Abadia de Stavelot
L'abadia de Stavelot (en francés: abbaye de Stavelot) era un monasteri benedictino situat en Stavelot, en la província de Lieja, en la Regió Valona de Bèlgica. Fundat en 651, el monasteri va estar associat al de Malmedy, de modo que un mateix abad presidia als destinats a les dos abadies, el conjunt de les quals era calificat com «monasteri dúplice».
En el IX, l'abadia va jugar un paper cultural important en Lotaringia. Pero en 881 i 883 sofrix successivament dos invasions normandas i es queda en la ruïna. Despuix del periodo dels comtes-abad, en 962, l'abad de Stavelot es convertix en imperial, i des de llavors, els seus abat duen el títul de «Príncip de l'Imperi». L'abadia seria des de llavors la sèu d'un principat eclesiàstic que governava sobre gran part de les Ardenas, fins a Logne.
Entre els sigles XII i XV, l'abadia coneix un llarc decliu, seguit d'un periodo de renovació entre 1500 i 1650. Despuix de la revolució francesa, entre 1793 i 1804, els monges són expulsats de l'abadia, que és saquejada pels revolucionaris. L'abadia va ser venuda i demolida, lo que va supondre el fi del principat de Stavelot-Malmedy.
Història
Fundació i irradiació cultural (650-850)
L'abadia va ser fundada en 651 per sant Remaclo, gràcies a les donacions realisades per Sigeberto III de Austrasia entre 647 i 650[1] Des del començ de la comunitat, les donacions reals doten a Stavelot d'un domini que les immunitats merovingias i carolingias sostreen a l'acció directa dels funcionaris. Este domini, segons el diplomar de Childerico II de 670, s'estenia des de Baraque Michel al Warche, al Salm, al Ambleve i al Roannay.[2]
Un mateix abat presidia als destinats a l'abadia de Stavelot i a la de Malmedy.[1] En 685 es construïx la primera iglésia abacial per orde de l'abad Goduin, dedicada als sants Martín, Pedro i Pablo. Es conserven les relíquies de sant Remaclo.
En el IX, l'abadia tenia un paper cultural important en Lotaringia, representada per Christian de Stavelot.
Invasions normandas (850-880)
En decembre de 881, l'abadia va sofrir les invasions dels normandos. Els monges varen fugir en els seus tesors i relíquies. En 883 es va donar una nova invasió, despuix de la que l'abad Odilón inicia la reconstrucció de l'arruïnada abadia, que es completarà en 938.[1]
Periodo dels comtes-abad (880-960)
Els catàlecs de les abadies de Stavelot mostren en els últims anys del IX, en 891 i 895 a un comte-abad Liutfrid, que posseïa un benefici real en Bihain.[2] Despuix d'ell, li va ser dotada l'abadia a Reginar I fins a la seua mort en 915. Va tindre per successor a Évrard, en el que cap vore provablement el personage al que Enrique I li confia la pacificació de Lotaringia. Gilberto reprendria la successió del seu pare i conservaria l'abadia fins a al voltant de 939. El duc Conrado el Rojo obté este benefici, pero es diu que va caure en desgràcia en 953.[2]
Els comtes-abad d'este primer periodo no varen ser necessàriament caps governadors immediats del territori, pero despuix de la seua desaparició, a mitan del X, serien per regla general els comtes els qui eixerciren com advocatus sobre els establiments eclesiàstics de la seua circumscripció. Els primers en Stavelot serien els membres de la família Luxemburc (descendents de Sigfrido de Luxemburc).[2]
Periodo dels abat príncips de l'Imperi (960-1150)
- Artícul principal → Sacre Imperi Romà Germànic.
En 962, l'abadia de Stavelot es convertix en abadia imperial, i des de llavors, els seus abat durien el títul de Príncips de l'Imperi.[1] En els abat Odilo i Popón, l'abadia es convertix en un dels centres de la reforma cluniacense.
En 1021 és nomenat l'abad Popón. Fallit en 1048 és conegut per haver salvat la fundació de sant Remaclo.[1] Gran constructor, Popón va fer construir una imponent iglésia abacial romànica de més de cent metros de llarc. La nova iglésia va ser consagrada el 5 de juny de 1040 en presència de l'emperador Enrique III. Enrique IV subordina Stavelot a Malmedy.
