Al-Ahram

Al-Ahram (en àrap: الأهرام, "Les Piràmides") és el diari de major circulació en Egipte. Fundat en 1875, és el segon més antic despuix de Al-Waqe'a A el-Masreya ("Els events egipcíacs", fundat en 1828). El Govern egipcíac és el propietari del periòdic.

Pel seu liderage en el panorama mediàtic d'un país tradicionalment productor i exportador de continguts per als seus veïns, es considera que Al-Ahram ha jugat un paper essencial en la construcció del dialecte egipcíac, hui àmpliament comprés en gran part del món àrap. En 1950, el Middle East Institute va descriure a Al-Ahram com l'equivalent per al públic àrap "des de Tripolitania fins al Eúfrates" a "lo que és The Times per als anglesos i The New York Claves per als nortamericàs".

Història

Inicis i consolidació (1875-1952)

Al-Ahram va ser fundat en 1875 pels germans Beshara i Saleem Taqla, dos jóvens libanesos que, eludint la censura del Imperi Otomà, s'havien establit en Aleixandria. En els seus inicis, Al-Ahram era un semanari que es publicava cada dissabte, pero en 1881, cinc anys despuix de la seua fundació, els germans Taqla ho varen convertir en un diari. El major dels germans, Saleem, va ocupar la direcció de Al-Ahram fins a la seua mort, en 1892. Llavors, el periòdic ya havia alcançat notorietat entre el públic egipcíac, a pesar de ser obra de dos estrangers cristians en un país predominantment musulmà. Els teòlecs Muhammad Abduh i Jamal al-Din al-Afghani varen estar entre els primers escritors del periòdic. En novembre de 1899, la sèu de Al-Ahram es va traslladar a El Caire. Inicialment, es varen mantindre les edicions d'El Caire i Aleixandria, pero pronte va passar a ser una sola edició, la de la nova sèu.

Despuix de la mort en 1901 del germà menor, Beshara, Daud Barakat, un periodiste libanés, amic de la família, va ser nomenat director del diari. Instruït des del breçol per a dur el negoci familiar, no va ser fins a 1908 quan Gabriel Taqla, fill de Beshara, es va convertir en el responsable de lo que ya era un influent periòdic. Durant la seua etapa al front de Al-Ahram, Gabriel va posar en marcha importants innovacions per a la prensa àrap del moment, com l'introducció d'imàgens en les pàgines, l'us de linotipias o l'establiment de corresponsalías pròpies en l'estranger: “El seu prestigi és tan elevat entre els àraps cults de Bagdad, Damasc, Londres o Washington, com en el propi Cairo”. La tirada va passar de 12.000 a 45.000 eixemplars, alcançant les 50.000 còpies en 1937 i el doble dèu anys més vesprada, i la plantilla del periòdic va alcançar les 350 persones.

En un Egipte a on ya era una pràctica acceptada que els partits polítics compraren publicacions, Al-Ahram va conseguir, ademés, eludir la seua identificació en alguna de les principals faccions. En les seues pàgines tenien visibilitat tots els líders polítics, tant del govern com de l'oposició, i es realisaven crítiques, encara que en mesura, a qui els seus editors creïen que corresponia, en independència del seu capital polític. Solament el Rei Faruq, en la jefatura de l'Estat, pero baix ocupació britànica (1936-1952), va semblar eludir la reprovació del periòdic: “Una excepció és el Palau que, a lo manco en els últims anys, rara volta ha segut objecte de fortes crítiques del-Ahram”. Anys més vesprada, Gabriel Taqla va rebre en mans del monarca el títul honorífic de Pasha, pel seu destacat servici públic.

la Segona Guerra Mundial (1939-1945) va amenaçar la reputació que Al-Ahram s'havia guanyat, en els seus més i els seus menys, d'observador independent. Les tropes britàniques varen utilisar Egipte com a base d'operacions aliades, sent directament involucrat en el conflicte. En general, va haver una forta pressió sobre els editors del país, especialment durant les campanyes en el nort d'Àfrica, per a vendre's a la propaganda d'un o un atre bando. En tot, i a pesar de que va haver certa censura per part d'autoritats egipcíaques i britàniques, la prensa local va gojar de cert grau de llibertat en eixos anys.

