Albumasar

Ya'far ibn Muḥammad Ibn 'Umar Abū Ma'shar al-Baljī (10 d'agost de 787, Balj, Afganistan - 9 de març de 886, al-Wasit, Iraq), també conegut com al-Falaki o Albumasar va ser un matemàtic, astrònom i astrólogo persa, ademés de ser dels primers filòsofs islàmics. Moltes de les seues obres varen ser traduïdes al llatí, i era ben conegut pels matemàtics, astrònoms i astrólogos europeus durant l'Edat Mija. Segons diu Ibn al Nadim en la seua famosa obra Al Fihrist, Abu Ma'shar era adversari d'Al Kindí fins que, en el temps, es va convertir en un dels seus alumnes més propencs.^[1] Abu Ma'shar va causar gran polèmica perque va asseverar que els 99 noms de Deu que es mencionen en el Corán tenien el seu orige en el siríaco.^[2]

Astrologia i filosofia natural

Richard Lemay ha argumentat que els escrits de Albumasar varen ser, molt possiblement, la font singular més important de les teories naturals d'Aristóteles per als erudits europeus, començant poc abans de la mitat de el XII.^[3]

L'obra per la que va ser més conegut en Europa és la seua Kitab al Madjal al Kabir, llibre traduït per Juan de Sevilla en 1133 en el títul Liber introductorius maior i que en 1140 Germán de Carintia torna a traduir en el títul Introductorium in astronomiam.^[4] En esta obra va establir la tesis de que hi ha un determinisme astrológico «en el context d'una defensa de l'astrologia front als seus detractors».^[5]

Astronomia i astrologia

Abu Ma'shar ha segut acreditat com el primer astrònom en definir edats astrológicas (la Era d'Aquari, la Era de Piscis, etc.), sobre la base de la precesión dels equinoccios a través del zodiaco.^[6] El seu pensament astrológico va ser influenciat pel zoroastrismo, el hermetisme que varen practicar els sapiau-vos d'Harrán, la ciència grega i l'astrologia mesopotámica.^[7]

Albumasar va desenrollar un model del sistema solar que alguns han interpretat com heliocentrista. Açò es deu a que les seues revolucions orbitales són donades en térmens heliocéntricos, en lloc de geocéntricos (i l'únic sistema conegut que això ocorre és el heliocéntrico). El seu treball sobre la seua teoria planetària no ha sobrevixcut, pero la seua informació astronòmica va ser recuperada per al-Hashimi i al-Biruni.^[8]

Abu Ma'shar va sostindre que l'astrologia va ser una ciència revelada als coneixedors per una font divina, pero que els hòmens la varen oblidar. Les taules que menciona Said Al Andalusí com a mèrit seu estaven fundades, segons ell, en un vell manuscrit que va permanéixer amagat en Isfahán des d'abans del diluvi.^[4] L'abans mencionat determinisme consistix en la tesis de que hi ha un rigorós encadenament causal des de Deu fins a la més insignificant cosa del món, passant per les estrelas que influïxen en tots els acontenyiments que succeïxen en el món sublunar. ya que Deu és font de tot moviment, d'ell depén tot ocórrer en un món vinculat causalmente. No obstant, hi ha una diferència entre allò ontológicamente necessari i impossible i lo que és possible. Lo necessari i impossible es caracterisen perque que el modo de ser que expressen no implica modificació alguna, es mantenen en l'existència o en l'inexistència, respectivament. Pero para lo accidental, mentres que es troba en l'esfera de la generació i de la corrupció, és possible que passe de l'existència a la no existència i viceversa. Per a Abu Ma’shar no és necessari sino observar el món per a constatar que existix la contingència a la que apela en el seu argument. Recolzat en Aristóteles, afirma que l'accidentalitat s'origina per la capacitat de la matèria per a rebre tant una qualitat com el seu contrari, aixina, l'aigua pot ser freda o calenta, per eixemple. En l'home la contingència li du la possibilitat de dirigir els seus propis moviments, és dir, d'elegir. Açò, no obstant, està llimitat per la seua naturalea corporal i allò de lo que està fet.

Per a Abu Ma'shar en el trànsit de la potència a l'acte un ser és susceptible ya siga de ser absorbit per la necessitat o per l'impossibilitat: una volta que ha vingut a ser, la seua potencialitat, en la que la seua contingència va residir el no subsistir durant molt temps, deu ser inclosa en la categoria de lo necessari i, per un atre costat, si no es materialisa, és perque l'ent en qüestió és una certa classe d'impossible.

