Anar al contingut

Alfarería en la província de Barcelona

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

l'alfarería en la província de Barcelona (Espanya), en precedents arqueològics datats en anterioritat a la romanisació, cataloga la presència dels “terrisers” i “ceramistas” de baste actius fins a finals del sigle xx.[1] Diverses institucions catalanes i nacionals conserven restants de material arqueològic de ceràmica trobada en la província i a partir del sigle xviii es documenta activitat alfarera en el Catastre d'Ensenar (1752) i en les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792), aixina com en el sigle xix en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850) de Pascual Madoz.[2]

Vasijas en el MUHBA

Focs alfareros

Ademés dels restants de primitius alfares establits en la capital de la província associats al capítul d'excavacions, les guies alfareras destaquen els centres de producció en Cardedeu, Esparraguera, Piera, Rubí, Sant Julián de Vilatorta, Sant Feliú de Llobregat, Sant Sadurní de Noya i la capital com a antics alfares de major tradició.[3][4][5]

Cardedeu

Anota el historiadora Natacha Seseña que en esta localitat del Vallés Oriental es va fabricar alfarería vidriada per al fòc fins a la década de 1980. [6][3]

Esparraguera

Va ser foc important per la seua popular producció de botijería i elements ceràmics per a la construcció (com el “cairó de cup”), Esparraguera va tindre actius forns tradicionals de quatre pisos fins a la década de 1940.[6][3] El seu llegat es conserva i exhibix en el museu municipal. [7]

Piera

Encara actiu en el començ del sigle xxi, el foc de Piera va tindre reconeiximent pel seu original “cántir jaspí”, «en chorreaduras d'òxits verts, grocs i negres sobre el vidriado roig».[6][3]

Rubí

Ajuntament casi absorbit per l'expansió de la capital de la província, ha vist evolucionar el seu tradicional alfarería de baste cap a formes de distribució turística.[6][3]

Sant Julián de Vilatorta

“Cantir per oli” (cantarilla per a oli)

Centre alfarero important en la comarca d'Osona, productor dels populars “fogons” (hornillitos calientacamas) i de chicotetes orzas meleras.[6][3]

Alfares desapareguts

Diversos etnógrafos especialistes daten la década de 1980 com a capítul final en l'activitat alfarera en la localitat de Sant Feliu de Llobregat; com també ocorreguera en eixe últim terç del sigle xx en Arenys de Mar, Berga, Caldas de Montbui, Capellades, Granollers, Martorell, Mataró, Malgrat, Manresa,Ordal,[6] Sallent, Vallirana, Villafranca del Panadés o Villanueva i Geltrú, entre uns atres.[8][9][10]

Continuïtat, desenroll i centres

Els forns de la fàbrica Pujol i Bausis en Esplugas de Llobregat, actualment al descobert, construïts en 1913-1914 i destinats a la cocció del gres i pasta blanca.

Tant la producció provincial com a eixemplars de tot el territori espanyol, es exponeen en el Museu de la Botija de Argentona (Museu del Càntir d'Argentona en català), fundat en 1975.[11]

Encara que més dedicat a l'escurada fina i l'azulejería, també conta en fondos de alfarería comarcal el Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell (Baix Llobregat) inaugurat en 1945 i instalat en l'antic convent dels capuchinos, del XVII, en eixa localitat. Un atre espai bàsic per a l'història de l'azulejería catalana és el Museu Ca Tinturé en Esplugas de Llobregat. També des de 2002 i en eixa mateixa localitat, i com a enclavament social i industrial important de la cultura ceràmica barcelonesa es conserven reformades com a espai museístic diverses instalacions de l'antiga Fàbrica Pujol i Bausis, conjunt conegut com Museu de Ceràmica “La Rajoleta”.[12]

Referències

  1. ↑ Seseña, 1997, p. 270.
  2. ↑ «Catastre d'Ensenar (facsímil)» (en espanyol). parells.mcu.és. Archivat des d'el original, el 10 d'abril de 2021. Consultat el 05.03.2021.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Vossen, 1997, p. 66.
  4. ↑ González-Hontoria, 2001.
  5. ↑ (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón, p. 107-8. ISBN 84-609-5626-1.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Seseña, 1997, p. 275.
  7. ↑ «Esparreguera inaugura un Museu de la Ceràmica» (en és). Consultat el 14.03.2021.
  8. ↑ Vossen, 1997, p. 65.
  9. ↑ Sempere, 2006, p. index.
  10. ↑ González-Hontoria, 2001, p. index.
  11. ↑ VVAA (2010). Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya (en català), Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, pp. 14.
  12. ↑ «Els museus de Esplugas en el lloc de l'Ajuntament». Archivat des d'el original, el 4 de decembre de 2020. Consultat el 14 de març de 2021.

Bibliografia

  • (2001) Les Artesania d'Espanya II. Zona oriental: Catalunya, Balears, País Valencià i Múrcia, Barcelona: Edicions del Serbal. ISBN 9788476283792.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSempere Ferràndiz2006">Sempere Ferràndiz (2006). Història i art en la ceràmica d'Espanya i Portugal, Barcelona: Els Puntxes.
  • Seseña. «Catalunya», Cacharrería popular, 1997 edició, Madrit: Aliança Editorial, pp. 277-278. ISBN 84-206-4255-X.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional, pp. 226-229.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alfarería_en_la_província_de_Barcelona&oldid=1462240»