A la mort en 1948 d'Anton Gumayyil, redactor cap de Al-Ahram des de 1931 i director des de 1943, quatre persones, inclosa la viuda de Gabriel Taqla, es repartien la propietat de l'empresa, el valor de la qual s'estimava llavors entre un milló i un milló i mig de lliures egipcíaques. A finals de 1949, va entrar també a formar part dels accionistes el fill de Gabriel, Beshara Taqla, despuix de tornar d'un periodo de formació en Estats Units. En 1950, la tirada de Al-Ahram seguia creixent, situant-se entre els 100.000 i els 120.000 eixemplars, a pesar de que el mercat editorial era cada volta més competitiu. Solament en la capital, hi havia més de 75 publicacions en llengua àrap. Sense perdre el seu estatus de periòdic sério, els editors de Al-Ahram es varen vore obligats ocasionalment a abandonar el seu habitual to moderat per a no perdre quota de mercat front als seus competidors.

Cap al final de la guerra, el nacionalisme egipcíac era ya una realitat política en auge. Les hostilitats cap als britànics, que seguien controlant el país, per un costat, i cap al rei Faruq, que havia demostrat la seua incompetència en la derrota egipcíaca en la guerra àrap-israelita de 1948, per un atre, varen aumentar tant entre les files de l'eixèrcit com en el poble i les classes miges. En este sentit, Al-Ahram es va convertir en portaveu i militant per a l'independència d'Egipte dels britànics i contra l'establiment d'un estat per als judeus en "sol àrap”, en agressius editorials cap a Rússia, Gran Bretanya i Estats Units, pel seu respal al sionisme.

La crisis política i social culminaria el 22 de juliol de 1952 en l'alçament del Moviment d'Oficials Lliures, una organisació clandestina fundada en 1949 per Gamal Abdel Nasser junt a atres militars, que es va impondre sense massa oposició, derrocant al rei Faruq, que es va ser a l'exili, proclamant la República Àrap d'Egipte i acabant en l'ocupació britànica.

Control estatal i expansió editorial (1953-2020)

En l'entrada en la década dels 50 i l'independència dels britànics, els governants egipcíacs es varen donar conte del poder dels mijos de comunicació en la construcció d'un liderage polític i cultural, aixina com en el control de les masses. Gamal Abdel Nasser constituïx un bon eixemple d'això. Convertit en president despuix d'ordenar en novembre de 1953 l'arrest domiciliari del seu predecessor Muhammad Naguib, utilisava els mijos per a difondre el panarabisme, del que era líder indiscutible, al restant del món àrap.

Al-Ahram no va escapar als intents de control i va quedar baix influix del govern egipcíac quan en maig de 1960 el president va nacionalisar la prensa. Abans, en 1957, Nasser havia nomenat editor cap de Al-Ahram al seu amic, el periodiste Mohamed Hassanein Heikal, que es va mantindre en el lloc durant 17 anys. Graduat per la prestigiosa Universitat Americana en El Caire, Heikal va tornar la calitat de producció del periòdic, va atenuar el to emocional i sensacionaliste que havia guanyat en els últims anys i va convertir a Al-Ahram en un periòdic de referència per al món àrap. L'èxit de la seua columna dels divendres, Bisaraha (Francament), explicava el bot en la tirada de 250.000 a 500.000 eixemplars. Si ben el diari va passar a ser la veu semioficial del partit únic, l'Unió Àrap Socialista, la relació en Nasser va permetre a Heikal mantindre una llínea editorial més oberta, aplegant inclús a criticar severament les detencions arbitràries pels servicis d'inteligència i la policia secreta. Despuix de la mort de Nasser en 1970, Heikal va seguir sent director de Al-Ahram fins a 1974, quan les crítiques del periòdic al president Anwar al-Sadat pel seu maneig de la guerra àrap-israelita d'octubre del 73 varen dur a la seua destitució. Ho va succeir en el càrrec el periodiste Ali Amin fins a 1976, any en que Al-Ahram va alcançar els 520.000 eixemplars de tirada. Es va convertir aixina en el segon diari més llegit en Egipte, solament superat pels en 650.000 de Al Akhbar, que havien fundat el propi Ali i el seu germà bessó Mustafá en maig de 1952.

