Anar al contingut

Adonis vernalis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Adonis vernalis
Adonis vernalis en el causse de Sauveterre, Losera, França.
Ilustració.
Detall de la flor.
Vista de la planta en el seu hàbitat.
Ilustració.

El ull de perdiu (Adonis vernalis), també cridada adonis de primavera, és una planta anual herbácea de la família de les ranunculácees, en una gran cantitat de principis áctivos lo que la fa molt venenosa, que s'utilisa en la producció de medicaments. Planta protegida en numerosos països europeus.

Descripció

És una planta herbácea perennifolia que alcança un tamany de 10 a 45 cm d'altura. El brot glabro o glabrescente. Fulls totes sésils; les basals, reduïdes a baïnes membranosas o escuamiformes que rodegen la part inferior del talle; les caulinares, en llim ben desenrollat, 2-pinnatisectas. Flores de 3-8 cm de diàmetro. Sàpia-hos de llongitut 1/2 de la dels pétals, pubescentes. Pétals 10 a 20, grocs. Anteres grogues. Els fruts són aquenios de 3 a 4 mm, casi globosos, reticulado-rugosos i ± densament pubescentes; pic menor d'1 mm, curvat i aplicat.[1]

Les flors són terminals, vistoses, de 4 a 8 cm de diàmetro, en càliç pubescente de 5 peces, tenen de 10 a 20 pétals lliures de forma elipso-ovoidea terminació apical d'un groc intens, numerosos estams (anteres grogues). Gineceo apocárpico en carpelos numerosos que fructifica en poliaquenio.

El frut es presenta poliaquenio sobre un receptàcul allargat. Aquenio en la vora superior (adaxial) recte o poc curvat d'uns 5 mm sense giba o dent. l'androceo en les anteres negre-violáceo, el conectivo i les teques grogues pel polen.

Hàbitat i distribució

És possible que procedixquen d'Orient Mig. Hui es distribuïxen pràcticament en tota Europa, Àsia i nort d'Àfrica, habitant en terrenys humits, pasturages, boscs i en general terrenys herbosos.

En la península ibèrica es troben en zones de pasturages sobre calcàrees. Serres del Nort, Centre, Est, i Serra Nevada.

Una espècie similar, endèmica dels Pirineus i cordillera Cantàbrica, és Adonis pyrenaica DC. que pot diferenciar-se d'esta perque les seues fulles basals tenen llim desenrollat (no estan reduïdes a escates protectores.

Durant molt temps s'ha estat recolectant abusivament les plantes selvades per al seu aprofitament en la producció de medicaments ya que no hi ha cultius a tal fi, lo que ha produït el seu enrarecimiento en la Naturalea.

Es considera extinta en Itàlia i Països Baixos, i està protegida llegalment en Alemània, Bulgària, Eslovàquia, França, Hongria, Romania, Suècia i Suïssa. El comerç internacional d'esta espècie està somés a mides de control dins de l'Unió Europea (inclosa en l'anex D de la Regulació del Consell n.º 338/97, requerint-se una notificació particular d'importació).

En Espanya solament estan baix protecció estricta algunes poblacions d'esta espècie en Catalunya (Decret 328/1992, DOGC 1 de març de 1993). De tots modos es deu respectar esta planta i no retirar cap eixemplar del seu mig natural.

Referències

Bibliografia

  1. Anonymous. 1986. List-Based Rec., Soil Conserv. Serv., U.S.D.A. Database of the U.S.D.A., Beltsville.
  2. Bailey, L.H. & E.Z. Bailey. 1976. Hortus Third i–xiv, 1–1290. MacMillan, New York.
  3. Flora of North America Editorial Committee, i. 1997. Magnoliidae and Hamamelidae. Fl. N. Amer. 3: i–xxiii, 1–590.
  4. Gleason, H. A. 1968. The Choripetalous Dicotyledoneae. vol. 2. 655 pp. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. U.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, New York.
  1. Gleason, H. A. & A.J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.E. U.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.