En 1098 naix en Chevrouheid, un caseriu de les afores de Stavelot, Wibaldo, que tindrà un paper religiós internacional capital per a la regió i per a les abadies de Stavelot i Malmedy. Seria abat entre 1130 i 1158, i va ser reconegut com una de les grans figures monástiques del seu temps, com humaniste, teòlec, protector de les arts i els artistes, i conseller dels emperadors.[1] L'abadia va conéixer aixina un gran moment d'irradiació cultural en el XII.[1]
Llarc decliu (1150-1500)
Despuix de la mort de Wibaldo en 1158, l'abadia coneixerà un llarc decliu que es prolongarà fins a finals del XV.
Renovació (1500-1650)
Guillaume de Manderscheidt, abat entre 1499 i 1546, va ordenar en 1501 la reconstrucció de la vetusta iglésia abacial en estil gòtic. Va ser un abat notable, que va restaurar material i espiritualment les dos abadies. La disciplina religiosa és restablida. Aixina mateix, va fer construir el castell de Stavelot, que més vesprada pertanydria als príncips de Baviera (1581-1660) i als Fürstenberg.
En 1659 es va construir el convent dels Capuchinos.
Vicissituts i fi (1650-1804)
El 4 d'octubre de 1689, les tropes de Luis XIV varen saquejar i varen incendiar la localitat, de la que solament es conservarà l'abadia. Més de 360 cases són destruïdes. Els monges varen conseguir del papa Alejandro VIII la lliure elecció de l'abad el 8 d'agost de 1690.[1] Una llampada va destruir parcialment el campanar de l'iglésia abacial en 1701.
Entre 1741 i 1753, es construïx la nova abadia de Stavelot, més gran, per orde de l'abad Joseph de Nollet.[1] En 1750 es va completar la construcció de la nova iglésia principal, dedicada a sant Sebastián. El principat pertanyia al Círcul de Baixa Renania-Westfalia.
Entre 1793, despuix de la revolució francesa i el traspàs de Stavelot al departament del Ourthe de la Primera República Francesa (1795), els monges són expulsats de l'abadia, secularizada, que és saquejada pels revolucionaris. Posteriorment l'iglésia abacial és venuda i demolida. 1794 es considera l'any del fi del principat de Stavelot-Malmedy; despuix del Congrés de Viena, passa al Regne Unit dels Països Baixos, i en 1830, al Regne de Bèlgica.
Llista d'abad
Referències
Bibliografia
- Luc-Francis Genicot, Un « cas » de l'architecture mosane : l'ancienne abbatiale de Stavelot en Bulletin de la Commission royale dones Monuments et dones Sites. Brusseles: Commission royale dones Monuments et dones Sites, t. XVII, 1967-1968, pp. 71-140
- Pierre Henrion, Stavelot. L'abbaye, en Jean-Patrick Duchesne i Pierre Henrion (dir.), Patrimoine et réaffectation en Wallonie. Namur: Division du Patrimoine D.G.A.T.L.P., 2005, pp. 185-189.
- C-G. Roland, Els anciennes propriétés de l'Abbaye de Stavelot-Malmedy dans els Ardennes françaises, en Revue historique ardennaise, vol. 5. París: Librairie Alphonse Picard et fils, 1898, pp. 53-77.
- Eberhard Quadflieg, Die Immunität der Abtei Stavelot in Aachen und ihre Aldegundiskirche. en: Zeitschrift dones Aachener Geschichtsvereins. Bd. 84/85 (1977/78).
- Pierpont Morgan Library: The Stavelot Triptych. Mosan art and the legend of the True Cross. Nova York, 1980.
- Lex Bosman, Architektur und Klosterreform. Die Zusammenhänge zwischen Stablo, Brauweiler und St. Maria im Kapitol. En: Zeitschrift dones deutschen Vereins für Kunstwissenschaft. Bd. 41 (1988), pp. 3-15.
- Wolfgang Kemp, Substanz wird Form – Form ist Beziehung. Zoom Remaklus-Altar der Abtei Stavelot (= Schriften von Wolfgang Kemp. Nr. 10). En: Martin Papenbrock, Kunst und Sozialgeschichte. Festschrift für Jutta Held. Centaurus, Pfaffenweiler 1995, ISBN 978-3-8255-0000-9.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Abadía de Stavelot» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.