Anar al contingut

Alfarería en la província de Segòvia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Cànter de Coca (Segòvia); altura: 39 cm.; possible obra de la família Murciego, seguint models dels cànters de boca ampla de Jiménez de Jamuz. Els restants de vidriado en la boca semblen fets en resina de pi.[lower-alpha 1]

l'alfarería en la província de Segòvia (Espanya), en precedents arqueològics datats en anterioritat a la romanización, ha conservat un «caràcter homogéneu» en la seua producció, encara que en influències d'importants focs limítrofs com els de Portillo i Peñafiel, en la província de Valladolit, o el d'Aranda de Duero en la de Burgos.[1] Ampliant i actualisant els treballs de camp realisats en la zona entre 1960 i 1978 per etnòlecs alemans i Natacha Seseña, l'Equip Adobe va recopilar en 2017 una guia etnogràfica de alfares i tejars de la província de Segòvia.[2]

Història

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Got campaniforme del Bronze Antic trobat en la Cova de la Fàbrica de Farina de Santibáñez de Ayllón. Medix uns 2 cm d'altura i diàmetro i està fet d'argila cuita i datada en el periodo 2200-1900 a. C.

Ademés dels restants de material arqueològic de ceràmica trobada en la província i conservats en institucions oficials com el Museu de Segòvia, a partir del sigle xviii es documenta activitat alfarera en el Catastre d'Ensenar (1752) i en les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792), aixina com en el sigle xix en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850) de Pascual Madoz.

En el camp etnogràfic, la província ha segut objecte de varis estudis monogràfics, com la –ya clàssica– Guia de l'Artesania de la Província de Segòvia composta per Ignacio Sanz, Luis Dumenge Prim i Claudia de Sants, o el més recent estudi del Grup Adobe, ampliant treballs anteriors;[2] i en capítuls específics en uns atres de caràcter regional o nacional.[3]

Alfares més importants

[editar | editar còdic]

Ademés dels establits en la capital de la província –i en la seua majoria desapareguts–, poden destacar-se els de Coca, Fresno de Cantespino, Llastres de Cuéllar i Villaseca com a focs en major tradició,[4] també cal mencionar els alfares d'atres localitats segovianas com Carbonero el Major,[lower-alpha 2] Santa María la Real de Neva,[lower-alpha 3] Pedraza,[lower-alpha 4] Ochando,[lower-alpha 5] Vegas de Matute o Navas d'Or.[lower-alpha 6][5] Un estudi de 2017 aplega a documentar casi mig centenar de localitats en activitat alfarera en periodos habidos des del sigle xviii.[2]

Coca

[editar | editar còdic]

S'han documentat objectes de ceràmica de l'Edat del Bronze datats en el II, i ceràmiques negres, decorades en motius incisos, datades des del 500 a. C., que seguixen apareixent baix el caixco urbà. De tot això i dels abundants restants celtibéricos es conserven mostres en el Museu Arqueològic Municipal i en el de Segòvia, en curiosos embuts de fanc i toscos azafranales.[2]

En el sigle xx va destacar l'activitat dels germans Gabriel i Luis Murciego,[6][7][8] d'una família de alfareros procedents de Jiménez de Jamuz (León) instalats en Coca en 1907, contractats per l'Unió Resinera Espanyola.[2] En principi treballaven en el «tradicional torne de peu en cap i eix de metal i el vol de fusta», i en dos tipos de terra, una de les barreres del riu de Coca i una atra duta des de Balisa.[2] Alguns estudiosos relacionen el seu treball en el de l'alfarería lleonesa i uns atres en peces de l'estil de les d'Arraval de Portillo.[4] Els Murciego també apareixen mencionats en edicions del Bailly-Baillière-Riera de l'any 1931, 1950 i 1953.[2]

Fresno de Cantespino

[editar | editar còdic]

Ademés dels restants de ceràmiques d'época romana trobats en la zona,[9] l'activitat d'agranar-vos i alfareros es documenta ya en el sigle xviii (el Catastre menciona quatre alfarerías).[10] Varis treballs de camp del sigle xx destaquen l'importància de la saga familiar dels Martín i el seu alfar del carrer de Sant Miguel (i després en el carrer Real),[8] regit per Sebastián Martín Sanz, que els seus descendents seguixen treballant el fanc.[4][7][6]

Llastres de Cuéllar

[editar | editar còdic]

Foc alfarero associat al nom de la família Sanz,[4][7] u dels membres del qual, l'escritor i tradició oral Ignacio Sanz va tindre taller en la capital segoviana,[2] en formes tradicionals ornamentals i ninots inspirats en les tradicions del Duratón i la Terra de Pinades.[11]

Segòvia capital

[editar | editar còdic]

