Alfarería en Guipúscoa
L'alfarería en Guipúscoa (Espanya) oferix les mateixes traces essencials i comunes produïts en el País Vasc, des de l'elaboració de cacharrería típica de la regió, com la pedarra (l'original cànter en forma de tetera), la gerra para txacolí o les pipes de fanc;[1] fins al característic vidriado en barniz blanc conseguit pel calcinació d'estany, plom i arena.[lower-alpha 1] Entre els estudis etnològics en més solera destancan els de Telesforo Aranzadi, José Miguel de Barandiarán, o més recentment, els de Enrique Ibabe i Leandro Silván.[2][3][4]
Focs alfareros
A pesar de l'escassa tradició dels oficis alfareros en Guipúzkoa, els artesans dels quals preferien tallar la fusta o forjar el metal,[1] varen funcionar numerosos forns i alguns alfares documentats com el de Azkoitia, datat ya en 1775. En general, no obstant, la cacharrería s'importava d'Àlaba, a on els fancs i la producció era major. [2]
Cegama, al sur de Guipúscoa, en el llímit de Viscaya en Àlaba, va produir escurada blanca entre finals del XVII a mitan del XX. Aixina ho arreplega el Diccionari geogràfic-estadístic-històric de Madoz, citant dos fàbriques d'escurada ordinària.[5] Estudis del XXI documenten com a últims alfareros de la localitat a Gregorio Aramendi Arregui i Martín Azurmendi.[6]
En Azcoitia, es documenta l'existència des de 1757 d'una ollería en el caseriu de Jausoro, a càrrec de l'alfarero navarrés Juan Quende, que procedia de Lizarra. Aixina es documenta en els avisos de la corresponent Societat d'Amics del País, els qui per a impulsar alfarerías i teixiries, feyen recomanacions institucionals com esta:
«Que, per a l'establiment de les alfarerías, faça la Diputació reconéixer el terreny per persona inteligent de la seua satisfacció i prenga despuix les providència corresponents a l'erecció d'elles, procurant llevar als naturals l'aprensión que tenen de que semblants oficis desdiuen de la noblea; donant-los a entendre, que res perden, per ocupar-se en ells, per a ser admesos als honorífics. Que per a estimular als fills de Guipúscoa a treballar teixixca i rajoles...serien mijos conducentes que en els arrendaments siguen preferits els naturals, igualment hàbils que els estrangers...»[7]
També es mencionen com a focs alfareros els d'Azpeitia i Arechavaleta.
Al contrari que en atres territoris espanyols a on ha tendit a desaparéixer, ací l'ofici alfarero, en un context de ceramistas creatius, ha obert focs de producció notables en tallers de Sant Sebastià, Fuenterrabía, Irún, Tolosa, o Zarauz.[8]
Fàbriques d'escurada
_Pais_Vasco.jpg)
En una producció similar a la d'atres emporios ceràmics vascs, com la fàbrica d'escurada fina de "Sant Mamés",[9][10] o la La alfarería en Guipúzcoa eixida de la Casa de Misericòrdia de capital viscaïna;[5][lower-alpha 2][11] també es documenten ingenis dedicats a la fabricació d'escurada domèstica popular en el territori provincial guipuscoà, com el citat de Cegama
En el catàlec de cacharros de producció més habitual estan: tasses i tazones, plats (platerak), gerres (pitxarra), llibrells (lurraspila), potes, bebederos per a animals, mantequeres (gantza-eltzeak), botiges (txongila). Totes elles esmaltadas de blanc per dins i ocasionalment en un mandil exterior.[3][4]
Vore també
Notes
- ↑ Calcinació que segons informava Leandro Silván, es realisava en un chicotet forn denominat "padilla".
- ↑ Sebastián Miñano i Tomás López de Vargas Machuca en el Diccionari geogràfic-estadístic d'Espanya i Portugal (1826-1828), i el corresponent de Pascual Madoz (1846-1850).
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Car Baroja, 1944-1974.
- ↑ 2,0 2,1 Seseña, 1997, p. 107.
- ↑ 3,0 3,1 Silván, 1982.
- ↑ 4,0 4,1 Ibabe, 1995.
- ↑ 5,0 5,1 Seseña, 1997, p. 106.
- ↑ «Els últims alfareros tradicionals de Gipuzkoa». pdf. Consultat el 10 de setembre de 2022.
- ↑ «Ceràmica popular en Gipuzkoa». bertan.gipuzkoakultura.net. Consultat el 10 de setembre de 2022.
- ↑ «Alfarería i Ceràmica en Gipuzkoa». Espanya fascinant. Consultat el 10.09.2022.
- ↑ (1987) Diputació Foral de Bizkaia (ed.). La fàbrica de porcelanes en "Sant Mamés" en Busturia (Bizcaia), Bilbao: Fher. ISBN 8450548365.
- ↑ Silván, 1978.
- ↑ González-Hontoria, 1998, p. 198.
Bibliografia
- Car Baroja (1944/1974). De la vida rural vasca, Txertoa. ISBN 84-7148-016-6.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGonzález-Hontoria1998">González-Hontoria (1998). Les Artesania d'Espanya I. Zona septentrional, Barcelona: Edicions del Serbal. ISBN 8476282184.
- Ibabe, Enrique (1995). Ceràmica popular vasca, Bilbao. ISBN 978-84-894-7609-7.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPérez Vidal1983">Pérez Vidal (1983). La ceràmica popular espanyola. Zona Nort, Cadernos de Olaria, Barcelos.
- Seseña. Cacharrería popular, 1997 edició, Madrit: Aliança Editorial, pp. 107-108. ISBN 84-206-4255-X.
- Silván, Leandro (1982). Ceràmica del País Vasc, Caixa d'Aforros Provincial de Guipúscoa. ISBN 84-7231-621-1.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alfarería en Guipúzcoa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.