Abadia de Saint-Jean de Montierneuf
L'abadia de Montierneuf va ser una abadia benedictina situada en Poitiers en el departament de Vienne.
l'iglésia Saint-Jean de Montierneuf és d'estil compost pero de base romànica.
Història de l'abadia
Fundació
El monasteri va ser fundat en 1069 pel comte Guillermo VIII d'Aquitània a canvi d'una dispensa papal per a poder-se casar en la seua prima Audéarde o Hildegarde de Borgoña. L'iglésia va ser batejada per les gents del poble com Montierneuf, és dir, el monasteri nou (en francés antic, moustier). Els treballs varen escomençar en 1069 i varen ser terminats en 1096. Esta construcció està realisada majoritàriament en pedra.
L'abadia va ser autorisada pel papa Gregorio VII en 1076. El comte va realisar numerosos regals a l'abadia per a assegurar la seua existència, com el capítul de Sant Nicolás de Poitiers, fundat per la comtesa Inés (la seua segona esposa) poc despuix de 1050. La fase activa dels treballs terminen en la mort del comte en 1086.[1]
El papa Urbà II la va consagrar en 1096 quan va acodir al Poitou per a santificar les creuades.
Segons la voluntat de Guillermo, l'abadia devia acollir a cent monges. La seua afiliació a la cada volta més forta congregació de Cluny subralla l'intenció del seu fundador de construir una iglésia modèlica que anara, al mateix temps, sèu de la seua sepultura.
Evolució de l'estatus
Ubicada baix l'autoritat de l'orde de Cluny, va rebre un prior i 18 monges. Va prosperar immediatament ya que havia segut elegida per a albergar les tombes dels ducs d'Aquitània.
Guerres, saquejos i destrucció
Les tombes dels ducs d'Aquitània varen ser destruïdes pels Hugonotes en 1562, al mateix temps que un gran número d'edificis religiosos de Poitiers. Ademés de les tombes, varen destruir el claustre i varen capcionar fòc als diferents edificis. A pesar d'una nova tentativa de reconstrucció de l'abadia en el XVII (a raïl d'uns treballs en l'iglésia en 1643 i 1644) prolongada per atres treballs en l'iglésia i els edificis monacals de 1668 a 1672, l'abadia va entrar al poc en decadència.
Pèrdua de la funció religiosa
L'abadia va estar en decliu durant els sigles XVII i XVIII. La congregació benedictina de Sant Mauro va ser cridada per a reprendre la vida monástica, pero els últims religiosos es varen acabar separant definitivament en 1787.
Despuix d'haver servit com a quadra de 1789 a 1805, l'iglésia va reprendre les seues activitats de cult.
Restauracions
L'abad Sabourin va treballar en numeroses obres de restauració de l'iglésia entre els anys 1817 i 1822. Els capitells romànics del cor i del deambulatorio són en gran part eliminats i refets en estuc en una decoració de mòles d'ova i dart i fulls d'acant de la mateixa manera que el pòrtic. Entre els capitells que es varen salvar es troben els d'els elefants, hui dia conservats en el Museu Sainte-Croix de Poitiers. Es tracta de la representació d'elefants més antiga de l'art francés.
L'iglésia va ser classificada en el primer inventari dels monuments històrics en 1840.
Dèu vidrieres, situades en la frontera i la travessia nort, varen ser restaurades a finals de l'any 2010.
Les transformacions de l'abadia
Durant la Revolució francesa, l'abadia va ser convertida en quarter militar. Alguns edificis es varen adossar cap a 1829 i el quarter va ser cridat Quartier Dalesme en 1887. Allí varen tindre, sucesivemente, els seus quarters dos regiments d'artilleria, el 20 i el 109.
Estos edificis despuix varen albergar l'Escola nacional superior de mecànica i aerotécnica de Poitiers (ENSMA) i més vesprada, durant els anys noranta, les classes de diferents facultats, una ciutat universitària i un Institut d'administració d'empreses, que cohabitó en el rectorat. Ademés, en un edifici separat es troba un cine associatiu cridat Li Dietrich.
Arquitectura de l'abadia
L'abadia, construïda entre 1070 i 1096 en l'exterior de la muralla romana pròxima al Poitiers migeval, no es fortificó fins al XV naixent d'esta manera una chicoteta població en l'interior de la muralla construïda en el XII per orde de Leonor d'Aquitània.
