Abadia territorial de Mont Oliveto Maggiore

L'abadia territorial de Mont Oliveto Maggiore (en latín: Abbatia Territorialis Sanctae Mariae Montis Oliveti Maioris i ) és una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en Itàlia. Es tracta d'una abadia territorial llatina immediatament subjecta a la Santa Sèu. Des del 21 d'octubre de 2010 el seu abad és el presbítero Diego Gualtiero Rosa, de la Congregació Olivetana.

Abadia territorial de Mont Oliveto Maggiore

Territori i organisació

 
Iglésia parroquial de Sant Florenzo, en Vescona

L'abadia territorial té 49 km² i estén la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en 4 parròquies de la comuna d'Asciano, en la província de Siena de la regió de Toscana.

 
Iglésia parroquial de Sant Giovanni Battista, en Pievina

La sèu de l'abadia territorial es troba en la fracció de Chiusure en la comuna d'Asciano (a 10 km al sur de la localitat d'Asciano), en a on es troba la Catedral de la Natividad de María de Mont Oliveto Maggiore. Els seus edificis, que són en la seua majoria de rajola roja, lluïxen en contrast en el sol gris arcilloso i arenenc, el Crete Senesi, que dona nom a eixa zona de la Toscana.

 
Iglésia parroquial de Sant Michele Arcangelo, en Chiusure

En 2021 en l'abadia territorial existien 4 parròquies:

  • Catedral de la Natividad de María de Mont Oliveto Maggiore, en la fracció de Chiusure;
  • Sant Florenzo, en Vescona;
  • Sant Giovanni Battista, en Pievina;
  • Sant Michele Arcangelo, en la fracció de Chiusure.

Totes les parròquies són oficiades per sacerdots membres de la Congregació Olivetana, no hi ha sacerdots seculars.

L'abadia sempre ha tingut una gran importància en el territori de Siena. Les seues possessions aplegaven fins al poble de Chiusure i la vall d'Asso. El fet de que també foren grans terratinents va significar que els olivetanos també tingueren un paper en l'organisació agrícola de la zona de Crete Senesi. L'abadia de Mont Oliveto Maggiore és el archicenobio i casa mare de totes les demés comunitats olivetanas del món; l'abad de Mont Oliveto és abad general ex officio de tota la Congregació Benedictina Olivetana. El monasteri més vesprada va prendre el nom de Mont Oliveto Maggiore ("el major") per a distinguir-ho de fundacions successives en Florencia, San Gimignano, Nàpols i atres llocs.

Història

 
Vista de l'abadia

L'abadia de Mont Oliveto va ser fundada en 1313 per sant Bernardo Tolomei (1272-1348), mestre de lleis en el Studio senese i pertanyent a una de les famílies nobles més poderoses de Siena. Havent complit els 40 anys d'edat, es va retirar a este lloc solitari conegut com el desert d'Accona, propietat de la seua família.

La fundació del monasteri va ser aprovada en 1319 pel bisbe d'Arezzo Guido Tarlati, qui va impondre als religiosos l'observança de la regla de sant Benito. El nom el seu va posar en referència al Mont de les Oliveres i en honor a la Passió de Crist. La construcció del monasteri es va iniciar en 1320 i en 1344 la nova Congregació Olivetana va ser aprovada oficialment pel papa Clemente VI.

El 18 de giner de 1766, en la bula Credita divinitus del papa Clemente XIII,[1] Mont Oliveto va obtindre l'exenció de la jurisdicció dels bisbes d'Arezzo, erigint-se aixina com abbatia nullius dioecesis, privilegi confirmat pel papa León XIII en 1899.

L'1 de maig de 1953 es va instituir el capítul de l'abadia en virtut de la bula Nullus hominum del papa Pío XII. L'iglésia abacial és, per tant, la catedral de l'abad ordinari.[2]

Fins a 1947 l'abadia no tenia dependències parroquials i la jurisdicció de l'abad es llimitava únicament als llímits del monasteri. En tres ocasions diferents, en 1947, 1963 i 1975, per orde de la Santa Sèu, varen ser confiades llegalment a l'abadia les parròquies circumdants, totes elles situades en el municipi d'Asciano i pertanyents a les diòcesis d'Arezzo i de Chiusi i Pienza.

A partir de l'entrada en vigor del Còdic de Dret Canònic el 27 de novembre de 1983, el nom abadia nullius va ser remplazado en l'Anuari Pontifici i en les Acta Apostolicae Sedis pel d'abadia territorial.

Referències

  1. ↑ Text de la bula en: «Bullarii romani continuatio»., vol. III, Roma, 1838, pp. 167-170.
  2. ↑ «Bula Nullus hominum» (en la)., AAS 45 (1953), p. 710.