillon la va transferir al gènero Amanita.[10] A lo llarc de la seua història taxonómica, l'espècie ha segut assignada a varis gèneros, lo que ha generat numerosos sinònims, inclosos Amanita muscaria var. gemmata (1886, Lucien Quélet), Amanitopsis gemmata (1887, Pier Andrea Saccardo), Amanitaria gemmata (1940, Jean-Edouard Gilbert) i Venenarius gemmatus (1948, William Murrill).[11] L'autoritat en el gènero Amanita, Rodham I. Tulloss, considera que A. amici (publicada per Claude Casimir Gillet en 1891) és sinònima de A. gemmata, ya que les característiques macroscòpiques de la primera es troben dins del ranc esperat per a la segona.[4]


Dins del gènero Amanita, A. gemmata es classifica en el subgénero Amanita, secció Amanita, subsección Gemmatae i série Gemmatae.[4] Tulloss l'agrupa en una stirps (una categoria informal superior al nivell d'espècie) junt en A. russuloides i A. viscidolutea.[12] Alguns micólogos sugerixen que A. gemmata no és distinta de A. russuloides.[13] Estudis moleculars basats en seqüències dels gens del ARN de la subunidad ribosomal gran (nLSU-rDNA) i de la subunidad menuda mitocondrial ribosomal (mtSSU-rDNA) mostren que A. gemmata pertany a un clado dins del gènero Amanita, junt en espècies com A. muscaria, A. farinosa i A. roseitincta.[14][15]

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

L'espècie es troba en vàries regions d'Àsia i Europa.

El fongo preferix sols arenencs i llaugerament àcits, i s'associa freqüentment en l'avet noruec (Picea abies). Creix de forma solitària, dispersa o en grups, en boscs de coníferes i mixts, especialment a lo llarc de camins i senderes.[2][16]

Ecologia

[editar | editar còdic]

A. gemmata és un fongo micorrícico, lo que significa que forma una relació mútuament beneficiosa en les raïls de plantes hostes compatibles. En esta associació, la planta proporciona carbono al fongo, mentres que el fongo suministra nutrients i protecció contra patógenos a la planta. Net i Carbone ho varen associar en Pinus pinaster (pi marítim) en Espanya.[17]

Toxicitat

[editar | editar còdic]

Se sospita que la toxicitat de A. gemmata es deu a la presència de muscimol i àcit iboténico,[18] substàncies que també es troben en atres espècies de la secció Amanita, com A. muscaria i A. pantherina.

Per lo general, els síntomes d'intoxicació apareixen dins de les tres hores posteriors a l'ingestió del fongo i inclouen alucinacions visuals, nàusees, bossades, dolor abdominal, diarrea, ritme cardíac irregular i llent, i agitació. En casos greus, encara que extremadament rars, pot haver menge, convulsions o inclús la mort.[19]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Ammirati; Traquair, James A.; Horgen, {{{nom3}}} (1985). [1] (en en), Fitzhenry & Whiteside in cooperation with Agriculture Canada and the Canadian Govt. Pub. Centre, Supply and Services Canada, pp. 174–176. ISBN 978-0-88902-977-4.
  2. ↑ 2,0 2,1 Arora, David (1986). [2], Second edition edició (en en), Berkeley, Califòrnia: Tingues Speed Press, p. 281. ISBN 978-0-89815-169-5.
  3. ↑ «Amanita gemmata species group» (en en). MushroomExpert.Com.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Tulloss, Rodham I.. «Amanita gemmata» (en en). Amanitaceae.org – Taxonomy and Morphology of Amanita and Limacella.
  5. ↑ Bresinsky, Andreas; Besl, Helmut (1990). [3] (en en), London, UK: Wolfe Publishing Ltd, pp. 110–111. ISBN 978-0-7234-1576-3.
  6. ↑ «Amanita aprica—a new toxic species from western North America».Mycotaxon.91
    193–205.
  7. ↑ «Amanita amici Gillet :t.2, 1891» (en en). MycoBank. International Mycological Association.
  8. ↑ Tulloss, Rodham I.. «Amanita orientigemmata» (en en). Amanitaceae.org.
  9. ↑ Fries, Elias Magnus (1838). [4] (en la), Uppsala, Suècia: Typographia Academica, p. 12.
  10. ↑ Dechambre, Amédée (1866). (en fr), Paris, França: Masson, pp. 491–511.
  11. ↑ «Amanita gemmata (Fr.) Bertill. 1866» (en en). MycoBank. International Mycological Association.
  12. ↑ Tulloss, Rodham I.; Yang, Zhu L.. «stirps Gemmata» (en en). Amanitaceae.org – Taxonomy and Morphology of Amanita and Limacella.
  13. ↑ «The Amanita of Eastern North America».Mycologia.5(2)
    72.doi:10.2307/3753566.Consultat el 2024-11-26.
  14. ↑ «Variation in Modes and Rates of Evolution in Nuclear and Mitochondrial Ribosomal DNA in the Mushroom Genus Amanita (Agaricales, Basidiomycota): Phylogenetic Implications».Molecular Phylogenetics and Evolution.16(1)
    48–63.ISSN 1055-7903.doi:10.1006/mpev.2000.0782.Consultat el 2024-11-26.
  15. ↑ «Molecular Phylogeny of Amanita Based on Large-Subunit Ribosomal DNA Sequences: Implications for Taxonomy and Character Evolution».Mycologia.91(4)
    610.doi:10.2307/3761246.Consultat el 2024-11-26.
  16. ↑ McKnight; McKnight, Kent H. (1987). (en en), Boston, Massachusetts: Houghton Mifflin, pp. 225 - 226. ISBN 978-0-395-91090-0.
  17. ↑ «Characterization of juvenile maritime pine (Pinus pinaster Ait.) ectomycorrhizal fungal community using morphotyping, direct sequencing and fruitbodies sampling».Mycorrhiza.19(2)
    91–98.ISSN 1432-1890.doi:10.1007/s00572-008-0207-0.Consultat el 2024-11-26.
  18. ↑ (2008) [5], Blackwell Pub. OCLC 173218755. ISBN 978-1-4051-5875-6.
  19. ↑ Russell, Alice B.. «Amanita gemmata» (en en). North Carolina State University. Poisonous Plants of North Carolina. Archivat des d'el original, el 2013-10-03.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Amanita_gemmata&oldid=623556»