Alfarería en la província de Huelva

Tipos tradicionals de cantarería. Museu de Chinchilla.

l'alfarería en la província de Huelva (Espanya), va tindre focs alfareros actius en Aracena, Beas, Campofrío, Cortegana, Els Romers, La Palma del Comtat, Trigueros i Villarrasa, ademés d'en la capital.^[1]^[2]^[3]

Focs alfareros

El historiadora Natacha Seseña i el etnografo alemà Rüdiger Vossen distinguixen dos focs d'influència en els alfareros instalats en esta província: l'extremeny (Salvatierra dels Fancs i Fregenal) pel nort, i el sevillà, en especial de Lora del Riu.^[1] Aixina resulta que l'influenca extremenya fora notable en Aracena, Campofrío, Cortegana i Els Romers, de la mateixa manera que les formes i llínees sevillanes varen dominar en Beas, La Palma del Comtat, Trigueros o Huelva capital.^[3]

Cortegana

Seseña anota en el seu compendio de Cacharrería popular que els 18 alfares actius en esta vila a l'inici de la década de 1950 s'havien reduït a tres a mitan de la de 1970, i solament quedava un a finals de el XX. No obstant en el nou sigle s'ha recuperat part de la producció promocionant la cridada "ceràmica de cullera cortegana",^[4] encara d'us popular i en pretensions d'escurada fina, que li ha donat una senya d'identitat als ceramistas locals. Es tracta de plats jaspeados en un palmito molt colorit, en preferència del blanc, el vert manganeso i el blau de l'òxit de cobalt. El líquit del bany compost per òxits colorants i un mineral blanc extret de la mina de Sant Telmo, en l'entorn de Cortegana, s'aplicava fent-ho chorrear a colp de cullera. Seseña data esta tècnica cap a 1930. L'escurada requerix tres cochuras, la primera per al jaspeado, la segona en l'alcohol de full habitual, i una tercera cochura per a fixar-ho tot. Els forns eren de tradició romà-aràbiga, alimentats en pi, olivera, castanyer i alcornoque. La cochura d'esta original cacharrería es feya en caixes d'argila (gàbies) ismilares a les que en Castella es diuen acarones.^[1]

Aracena

Esta localitat de la serra onubense va tindre circunstancialment franca presència de dònes alfareras, en quedar les viudes o les filles dels artesans titulars a càrrec dels alfares. La producció no obstant va ser evolucionant des de la tradicional cacharrería per a l'aigua (cànters, lebrillos i orzas), a un batiburrillo de formes, textures i colors dirigits al turisme i l'exportació comercial a la veïna Portugal o a les capitals provincials andaluses més propenques.^[1]

Beas

La producció tradicional de Beas va ser de cànters, tests, lebrillos i tinajas; i complementariament de teixixques fabricades a roda. Pero des de l'últim terç del sigle vint, han segut substituïdes per peces decoratives, i formes més artístiques que artesanes.^[1]

Trigueros

Va ser un dels focs en major densitat alfarera en Huelva, en especial dedicació als grans lebrillos vidriados per a llavar la roba, similars als de Lora del Riu. També es fabricaven lebrillos de pancha de 64 cm de diàmetro, destinats a la matança del porc, i grans orzas en prestació de tinajas que alcançaven 70 cm d'altura, fabricades a torne i vidriadas, seguint els models duts fins a Trigueros per alfareros de Bailén. Un atre foc andalús important en influència en la producció i formes ací seria La Rambla.^[1]

Ademés dels focs ya mencionats, s'han documentat tallers i forns en Bollullos, Bonars, El Campillo, Carrión de les Herbes, Gibraleón, Lucena del Port, Camamirla, Moguer i Rociana.^[1]^[3]

Activitat alfarera

Continua la producció ceràmica i el llegat de la memòria alfarera en Aracena, Beas, Campofrío,^{[lower-alpha 1]} Cortegana, Trigueros i varis almagasens de ceràmica i tallers alfareros en el cinturó de la capital provincial.^[5]

Notes

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 ^1,4 ^1,5 ^1,6 Seseña, 1997, pp. 334-9.
↑ Useros, 2005, p. 132.
↑ ^3,0 ^3,1 ^3,2 Vossen, 1997, pp. 137-144.
↑ «Ceràmica i artesania». Ajuntament de Cortegana. Consultat el 21 de juliol de 2022.
↑ «Ceràmica de Huelva». espanafascinante. Consultat el 21 de juliol de 2022.

Referències

Bibliografia

(2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón. ISBN 84-609-5626-1.
Seseña, Natacha (1976). Fancs i escurades d'Espanya (en ES), Madrit, Prensa Espanyola. ISBN 84-2870-402-3.
<cite style="font-style:normal" id="CITAREFSeseña1997">Seseña (1997). Cacharrería popular (en ES), Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.
(1975) Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Alfarería en la provincia de Huelva» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

[FOOTNOTESeseña1997{{{c}}}334-9-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 ^1,4 ^1,5 ^1,6 Seseña, 1997, pp. 334-9.

[FOOTNOTEUseros2005{{{c}}}132-2] Useros, 2005, p. 132.

[FOOTNOTEVossen1997{{{c}}}137-144-3] 3,0 ^3,1 ^3,2 Vossen, 1997, pp. 137-144.

[4] «Ceràmica i artesania». Ajuntament de Cortegana. Consultat el 21 de juliol de 2022.

[6] «Ceràmica de Huelva». espanafascinante. Consultat el 21 de juliol de 2022.

[1]

[2]

[3]

[4]

[lower-alpha 1]

[5]