En la Infitah, la política d'obertura econòmica, política -encara que controlada- i internacional que va desenrollar Sadat durant el seu mandat, i que va resultar en un regrés al pluripartidisme (reconegut en la Constitució de 1971), va reaparéixer la prensa partidista. Estes noves capçaleres feyen d'altaveu de les idees que el corresponent partit propugnava. Entre les més rellevants d'aquells anys figuren:

• Al-Ahaly (1978-) publicada per Al-Tagammu, representava l'ala més a l'esquerra de les tres faccions en que es va dividir l'Unió Àrap Socialista, el partit de Nasser, quedant este desintegrat.
• Al-Shaab (1979-) fundada pel Partit Socialiste, en el pas dels anys, cooptado pel grup illegalisat Germans Musulmans. Hui, és el periòdic del Partit Laborista Islàmic d'Egipte.

• Al-Wafd (1984-) editada pel Nou Partit Wafd, de tendència lliberal-democràtica, que es va restablir en 1983, poc més de 30 anys despuix de ser dissolt en la revolució de 1952.

En eixos anys, i fins a juliol de 2005, Ibrahim Nafie va dirigir Al-Ahram. El periodo d'obertura i llaugera lliberalisació va acabar en l'assessinat del president Sadat, el 6 d'octubre de 1981. El llavors vicepresident, Hosni Mubarak, que li va succeir al front del país, va reprendre l'estat d'emergència que havia segut declarat en motiu de la guerra dels Sis Dies en 1967. Els poders de la policia es varen ampliar, els drets constitucionals varen quedar suspesos i la censura va ser llegalisada. En tot, varen aparéixer periòdics independents en les décades de 1980 i 1990, i inclús varen conseguir guanyar una miqueta de terreny als principals periòdics de l'Estat, que es varen mantindre constant lleals al govern. En este sentit, Al-Ahram va obviar en gran mida als partits polítics opositors al Partit Nacional Democràtic oficialiste i no va publicar crítiques directes al govern. La tirada de Al-Ahram en l'any 2000 va aplegar a 1.2 milló d'eixemplars. Nafie va ser reemplaçat per Osama Saraya com a redactor cap en juliol de 2005. Baix Mubarak, el Govern egipcíac seguia interferint en el funcionament de Al-Ahram per mig del control de les rotatives i la designació d'editors. Ademés, estaven prohibides les crítiques al President i les institucions de l'Estat, la publicació de “notícies falses que danyen la reputació i els interessos del país” i l'Universitat Al-Azhar, considerada la màxima autoritat del govern en matèria de religió, també eixercia la seua influència sobre la prensa: “la llibertat de prensa (…) deu utilisar-se de manera responsable i no tocar els fonaments bàsics de la societat egipcíaca, la família, la religió i la moral”.

Despuix de casi trenta anys d'autoritarisme baix Mubarak: estat d'emergència, brutalitat policial, falta de llibertat d'opinió, corrupció, pero també de desocupació, inflació i pobres condicions de vida, decenes de mils d'egipcíacs varen eixir als carrers a demanar la dimissió del president, en giner de 2011. Inspirats per les protestes en Tunis, les manifestacions es varen estendre per tot el país, conduint a l'eixida de Mubarak l'11 de febrer. En una direcció nomenada per l'Estat i lleal al president Hosni Mubarak, Al-Ahram va emmarcar els events com a “disturbis” i els manifestants com a “violents”. La seua cobertura de la cridada Revolució egipcíaca va variar a lo llarc dels 18 dies de alçament, posicionant-se del costat dels revolucionaris durant els últims dies. El periòdic va acabar demanant disculpa als seus llectors, reconeixent haver realisat una “cobertura poc professional i poc ètica” de les multitudinàries manifestacions. "No escoltem el atronador mensage de canvi", dia.

En agost de 2012, Abdel Nasser Salama va ser nomenat cap de redacció del periòdic pel Consell de la Shura egipcíaca. Mohamed Morsi, membre dels Germans Musulmans, ya estava al front del país, havent-se convertit en el primer president de l'història d'Egipte elegit democràticament. Morsi estaria poc temps al front del país. A principis de juliol de 2013, a penes un any despuix de la seua elecció, el militar Abdelfatá al-Sisi, llavors ministre de Defensa, va liderar un colp d'Estat, va suspendre la Constitució i va convocar eleccions. Des de llavors, al-Sisi s'ha consolidat en el poder i fent d'Egipte un país a on les violacions de drets humans estan a l'orde del dia, fins al punt de que la prensa oficial, inclós Al-Ahram, ha trencat el seu silenci sobre els abusos del règim: “En les comissaries, qui no mor per tortures, mor asfixiat”, titulava en les seues pàgines de successos en abril de 2015.