En Segòvia –que conta entre una de les seues antigues vies la dedicada al Gremi dels Alfareros–,[12] l'alfarería i cacharrería tradicional o de baste es documenta àmpliament en des d'época prerromana.[13] Aixina mateix i més allà de la primitiva llabor artesana dels alfareros de baste, pot mencionar-se ací la proyecció en la capital segoviana de Daniel Zuloaga i els seus fills, i del museu, arreplegant obres d'esta família de ceramistas,[14] i del seu discípul Fernando Arranz, exiliat en Argentina, país en el que es va nacionalisar i va impulsar la "Escola Nacional de Ceràmica".[15]


També convé recordar l'existència en la segona mitat del sigle xix d'indústries ceràmiques com la [[fàbrica d'escurada La Segoviana|fàbrica d'escurada La alfarería en la provincia de Segovia]] (fins a 1992) i la fàbrica d'escurada dels Ledesma (ya desapareguda a finals del sigle xviii).[16] Part de tot eixe llegat podria rastrejar-se en l'activitat recuperada en el sigle xxi com a ceràmica decorativa.[17]

Villaseca

[editar | editar còdic]

La Villaseca segoviana, pertanyent al Ochavo de les Pedrizas i Valdenavares, en l'actual ajuntament de Sepúlveda, va tindre important producció de cànters i olles a mitan del sigle en els seus 80 cases i 278 habitants olles, aixina com dos telers. [18] També escrivia Natacha Seseña en la seua guia de cacharrería popular que en Villaseca «practicamente tot el poble es dedicava a l'alfarería»,[6] indústria de la que res ha quedat.

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Seseña, 1997, p. 156.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Adobe, 2017.
  3. ↑ «Els estudis de alfarería popular en Castella i Lleó (1)» (en espanyol). cervantesvirtual.com. Consultat el 1 de decembre de 2017.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Vossen, 1997, p. 214.
  5. ↑ Seseña, 1997, pp. 156-157.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Seseña, 1997, p. 157.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Useros, 2005, p. 63.
  8. ↑ 8,0 8,1 «Algunes notes sobre l'alfarería en la província de Segòvia» (en espanyol). Universitat Autònoma de Madrit. Consultat el 1 de decembre de 2017.
  9. ↑ «Artesania de Fresno» (en espanyol). fresnodecantespino.com. Archivat des d'el original, el 1 de decembre de 2017. Consultat el 1 de decembre de 2017.
  10. ↑ «Catastre d'Ensenar (facsímil)» (en espanyol). parells.mcu.és. Consultat el 1 de decembre de 2017.
  11. ↑ «Alfarería i Ceràmica de Segòvia, més allà dels Zuloaga». Archivat des d'el original, el 6 de març de 2016. Consultat el 2 de març de 2016.
  12. ↑ «Calle del Gremi dels Alfarerros» (en espanyol). galliponter.net. Consultat el 1 de decembre de 2017.
  13. ↑ «Peces destacades del Museu de Segòvia» (en espanyol). museoscastillayleon.jcyl.és. Consultat el 1 de decembre de 2017.
  14. ↑ (2007) Els Zuloaga, artistes de la ceràmica, Madrit: Editorial de Caixa Segòvia. ISBN 978-84-96145-78-8.
  15. ↑ “también se emplea la trementina de los pinos para adornar los barros que se vendían a la provincia de Valladolid”. Alonso Zamora Canellada i Abraham Rubio Celada. Junta de Castella i Lleó. Museu de Segòvia, 2009; pp. 15-27; DL:SG-132/2009
  16. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMartín Arredondo2003">Martín Arredondo (2003). Obra Social i Cultural (ed.). La fàbrica d'escurada dels Ledesma en la Segòvia del sigle XVIII (en espanyol), Segòvia: Caixa Segòvia. ISBN 84-96145-14-X.
  17. ↑ «(blog temàtic)» (en espanyol). artesanosdesegovia.com. Archivat des d'el original, el 2 de decembre de 2017. Consultat el 1 de decembre de 2017.
  18. ↑ «Villaseca» (en espanyol). sepulveda.és. Archivat des d'el original, el 1 de decembre de 2017. Consultat el 1 de decembre de 2017.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Equipe Atobó (2017). Ana Isabel Sanz, Lucía Blesa i Dumenge Sanz (ed.). Els fancs segovianos. Alfareros i teixir-vos (en espanyol), Notícies Adobe.
  • Dumenge Sanz i Severiano Prim (1980). Alfarería extinguida de Soria, Segòvia i Àvila, Madrit.
  • Ignacio Sanz, Luis Dumenge Prim i Claudia de Sants (1980). Guia de l'Artesania de la província de Segòvia, Segòvia: Caixa d'Aforros i Monte de Segòvia.
  • Cacharrería popular, 1997 edició, Madrit: Aliança Editorial, pp. 152-155. ISBN 84-206-4255-X.
  • (1975) Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional.
  • (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón, p. 63. ISBN 84-609-5626-1.


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alfarería_en_la_província_de_Segòvia&oldid=1360451»