L'abadia es troba actualment en el centre de la ciutat.
En ella es troba el cenotafio yaciente de Guillermo VIII, duc d'Aquitània, encara que no l'original, que va ser destruït, sino un frut de la restauració del XII.
L'iglésia abacial
L'iglésia abacial es construïx segons un pla molt simple: naus L’église abbatiale est construite selon un pla simple : nef, transepto, i cor en un deambulatorio al final. La volta de la cúpula en la creuada, en arc renforzado per nervis, seria gòtic arcaic del XIII.[2]
La capçalera
L'iglésia posseïx una capçalera gòtica construïda en el XIV en arcs arbotantes alguna cosa alluntats de la construcció que han conservat les seues gàrgoles. També estan decorades en els escuts d'armes de diferents abat que han dirigit l'abadia. Dos dels arcs posseïxen a la seua volta atres dos, provablement vestigis d'antics que no varen ser ben construïts. Ademés, el conjunt d'esta estructura va ser modificat en el XVII si nos fixem en la estereotomía i en les escultures de l'interior (en aire dels sigles XIII i XIV pero més terramaner, com si hagueren segut copiades a partir de models anteriors).
El cor
EL cor data de la segona mitat del XIII. L'arquitecte gòtica ha conservat les piles i les arcades romàniques per a alçar un àbsit pentagonal a on la claritat és la protagonista. Els nervis de les voltes retumban en llaugerea sobre les consoles decorades en motius florals. El cor posseïx tres capelles dedicades a Sant Josep, Nostra Senyora del Bon Recobre i Santa Bàrbara. Les tres són d'estil romànic.
La nau
Els protestants varen provocar l'incendi de l'iglésia en 1592, lo que va dur a la desaparició de les voltes de la nau i del braç sur del tranepto.
En 1643 i 1644, el tram occidental es va destruir per a construir una nova frontera, un mur mampuesto decorat en columnes corintias i un frontón de gust clàssic en decoració barroca. Hui en dia encara es poden vore alguns vestigis de l'antiga frontera. La nau i els laterals es varen reconstruir a un nivell més baix que les voltes primitives. Entre 1668 i 1672, l'àbsit i els arcs del cor es recuperen.
A finals del XVIII, es derriba per complet el campanar, destruint aixina de nou les voltes de la nau i la tomba del fundador. Únicament sobreviuen dos chicotetes torres i fragments del tambor.
En haver reduït l'estatura de la nau, s'alteren les proporcions interiors de l'iglésia. No obstant, la perfecció romànica apareix en l'organisació geomètrica del pla quant més s'àmplia l'edifici donada la largura dels laterals i del seu allineament sobre el deambulatorio. La decoració monumental magnifica la severitat dels murs gràcies als grans arcs de descàrrega en els braços del transepto.
Tomba de Guillermo VIII, duc d'Aquitània
Alberga actualment el cenotafio decorat de la tomba de Guillermo VIII d'Aquitània. El monument original es va destruir pel derribe de les voltes de la nau en 1643. Reconstruït en 1657, va ser de nou destruït durant la Revolució francesa en 793. La tomba va ser restaurada per l'abad Sabourin, que obté per a això fondos de Luis XVIII de França i s'inspira per al model en una tomba del XVII, lo que explica la anacronía d'este monument. L'estàtua, obra d'un tal Benoist, va ser molt criticada en l'época.
La tomba migeval es trobava, de forma poc habitual (pero molt significativa) en el centre de la nau. Despuix de la reconstrucció del monument, este es va desplaçar al costat sur, pero el cos del duc encara es troba en el centre de l'iglésia.
La capella del transepto nort està dedicada a Sant Isidro, patró dels llauros; la del transepto sur, a San Maurici.
Referències
- ↑ Élisabeth Carpentier i Georges Posa, « Li récit de la fondation de l’abbaye de Montierneuf de Poitiers parell Guillaume VIII : la chronique clunisienne du moine Martin », en Cahiers de civilisation médiévale, Xe-XIIe siècles, Centre d'études supérieures de civilisation médiévale, no 51, 2008, giner-març, p.21
- ↑ Yves Blomme, L'architecture gothique en Saintonge et en Aunis, éditions Bordessoules, ISBN 2-903504-33-4
- Este artícul conté una traducció derivada de «Abadía de Saint-Jean de Montierneuf» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.