En maig de 2017, Alaa Thabet va renunciar al seu lloc dins l'Autoritat Nacional de Prensa i va passar a ser el redactor cap de Al-Ahram, càrrec que ocupa en l'actualitat.

Polèmica

Al-Ahram va ser objecte de crítiques i paròdies en mijos de tot lo món en setembre de 2010, quan va publicar tant en la seua edició impresa com a digital una foto de les conversacions de pau entre palestins i israelites. L'image, presa en la Casa Blanca, mostrava al president egipcíac Mubarak, obrint camí seguit del president d'Estats Units, Barack Obama, el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, el rei Abdalá de Jordània i Mahmud Abás, líder de l'Autoritat Nacional Palestina.

La realitat era que Obama encapçalava el grup Com va revelar el bloguero egipcíac Wael Khalil, que va detectar l'image original i la retocada, la silueta de Mubarak havia segut retallada i duta a la primera fila.  

El director del periòdic, Abdel Monem Saim, va admetre, dotze dies despuix de la difusió, l'us de Photoshop per a realisar una “composició”, a l'hora que va calificar les crítiques de “un atac sense precedents” al grup Al-Ahram i a l'Estat egipcíac. Per la seua banda, el redactor cap, Osama Saraya, va defendre l'image alterada: “La foto és una verdadera expressió de l'important postura política del president Mubarak en la qüestió palestina.”

La controvèrsia va sorgir, ademés, quan el govern egipcíac, el mateix dels últims trenta anys, es preparava per a les eleccions parlamentàries, en mig de rumors de que el president Mubarak, de 82 anys, estava greument malalt i d'un notable descens en el número d'escans.

Model de negoci

Al-Ahram és el buc insígnia de l'actual casa editora Al-Ahram i la seua sèu està en Bulaq, El Caire. Ademés del diari Al-Ahram, el grup homònim té atres 30 publicacions entre periòdics, revistes i semanaris, lo que ho convertix en una de les entitats mediàtiques i culturals més importants d'Orient Mig. Des de novembre de 2010, té ademés una pàgina web de notícies en anglés anomenada Ahram Online.

Mijos de comunicació impresos

Mijos de comunicació digitals

Al Ahram Al Ahram Al Arabi Al Ahram Al Masai Al Ahram Weekly (anglés) Al Ahram Hebdo (francés) Al Shabab Magazine Al Ahram Al Iktesadi Al Ahram Al Ryadi Al Syasa Al Dawlia Nesf Al Donya, revista semanal dirigida al públic femení. Alaa Al Deen AhwalMasrya Al Dimoqratya Loghat Al Asr Al Bayt The strategic report (àrap) The strategic report (anglés) Al Ahram Strategic File Strategic brochures (àrap) Strategic readings Israeli elections Parliamentary Issues Egyptian chronicles Iranian selections Economic and strategic trends

Ahram Gate Al Ahram Al Masai Al Ahram Weekly (anglés) Al Ahram Hebdo (francés) Al Shabab Magazine Al Ahram Al Iktesadi Al Ahram Al Ryadi Al Syasa Al Dawlia Nesf Al Donya Al Dimoqratya Loghat Al Asr, especialisada en tecnologia, informàtica i Internet.

Al Ahram s'ha convertit en tot un conglomerat empresarial. El grup té, ademés, una agència de publicitat - Al Ahram Advertising Agency-, una agència de distribució, una empresa d'impressió - Al Ahram Printing House, en Qalyub-, i numeroses institucions acadèmiques: l'Institut Regional de Periodisme Al Ahram, el Centre Al Ahram d'Estudis Polítics i Estratègics, el Centre Al Ahram d'Estudis Econòmics i Energètics, el Centre Al Ahram d'Administració i Computació (AMAC, per les seues sigles en anglés) i inclús, una universitat privada: l'Al Ahram Canadian University.

Bibliografia

• (2002) The right to tell: the role of mass mija in economic development, Illustrated edició, World Bank Publications. ISBN 0821352032, 9780821352038.
• (1950) The Middle East journal, Washington, D.C.: Middle East Institute.
• Drost, Harry (1991). The World's news mija: a comprehensive reference guide, Longman.