Ademés, Abu Ma'shar sosté que això no implica reduir la capacitat de decisió dels sers humans; les influències celests no minen la contingència, ya que esta depén just de les transformacions de la matèria per influix dels moviments celests. L'ànima racional de l'home té una capacitat delliberativa, és dir, un poder similar al de les estreles. Els cossos, per un atre costat, són aptes per a rebre influències de les estreles que coloquen en ells determinades capacitats. Aixina, saber manejar la relació entre les ànimes humanes i les celests com entre la forma en la que els cossos són influenciats pels moviments celests és lo que fa possible l'eixercici de l'astrologia i lo que li dona un immens valor per a dirigir la vida dels sers humans.

Vore també

Anex:Astrònoms i astrofísics

Referències

↑ Matti Moosa. «Al Kindi’s Role in the transmision of greek knowledge to the arabs». Consultat el 8 de decembre de 2015.
↑ Corbin Henry, Nasr Sayyed Hossein, Yahia Osmán, "La Filosofia Islàmica, des dels seus orígens fins a la mort de Averroes", en Parain Briece, coord., Història de la Filosofia III. De Roma a l'Islam Medieval, Sigle XXI, Mèxic, 2009, p.312.
↑ Richard Lemay, Abu Ma'shar and Latin Aristotelianism in the Twelfth Century, The Recovery of Aristotle's Natural Philosophy through Persian Astrology (Abu Ma'shar i el Aristotelismo llatí en el sigle dotze, La recuperació de la Filosofia Natural d'Aristóteles a través de l'Astrologia persa), 1962.
↑ ^4,0 ^4,1 Von Suckrad (2005). Astrologia. Una història des dels inicis fins als nostres dies, Herder, p. 202.
↑ Robert Zoller, “Abu Mash’ar”, en James R., The Astrology Book. The Encyclopedia of Heavenly Influences, Visible Ink Press, 2003, p. 1.
↑ Olav Hammer, Claiming Knowledge, ISBN 90 04 13638. p. 73.
↑ Al Andalusí, Saíd (2000). Història de la Filosofia i de les Ciències o Llibre de les Categories de les Nacions, Trotta, p. 131. ISBN 84.8164-387-4.
↑ Bartel Leendert van der Waerden (1987). "The Heliocentric System in Greek, Persian and Hindu Astronomy", Annals of the New York Academy of Sciences 500 (1), 525–545 [534-537].

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Albumasar.
Armada Espanyola, Catàlec Biblioteca: ALBUMASAR

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Albumasar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Matti Moosa. «Al Kindi’s Role in the transmision of greek knowledge to the arabs». Consultat el 8 de decembre de 2015.

[2] Corbin Henry, Nasr Sayyed Hossein, Yahia Osmán, "La Filosofia Islàmica, des dels seus orígens fins a la mort de Averroes", en Parain Briece, coord., Història de la Filosofia III. De Roma a l'Islam Medieval, Sigle XXI, Mèxic, 2009, p.312.

[3] Richard Lemay, Abu Ma'shar and Latin Aristotelianism in the Twelfth Century, The Recovery of Aristotle's Natural Philosophy through Persian Astrology (Abu Ma'shar i el Aristotelismo llatí en el sigle dotze, La recuperació de la Filosofia Natural d'Aristóteles a través de l'Astrologia persa), 1962.

[:0-4] 4,0 ^4,1 Von Suckrad (2005). Astrologia. Una història des dels inicis fins als nostres dies, Herder, p. 202.

[5] Robert Zoller, “Abu Mash’ar”, en James R., The Astrology Book. The Encyclopedia of Heavenly Influences, Visible Ink Press, 2003, p. 1.

[6] Olav Hammer, Claiming Knowledge, ISBN 90 04 13638. p. 73.

[7] Al Andalusí, Saíd (2000). Història de la Filosofia i de les Ciències o Llibre de les Categories de les Nacions, Trotta, p. 131. ISBN 84.8164-387-4.

[8] Bartel Leendert van der Waerden (1987). "The Heliocentric System in Greek, Persian and Hindu Astronomy", Annals of the New York Academy of Sciences 500 (1), 525–545 [534-537].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]