Aixarop de dacsa d'alta fructosa

Archiu:Sugar from corn LCCN2016822131.jpg

Aixarop de dacsa d'alta fructosa

Archiu:High fructose corn syrup tanker.jpg

Formació de vagons cisterna, carregant almibre de dacsa alta en fructosa.

El aixarop de glucosa-fructosa, també conegut en alguns països com a aixarop de dacsa alta en fructosa, en les seues sigles JMAF, o en anglés, high-fructose corn syrup, en les seues sigles HFCS, s'obté per mig del processament enzimàtic d'aixarops de glucosa per a convertir part d'este sucre en fructosa, lo que aumenta el seu sabor dolç. En els Estats Units, s'utilisa habitualment l'aixarop de glucosa-fructosa en la fabricació d'aliments de tot tipo, en lloc del sucre convencional, la sacarosa. És molt comú en begudes azucaradas, i també en darreries, cereals per a desdejuni, fiambres, yogurtés, sopas i condiment.

Història

La fructosa i la glucosa són isòmers que en principi poden transformar-se un en un atre per mig d'una reacció senzilla, encara que és necessari un catalisador, àcit o enzimàtic. En 1957, Richard Marshall i Earl Kooi varen descobrir que la xilosa isomerasa produïda pel microorganisme Pseudomonas hydrophila, que transforma la xilosa en xilulosa, era capaç també de transformar, en determinades condicions, la glucosa en fructosa. No obstant, este enzima presentava problemes tècnics (necessitat de cofactores tòxics i baixa termoestabilidad) que la feyen inutilisable a escala industrial. En 1967 un procés va ser descobert per a convertir la dextrosa a la fructosa. En 1965, un científic japonés, Yoshiyuki Takasaki, va descobrir que una xilosa isomerasa de Streptomyces era capaç de treballar a 80 °C i que solament necessitava magnesi com cofactor. A partir d'este enzima, va poder realisar-se a l'any següent la producció comercial de fructosa a partir de la glucosa, inicialment a chicoteta escala. A partir de 1968 es va utilisar l'enzima immovilisat, primer en combinació en l'enzima dissolt i, a partir de 1972, solament en forma immovilisada, en un sistema continu. Este sistema va permetre obtindre l'aixarop en el 42% de fructosa, corresponent al punt d'equilibri de la reacció de isomerización. En 1978 es varen introduir les tècniques de fraccionament cromatogràfic a gran escala, que varen permetre la producció d'aixarops de glucosa-fructosa en un 55% de fructosa, i posteriorment la producció de fructosa pura.

Efectes sobre la salut

Obesitat

En els últims 35 anys s'ha produït un increment en l'incidència de l'obesitat, aixina com en l'us de sucres afegits, els quals es consumixen cotidianamente en els aliments. Ademés, en alguns països, especialment Estats Units, s'ha produït la substitució com a ingredient del sucre convencional (sacarosa) per aixarops de glucosa-fructosa. Basant-se en este fet, s'ha especulat sobre la possibilitat de que els aixarops de glucosa-fructosa, i específicament la fructosa. No obstant, l'increment de l'obesitat s'ha produït també en països, com els europeus, en els que el consum d'aixarops de glucosa-fructosa s'ha mantingut baix. Ademés, l'hipòtesis de que la substitució de la sacarosa per aixarops en alt contingut de fructosa juga un paper en l'obesitat no ve recolzada ni per la seua composició, ni per la seua acció biològica ni pels seus efectes en l'ingestió d'aliments.

En 2017, un estudi realisat per meges dels instituts nacionals de salut, en Phoenix, Arizona, va trobar que no hi havia diferència en la taxa metabòlica d'una persona despuix de menjar una dieta alta en carbohidrats, ya siga en blat integral o aixarop de dacsa d'alta fructosa. En este estudi els participants varen ser sobrealimentados una dieta en 75 per cent de carbohidrats durant 24 hores. Els participants varen ser alimentats en esta dieta dos voltes, una volta en carbohidrats principalment de blat sancer, la segona en carbohidrats fets de sucres simples en aixarop de dacsa d'alta fructosa. Els participants varen tindre majors puntuacions de fam al matí següent despuix de menjar en excés aixarop de dacsa d'alta fructosa versus blat integral.

Bocarsly et al.

Bocarsly et al. va completar un estudi en 2010 en el qual grups de 10 rates varen ser alimentades en aigua endulzada en 8% JMAF 12 hores al dia, 8% JMAF 24 hores al dia i 10% en sacarosa 12 hores al dia (sucre de casa) totes en ad libitum o només aliment ad libitum durant de 8 semanes. Després grups de 8 rates mascle varen ser alimentades per a comparar les dietes en edulcorante afegit en forma de JMAF en les que no ho tenien durant 6 mesos. Els grups de 8 rates femella varen ser alimentades per a comparar dietes sense edulcorante o en diferents tipos als que no varen rebre cap durant 7 mesos.

El grup de rates que va consumir JMAF durant 12 hores el dia va guanyar 48% més pes que el que varen consumir sacarosa 12 hores al dia en els mascles jóvens a curt determini, pero menys en femelles adultes. També es va reportar que les rates que varen consumir JMAF 24 hores al dia varen guanyar un pes estadísticament significante quan es varen comparar en les rates en sacarosa o solament en aliment per a rates. Ademés, no es varen trobar diferències en els nivells de glucosa en la sanc durant l'observació.

Un atre estudi es va portar a terme per 6 a 7 mesos i almohadillas de greix varen ser remoguts de les rates i pesades. Les almohadillas per a les rates consumint JMAF per a 12 hores al dia varen pesar significativament més que les rates que simplement varen consumir aliment de rata i varen pesar menys que pero insignificativamente menys que les rates que varen consumir sacarosa.

En greix de rates en JMAF 24 h/dia no varen anar estadísticament diferents en pes que rates. Les rates que es varen alimentar en JMAF per 24 h varen tindre alts els triglicèrits (TG) que les que es varen alimentar en sacarosa.

Ho et al.

Chi-Tang Ho et al. va descobrir que els refrescs endulzados en JMAF són «asombrosamente alts» en composts nocius de carbonilo, com metilglioxal quan comparat en un grup de control que consumia refrescs gaseosos de dieta i va concloure que la sacarosa no té les mateixes tendències de produir estos composts.

Síndrome metabòlic

Constant en els descobriments de l'Associació del Cor Americana el síndrome metabòlic es definix com la manifestació de numerosos factors de risc en un ser humà. Estos factors inclouen alts nivells de pressió, greix abdominal, alts nivells de triglicèrits en la sanc, alts nivells d'àcit úrico, resistència a l'insulina i un estat d'inflamació constant. Els individus en síndrome metabòlic solen tindre un alt risc de desenrollar atres problemes de salut com a malaltia cardiovascular i diabetis tipo 2.

En recents anys s'ha hipotetizado que el síndrome metabòlic està lligat en el consum excessiu d'almibre de dacsa d'alta fructosa.

Malalties cardiovasculars

La Clínica Maig definix una malaltia cardiovascular com un terme que encapçala les descripcions d'una varietat de malalties les quals afecten al cor. Actualment les malalties cardiovasculars són la major causa de mort en el món, aixina com en els Estats Units. La prevalença marejant de la malaltia cardiovascular fa que siga importantíssim entendre de manera completa les seues causes i lluitar per a previndre-les.

Moviment per a tornar a usar sucre

El 21 de març de 2009 el periòdic neoyorquí The New York Claves va reportar que algunes companyies alimentícies i restaurants han començat a utilisar sucre en els seus productes per a atraure als clients que preferixen no consumir JMAF^{cita requerida}.