Alusió

La alusió[1] (del llatí allusio: retozo, joc[2]) és una figura retòrica que fa referència o representa a persones, llocs, events, obres lliteràries, mits o obres d'art, pero de manera indirecta o per implicació. L'alusió pot servir-se d'atres figures com la metonímia, la metàfora, el símbol... Pot definir-se també com l'evocació, sense nomenar-los explícitament, de persones, events (referència històrica), fets o texts supostament coneguts. Es troba, puix, emparentada en el trop i l'antonomàsia.[3]
S'usa de forma eufemística, en fins històrics, lliteraris, religiosos o mitològics. L'alusió provoca en la ment una vinculació ràpida i precisa entre persones, objectes, moments o llocs. S'utilisa al servici de l'alabanza i la sàtira, lo mateix com lisonja ingeniosa que com a greu ofensa. El seu us és molt comú en el llenguage popular, freqüentment en fins maledicentes, i també, pel seu gran poder de sugerència, sol servir-se d'ella la publicitat. En lliteratura, pel seu valor metafòric, es té per delicat instrument lliterari que reforça intensament l'eloqüència.
Relacionada aixina mateix en el fenomen llingüístic de l'intertextualidad, diferix de la mateixa en que es tracta d'un esforç retòric o intencional per part de l'autor.[4] L'èxit d'una alusió depén en part de que a lo manco alguns llectors o oyents la "capten al vol". Les alusions es poden fer cada volta més obscures, i en ocasions solament es comprenen pel propi autor, que d'eixe modo es refugia en un llenguage privat (per eixemple, en el poema "Ulalume", d'Edgar Allan Poe).
La alusió va ser molt utilisada pels autors antics (Virgilio, Aristòfanes, Marcial...) i, més modernamente, per poetes i escritors com o Luis de Góngora, Moliére, T. S. Eliot, James Joyce, etc.
El llingüiste Bernard Dupriez, segons la seua relació en els distints trops, definix cinc tipos d'alusions: metafòrica, sinecdóquica, metonímica, alegórica i catacrética.
El llingüiste R. F. Thomas, en la seua obra sobre esta figura retòrica en les Geórgicas de Virgilio,[5] distinguix sis tipos de referències alusivas: 1. Referència informal, "l'ús d'un llenguage que recorda un antecedent específic, pero només en un sentit general" que és relativament poc important per al nou context. 2. Referència simple, en el que l'oyent o llector està destinat a "recordar el context del model i aplicar eixe context a la nova situació"; la referència simple com a específica en Virgilio, segons Thomas, és una forma de "fer conexions o transmetre idees en un nivell d'intensa subtilea". 3. Autorreferencia, a on l'alusió és a la pròpia obra del poeta. 4. Alusió correctiva, en que s'està clarament en oposició a les intencions de la font original. 5. Referència aparent, que "sembla clarament remetre a un model específic, pero que en un acostament més sotil frustra eixa intenció". 6. Referència múltiple o fusió, que es referix de diverses maneres al mateix temps a vàries fonts, fusionant i transformant les tradicions culturals.
Eixemples d'alusió en la lliteratura i el llenguage coloquial: «La nau que mai ha de tornar» (la mort), «el mentit robador d'Europa» (el deu Zeus), «el millor amic de l'home» (el gos), «el trage de fusta» (l'ataüt), «la sense os» (la llengua).
Referències
- '
- ↑
- ↑ Real Academia Española. «Acepción de "Alusión"». DRAE. Consultat el 1 de septiembre de 2014.
- ↑ http://www.lettres.net/lettres.net/file/allusion.html
- ↑ Preminger & Brogan (1993) The New Princeton Encyclopedia of Poetry and Poetics. Princeton University Press.
- ↑ R. F. Thomas, "Virgil's Georgics and the art of reference" Harvard Studies in Classical Philology 90 (1986) pp 171–98.